La revolució es fa mòbil
“4G, revolució o simple evolució?”, es preguntava el titular d’un reportatge recent en una revista especialitzada. Immediatament després, el text començava amb l’opinió d’un expert en xarxes mòbils que responia lacònicament: “Les dues coses”. Dita així, sense haver explicat abans en què consisteix aquest conjunt de tecnologies que sens dubte canviaran molts aspectes de la vida dels usuaris, la resposta pot resultar tan enigmàtica com absurda.
No obstant això, és la més apropiada: la tecnologia 4G suposa una revolució en la manera com les persones es relacionen amb la realitat que els envolta. En el fons, no és més que l’evolució lògica d’Internet i de l’encaminador amb Wi-Fi, que surt de les cases per donar senyal de xarxa en ple carrer.
La gran diferència amb les tecnologies de xarxes mòbils anteriors es troba en el fet que amb 4G les antenes passen de ser només repetidors-captadors de senyal a emissors d’aquest. És a dir, en les tecnologies GSM, GPRS i UMTS (que equivalen a 1G, 2,5G i 3G) les antenes eren capaces de detectar els telèfons per la tècnica anomenada triangulació, que en determinava la posició en funció d’una àrea triangular formada per tres antenes, i els enviava un senyal rebotat des d’un altre dispositiu.
La seva funció era identificar el senyal i passar-lo d’un mòbil a un altre, encara que aquest senyal fos complex i comportés, a més de veu, missatges de text, imatge i, en 3G, l’accés web. En la telefonia 4G l’antena és la terminació lliure d’un canonet de cables de fibra òptica que condueixen a l’accés a la Xarxa i el despleguen per una gran àrea de quilòmetres quadrats, com ho fa un encaminador Wi-Fi en una casa. És a dir, amb la tecnologia 4G Internet sortirà al carrer.
Les implicacions d’aquest trencament radical amb la telefonia mòbil clàssica són nombroses. Per començar, els operadors hauran de fer una inversió multimilionària per implantar 4G, ja que les antenes fins ara situades en la part alta dels edificis no els serveixen, ja que són simples repetidors. Gradualment, hauran de ser substituïdes per les antenes emissores de les tecnologies 4G, que aniran precedides de l’oportú cablejat de l’edifici on s’hagin de situar.
Òbviament, les companyies operadores de telecomunicacions de tot el món es mostren poc inclinades a fer aquest esforç econòmic tan gran i hi posen objeccions, alhora que demanen ajuda als governs respectius. Però no ignoren que la implantació de 4G suposarà que qualsevol dispositiu amb connectivitat sense fil a Internet podrà accedir des de qualsevol lloc, i en moviment, a un ample de banda teòric de 100 megabits per segon en baixada i 50 megabits per segon de pujada de dades.
Això significa poder fer el que fan avui els usuaris des de l’ordinador, però utilitzant en comptes d’aquest un mòbil, una tauleta gràfica o un portàtil. Fins i tot implica poder accedir a tota la informació que ofereix avui Internet mentre es camina o es condueix, i que aquesta informació estigui, a més, relacionada amb la posició que els usuaris tinguin en el mapa. Quines serien les implicacions de poder saber en temps real en la carretera on és la següent gasolinera, quins preus té l’estació de servei més propera, si hi ha trànsit en els propers trams o si els pobles i ciutats que estan en el trajecte poden resultar interessants?
La informació en moviment pot modificar fins i tot el comportament de les persones. N’hi ha prou d’imaginar que es desitja anar a un determinat restaurant a sopar però que pel camí es rep informació de propostes més abellidores o assequibles en l’entorn proper. Quina persona no se sentiria, com a mínim, temptada a canviar de decisió? Si estenem aquest exemple a totes les situacions i el barregem amb publicitat personalitzada, es comprendrà la revolució que espera a l’usuari quant a la informació i el consum.
En 4G tota la informació, ja sigui de veu, de textos, d’imatges o d’àudio, arribarà al mòbil de l’usuari per protocol d’Internet, també conegut com IP. Això es tradueix que les trucades de veu ja no viatjaran com abans, sinó que seran digitalitzades i introduïdes com a paquets que aniran per Internet, l’anomenada veu IP. La primera conseqüència és que per a parlar de mòbil a mòbil es podran utilitzar programes com Skype de manera gratuïta.
És a dir, parlar pel mòbil no costarà diners, almenys no en funció de l’estona que es parli. És molt possible que les operadores canviïn el sistema tarifari de minuts per un altre que facturi segons el consum de dades que l’usuari faci. La segona conseqüència és que, com que tot, tant dins com fora de les cases, circularà per IP, no serà necessària la possessió d’un punt d’accés fix dins de les llars o les oficines: desapareixerà la telefonia fixa i els telèfons connectats per cable esdevindran relíquies del passat.
Una cosa semblant ocorrerà amb els costs per itinerància, les trucades des de l’estranger o cap a aquest, ja que com que l’IP serà un protocol global, no tindrà sentit justificar amb la necessitat d’acords entre companyies els sobrepreus d’aquestes trucades. El preu d’accés serà universal o, almenys, no condicionat a la distància al lloc de residència de l’usuari, tal com passa avui amb els mòbils.
No obstant això, no tot serà color de rosa: la telefonia 4G consumeix una porció d’ones molt important i se suposa que progressivament, amb l’entrada de la televisió mòbil en alta definició, el seu consum augmentarà. Això significa que els usuaris sofriran col.lapses i retards en l’accés en llocs on es concentrin gran quantitat de dispositius mòbils, com ara barris populosos, zones d’estiueig o fins i tot en esdeveniments esportius. En aquest sentit, s’haurà de competir amb les televisions, que també volen oferir programes en alta definició per IP, i compartir l’espectre electromagnètic, un recurs que és limitat.