Les ciutats avancen en accessibilitat per a discapacitats però s'obliden dels cecs i dels sords
Accessibles per a qualsevol. Així haurien de ser les ciutats, però no sempre ho són. Ho pateixen en primera persona els qui tenen algun tipus de discapacitat (prop de 3,9 milions de persones al nostre país). S’han anat eliminant nombroses barreres arquitectòniques per intentar aconseguir l’accessibilitat universal, però encara queda molt per fer. Així ho ha comprovat EROSKI CONSUMER en una investigació efectuada sobre l’accessibilitat de les institucions públiques de 18 ciutats de tot el país per a les persones que es mouen en cadira de rodes i les que tenen una discapacitat auditiva i visual. Els tècnics d’EROSKI CONSUMER, que han comptat amb la valuosa col.laboració de nombroses organitzacions d’usuaris amb discapacitat, acompanyats d’una persona en cadira de rodes, una altra d’invident i una altra de sorda van visitar el mes de febrer tres edificis públics en cadascuna d’aquestes ciutats: Alacant, Barcelona, Bilbao, Cadis, Còrdova, la Corunya, Granada, Madrid, Màlaga, Múrcia, Oviedo, Pamplona, Sant Sebastià, Saragossa, Sevilla, València, Valladolid i Vitòria. La visita consistia a comprovar el nivell d’accessibilitat d’un edifici municipal, les consultes externes d’un hospital i una estació de tren de la manera següent: de primer es feia un breu recorregut de cinc minuts fins a l’immoble per comprovar si aquest itinerari era accessible i després s’entrava a l’edifici i se n’analitzava l’entrada i les instal.lacions interiors, lavabos inclosos.
La valoració global és d’un aprovat just: 13 capitals de les 18 estudiades es queden en aquesta nota i solament Còrdova, Màlaga i Valladolid aproven l’examen amb un ampli “bé”. Alacant i Sant Sebastià el suspenen amb un “regular”. La conclusió més evident de l’informe és que, els darrers anys, les ciutats s’han esforçat més per adaptar-se a les necessitats de les persones en cadira de rodes (la nota mitjana de les 18 ciutats és un “bé”) que en les que requereixen els discapacitats visuals (nota mitjana d'”acceptable”) i, particularment, les persones amb discapacitat auditiva (valoració mitjana “regular”). En la prova relativa a les persones en cadira de rodes, cap de les 18 ciutats de la mostra no suspèn l’examen proposat per la revista.
Els invidents ho tenen pitjor que els qui es desplacen per la ciutat en cadira de rodes, ja que es troben amb més dificultats per a portar una vida normal i fer les gestions oportunes en aquests tres edificis, tal com ho ratifica la nota mitjana d'”acceptable”. Especialment a causa de la falta d’informació en braille i elements sonors que ajudin a l’orientació d’aquestes persones. En aquest cas, els suspensos entre les ciutats analitzades són nombrosos.
Les persones amb discapacitat auditiva són les que pitjor ho tenen per la falta de mesures d’accessibilitat. La nota mitjana és un suspens (“regular”). No obstant això, hi ha excepcions: la millor ciutat és Màlaga (“molt bé”), exemple d’accessibilitat per a les persones sordes.
Edificis municipals, per a tothom?
Els ajuntaments són, sobre el paper, les institucions més properes al ciutadà. No obstant això, la realitat és una altra.
En primer lloc, l’accés als ajuntaments no és tan senzill com sembla. Durant el recorregut de 5 minuts cap a l’edifici públic, les persones amb discapacitat motora van trobar dificultats per a circular perquè la vorera no tenia una amplària de pas lliure d’obstacles (va ocórrer a la Corunya i en alguns casos a Alacant, Còrdova, Múrcia i Sevilla). A més, el mobiliari urbà i els vehicles mal aparcats impedien el pas a la Corunya, Alacant, Còrdova, Pamplona i Sevilla. També els discapacitats visuals van haver de sortejar-los a Còrdova, Màlaga, Oviedo, Pamplona, Sevilla, Valladolid i Vitòria, a més de prestar una atenció especial al paviment, inestable a les ciutats de la Corunya, Bilbao, Còrdova, Sevilla i Vitòria.
Travessar la calçada també suposa un perill. En els casos en què es va trobar un pas de vianants, no sempre hi havia un semàfor acústic per a les persones cegues (va ocórrer a la Corunya, Cadis, Màlaga, Múrcia, Pamplona i Sant Sebastià). En aquest sentit, per a les persones amb discapacitat auditiva, en molt poques ciutats es va observar un sistema que assenyalés els segons que faltaven perquè es posés vermell (solament a Bilbao, Còrdova, Granada, Màlaga i Vitòria), ni un avís acústic per a les persones amb problemes de visió (a Barcelona, Sevilla, València, Vitòria i Saragossa cap dels semàfors observats no disposava d’aquest sistema).
Per a entrar als consistoris, és recomanable que la porta sigui automàtica (solament ho era en vuit ciutats), transparent o amb zones envidrades perquè els discapacitats auditius puguin veure el que hi ha a l’altra banda (no es va observar a la Corunya, Granada ni Saragossa) i que l’entrada estigui al mateix nivell que el carrer (en el recorregut amb la persona en cadira de rodes no ho estava en la meitat de les ciutats analitzades).
Una vegada dins de l’edifici, en la majoria de casos (excepte a Vitòria) la distribució de l’edifici permetia hi la mobilitat d’una persona en cadira de rodes i l’interior es trobava lliure d’obstacles, una qüestió fonamental per a un discapacitat visual. Tanmateix, la persona cega necessita guiar-se per l’edifici, però cap dels visitats no tenia franges de direcció de diferent color i textura ni tampoc les portes, els parets i els terres eren d’un color contrastat per a les persones amb visió reduïda (això últim solament es complia a la Corunya, Bilbao, Cadis, Granada, Màlaga i Múrcia).
A l’hora de sol.licitar informació sobre com empadronar-se, la persona que més dificultats va tenir va ser en totes les ciutats el discapacitat auditiu. Fonamentalment per la manca d’intèrprets professionals de llengua de signes: solament n’oferien a la Corunya, Cadis, Còrdova, Màlaga i Valladolid (a Granada el personal administratiu ni tan sols sabia si n’hi havia o no). En la majoria de casos, la persona amb problemes auditius va haver de comunicar-se amb gestos o de manera escrita. Els discapacitats físics també van tenir problemes: els taulells eren massa alts a Alacant, Bilbao, Cadis, Múrcia, Oviedo, Sevilla i València. D’altra banda, les persones amb discapacitat visual també tenen problemes per a accedir a la informació, ja que el braille no és un llenguatge fàcil de veure en les administracions públiques. Els lavabos són, així mateix, un espai imprescindible en qualsevol edifici i s’hi ha de permetre l’accés i l’ús a qualsevol ciutadà; tanmateix, a la Corunya, Múrcia, Sevilla i Vitòria no n’hi havia. I en les altres ciutats es van trobar a faltar senyalitzacions universals d’accessibilitat, amplària adequada de la porta per a les persones en cadira de rodes, barres de recolzament en el vàter, rètols en braille per a les persones cegues i sistemes visuals perquè les persones sordes sàpiguen si estan ocupats o no.
Hospital, no sempre sans i estalvis
És fonamental que tots els ciutadans puguin accedir, sense problemes, a aquest tipus d’instal.lacions. Tanmateix, encara hi ha algunes barreres importants per als tres tipus de discapacitat. En primer lloc, s’ha de destacar que durant el recorregut es van trobar alguns perills a la Corunya, Múrcia, Oviedo, Sant Sebastià, Sevilla i Saragossa per a les persones cegues, a causa sobretot del fet que el paviment no era estable (sots pronunciats, enfonsaments de calçada, trossos de terra solts, rajoles que sobresortien, voreres massa altes) i tampoc antilliscant.
Durant el recorregut cap a l’edifici hospitalari es va haver de travessar la calçada diverses vegades. Per al discapacitat visual és imprescindible que hi hagi un mitjà acústic que avisi que creua una calçada amb trànsit; tanmateix, entre les ciutats on el pas de vianants tenia semàfor, aquest solament disposava d’avís acústic a Alacant, Bilbao, Còrdova, Granada, Madrid, Oviedo i Valladolid. D’altra banda, les persones amb problemes auditius necessiten que tota la informació que els envolta sigui visual, però entre els semàfors que es van trobar durant els 18 recorreguts, únicament a Còrdova s’assenyalaven els segons que faltaven perquè es posés vermell.
Per a accedir a l’hospital, la porta era giratòria solament a Bilbao i a Valladolid, encara que en tots dos casos hi havia un accés amb portes manuals. Durant els recorreguts amb la persona amb discapacitat motora es va observar que l’entrada no estava al mateix nivell del carrer en 13 de les 18 ciutats analitzades; encara més, en deu hi havia graons, això sí, salvats per rampes no mecàniques i ascensors. Dins de l’hospital, solament a Vitòria determinades zones dificultaven la mobilitat. Així mateix, el discapacitat visual únicament va trobar bandes o guies de direcció de diferent color i textura que l’ajudessin a Bilbao i Vitòria. A més, només a Granada es van trobar obstacles a l’interior de l’edifici que hi complicaven el recorregut de les persones amb problemes de visió, encara que en tots els casos el paviment era estable.
Per demanar informació, les persones en cadires de rodes es van apropar als taulells d’atenció al pacient, però especialment a Bilbao, Granada i Oviedo no n’hi havia cap a una altura adequada. Les persones que més problemes van tenir per comunicar-se van ser els discapacitats auditius: solament a Màlaga es va informar de l’existència d’un servei d’intèrpret professional de llengua de signes, encara que no s’oferia a l’instant. Això va obligar que la persona es comuniqués de manera escrita i per gestos, encara que es dificultava en gran manera la comunicació. De fet, el tracte no va ser correcte a Barcelona, Cadis, Còrdova, Pamplona, Sant Sebastià, Sevilla i València, bàsicament per les dificultats a l’hora de facilitar la informació.
D’altra banda, les persones cegues també tenen problemes per a accedir a la informació que hi ha en un edifici públic, ja que en línies generals la gran majoria de cartells, fullets i impresos no estan traduïts al braille.
Finalment, els lavabos adaptats dels hospitals estan senyalitzats en la majoria amb el símbol internacional d’accessibilitat i la porta d’entrada hi permet l’entrada d’una cadira de rodes. En canvi, a l’interior es van trobar algunes manques ressenyables: hi faltaven sistemes visuals per a indicar si el lavabo estava ocupat o lliure i les aixetes no disposaven d’un sistema automàtic que s’accionés quan s’hi posaven les mans a sota (útil per als discapacitats visuals i els físics).
En el cas de l’accessibilitat per a les persones invidents, el més cridaner és que en prop de la meitat de les ciutats estudiades (Alacant, Cadis, Granada, Màlaga, Oviedo, Sant Sebastià, Saragossa i Vitòria) es van trobar obstacles o perills en l’entorn immediat de l’estació de ferrocarril: mobiliari urbà mal col.locat (columnes, arbres, fanals), paviment en mal estat…
Per a les persones amb discapacitat física totes les estacions disposaven d’un servei d’ajuda i acompanyament (anomenat Atendo i promogut per Renfe), a més que la distribució interior de l’edifici hi permetia la mobilitat sense problemes, tal com es va poder observar en les 18 estacions de trens analitzades. No obstant això, es van trobar alguns obstacles a l’hora de dirigir-se a les andanes (a Granada i Sant Sebastià) i als taulells d’atenció al públic (Alacant, Còrdova, Pamplona, Saragossa, València i Valladolid). Igual de negatiu resulta el fet que en set de les 18 ciutats, els taulells d’informació i compra de bitllets es troben massa alts per a una persona en cadira de rodes; és el cas de Bilbao, la Corunya, Granada, Múrcia, Oviedo, València i Vitòria.
Pràcticament la majoria d’estacions no disposen de senyals acústics d’informació o d’ubicació per a ajudar els invidents. Tampoc les portes, les parets i els terres estan pintats d’un color contrastat entre ells perquè una persona amb visió reduïda pugui distingir-los. Les vores de les andanes de les estacions de tren d’Alacant, Pamplona, València i algunes de Valladolid no tenen bandes de seguretat sobre el paviment. A més, en més de la meitat de les estacions de tren visitades (localitzades a Alacant, Barcelona, Còrdova, la Corunya, Màlaga, Múrcia, Oviedo, Pamplona, Saragossa i Valladolid) les màquines electròniques de compra de bitllets no tenien les instruccions en braille o en relleu. Així i tot, l’atenció demostrada pel personal de l’estació cap a la persona invident va ser satisfactòria en tots els casos excepte a Sant Sebastià, Madrid, Saragossa i Alacant, on la persona del taulell d’informació es dirigia en tot moment al tècnic que acompanyava a l’invident en comptes d’aquest, que era qui li havia sol.licitat informació.
D’altra banda, el problema principal per a una persona amb discapacitat auditiva es troba en la manca de dispositius visuals per a alertar els usuaris en cas d’emergència (només se’n van veure en les instal.lacions de Bilbao, la Corunya, Màlaga, Múrcia, Sevilla i València). Però l’obstacle principal per a comunicar-se continua sent la falta d’un intèrpret professional de llengua de signes: solament disposaven d’aquest servei les estacions de Barcelona, Madrid, Valladolid, Còrdova, Oviedo, Pamplona i Màlaga. Tot i això, en més de la meitat de casos, l’atenció demostrada pel personal d’informació cap a aquesta persona amb discapacitat auditiva era bona.
Per finalitzar la visita, es va comprovar l’accessibilitat dels lavabos de l’estació. Hi ha pocs aspectes negatius per als discapacitats físics. En totes les ciutats els lavabos visitats estaven senyalitzats amb el símbol internacional d’accessibilitat en la porta. L’accés era prou ample com perquè hi pogués entrar còmodament una persona en cadira de rodes. Ara bé, en els lavabos visitats a la Corunya, Bilbao i Saragossa, el seu interior no era prou espaiós. A més, el lavabo de la Corunya no tenia barra de recolzament.
Així mateix, si les portes d’entrada als lavabos no es troben pintades en colors cridaners o ben senyalitzades en braille, aquests difícilment poden ser localitzats per una persona invident o amb visió reduïda, i això passaria als lavabos de Barcelona, Còrdova, la Corunya, Madrid, Màlaga, Múrcia, Oviedo, Pamplona, Saragossa, Sevilla i Valladolid. A més, solament en tres casos (Còrdova, Múrcia i Sevilla) els lavabos comptaven amb un sistema visual que indiqués si estava lliure i ocupat, necessari per als no oïdors.
El millor i el pitjor de cada ciutat, i taules comparatives
- El millor: L’accessibilitat per a les persones amb discapacitat física (amb una nota de “bé”): taulells d’atenció al públic de l’ajuntament amb l’altura adequada, lavabos de l’hospital adaptats i places d’aparcament reservades per a les persones amb discapacitat motora en l’estació.
- El pitjor: L’accessibilitat per a invidents (suspèn l’examen de la revista): no s’emeten senyals acústics d’informació i/o ubicació a l’interior de l’estació de tren, els botons de l’ascensor usat a l’hospital no estaven en braille o en relleu.
- El millor: L’accessibilitat per a les persones en cadira de rodes: hi ha rampes no mecàniques per a accedir a l’estació de tren i a l’hospital i tots els lavabos de l’ajuntament visitats estan adaptats.
- El pitjor: L’adaptabilitat d’aquests espais per a les persones sordes o invidents (“regular”): no hi ha bandes de direcció en cap dels tres edificis per a les persones amb problemes de visió i tampoc no es van veure dispositius visuals d’emergència per a les persones amb discapacitat auditiva.
- El millor: L’accessibilitat demostrada per a les persones en cadira de rodes és la millor de tot l’estudi (“molt bé”).
- El pitjor: Els problemes per a les persones amb discapacitat visual als tres edificis són nombrosos, d’on ve el suspens atorgat en aquest capítol (“regular”). A més, els semàfors trobats de camí a l’ajuntament no emetien cap so acústic i els botons de l’ascensor usat a l’hospital no estaven en braille o en relleu.
- El millor: No destaca per l’accessibilitat, però sí que s’hi va trobar alguna mesura positiva. En el trajecte cap a l’ajuntament, els encreuaments estaven senyalitzats amb semàfor, les portes dels lavabos visitats de l’hospital tenien una amplària apta per a les cadires de rodes i tot l’interior de l’estació de tren es trobava lliure d’obstacles.
- El pitjor: L’accessibilitat per als discapacitats auditius (“regular”): no hi ha servei d’intèrpret professional de llengua de signes a l’estació de tren, a la sala d’espera de l’hospital no es va veure cap dispositiu visual per a avisar el pacient ni tampoc als lavabos de l’ajuntament.
- El millor: Les mesures preses per a adaptar aquests espais per a les persones invidents (“bé”): l’entrada a l’hospital està al mateix nivell que el terra, el paviment fins a arribar a l’ajuntament no comporta cap perill i la porta d’entrada a l’estació de tren és automàtica.
- El pitjor: Les manques de l’accessibilitat per a les persones en cadira de rodes i amb problemes d’audició (“acceptable”): taulells no aptes i absència d’intèrpret professional en llengua de signes a l’estació de tren.
- El millor: L’accessibilitat per als discapacitats físics, auditius i visuals (“bé”): l’estació de ferrocarril disposa de servei d’intèrpret de llengua de signes, s’han habilitat rampes no mecàniques per a salvar les escales d’entrada a l’ajuntament i els pictogrames per a distingir els lavabos de l’hospital es troben en braille o en relleu i amb un color contrastat.
- El pitjor: Malgrat la bona nota, hi ha fallades: els lavabos de l’ajuntament no disposen d’un dispositiu visual perquè una persona sorda sàpiga si estan lliures o ocupats; tampoc no es van observar bandes o guies de direcció al terra de l’hospital (per a facilitar el moviment de les persones invidents).
- El millor: L’accessibilitat per als discapacitats físics (“bé”): hi ha places d’aparcament reservades per a ells als voltants de l’hospital i els taulells d’atenció al públic de l’estació de tren tenen l’altura considerable.
- El pitjor: La falta d’intèrpret de llengua de signes a l’estació de tren de Granada i que a l’ajuntament no es veiés un dispositiu d’emergència que fos visual.
- El millor: L’accessibilitat per a les persones en cadires de rodes (“bé”): tot el trajecte cap a l’estació de tren té paviment antilliscant, hi ha places d’aparcament reservades per als discapacitats als voltants de l’ajuntament i tots els lavabos analitzats a l’hospital estan adaptats.
- El pitjor: L’adaptabilitat per a les persones amb problemes auditius (“regular”): no hi ha cap dispositiu visual per a alertar en cas d’emergència a l’estació de tren ni tampoc un servei professional d’intèrpret de llengua de signes ni a l’edifici municipal ni a les consultes externes.
- El millor: L’accessibilitat per a les persones amb problemes auditius és la millor de tot l’informe (“molt bé”), gràcies en part al fet que als tres edificis públics s’ofereix un servei professional d’intèrpret de llengua de signes.
- El pitjor: Fallades trobades en l’adaptabilitat per a les persones amb problemes visuals (“acceptable”): l’entorn immediat dels lavabos de l’Ajuntament està poc adaptats per a les persones invidents, l’interior de l’estació de tren no està lliure d’obstacles i l’entrada a l’hospital no es troba al mateix nivell.
- El millor: L’accessibilitat destinada a les persones amb discapacitat motora (“bé”): hi havia places reservades per als discapacitats físics properes als tres edificis, les portes d’entrada eren automàtiques i els lavabos estaven senyalitzats i adaptats correctament (excepte a l’ajuntament, on no n’hi havia).
- El pitjor: L’accessibilitat per a les persones amb discapacitats sensorials (qualificades amb un “acceptable”): manca de bandes de direcció a l’interior dels tres edificis, a més de no oferir un servei de llenguatge de signes en cap dels tres edificis.
- El millor: El servei d’intèrpret de llenguatge de signes que ofereixen a l’instant a través de videotrucada a l’estació de tren, la bona accessibilitat de les entrades a l’ajuntament i a l’hospital i l’adaptació de l’interior dels tres edificis (lliure d’obstacles).
- El pitjor: Manques per a les persones en cadira de rodes: els taulells d’atenció al públic als tres edificis no estaven a una altura adequada i per als discapacitats sensorials no hi havia guies de direcció a terra.
- El millor: L’accessibilitat destinada als discapacitats motores (“bé”): els tres edificis tenien una distribució que permetia la mobilitat sense problemes, en tots els lavabos visitats la porta tenia una amplària adequada per a una cadira de rodes i comptaven amb una barra de recolzament situada prop del vàter.
- El pitjor: L’accessibilitat per als discapacitats auditius (“regular”): solament es va trobar un servei d’intèrpret de llenguatge de signes a l’estació de tren (encara que aquest no s’oferia a l’instant) i a la sala d’espera de l’hospital no hi havia un dispositiu visual per a anunciar al pacient que ha d’entrar a la consulta.
- El millor: L’adaptabilitat per a les persones amb discapacitat motora (“bé”): els taulells dels tres edificis públics visitats estaven a una altura adequada i la distribució de l’edifici hi permetia la mobilitat sense problemes.
- El pitjor: L’accessibilitat d’aquests tres edificis per a les persones cegues i sordes (“regular”): falta de cartells traduïts al braille, especialment en les màquines per a agafar torn a l’ajuntament i per a comprar bitllets a l’estació de tren.
- El millor: L’accessibilitat per als discapacitats físics als tres edificis públics (“bé”): els accessos visitats estaven adaptats en els tres casos i la distribució de l’edifici hi permetia una mobilitat sense problemes (tret d’algunes zones de l’ajuntament).
- El pitjor: L’accessibilitat per a discapacitats visuals (“regular”): no es van observar guies de direcció amb una textura i un color diferents per a la persona cega als tres edificis, la informació en braille era insuficient i els pictogrames de les lavabos tampoc no estaven traduïts.
- El millor: Els tres edificis estaven adaptats per a les persones amb discapacitat motora (“bé”): els accessos estaven adaptats amb rampes no mecàniques, les portes eren automàtiques a l’hospital i a l’ajuntament i a l’estació de tren la màquina expenedora es trobava a una altura adequada.
- El pitjor: Els discapacitats auditius són els que més dificultats tenen als edificis públics valencians (amb una nota de “regular”). El problema de comunicació és el més important: cap dels edificis no ofereix un servei d’intèrpret de llengua de signes.
- El millor: El nivell d’accessibilitat als tres edificis per a les persones sordes i amb problemes motrius (“bé”): l’ajuntament i l’estació de tren ofereixen un intèrpret professional de llenguatge de signes i els taulells d’atenció al públic estan als tres edificis a una altura adequada per a la cadira de rodes.
- El pitjor: Les mesures per a les persones amb discapacitat visual: als lavabos els pictogrames no estaven traduïts al braille, tampoc no hi havia bandes de direcció perquè es poguessin orientar a l’interior dels edificis.
- El millor: Les mesures per als discapacitats motores i visuals (“bé”): l’entrada està al mateix nivell que el carrer a l’estació de tren i a l’ajuntament, als tres edificis la porta és automàtica i l’interior és lliure d’obstacles (excepte a l’estació de tren).
- El pitjor: El nivell d’accessibilitat per als discapacitats auditius (“regular”): en cap dels edificis no s’oferia un intèrpret de llengua de signes amb els problemes de comunicació que això provoca.
- El millor: L’accessibilitat per a les persones amb discapacitat motora (“bé”): les entrades als tres edificis estaven adaptades i hi havia taulells d’atenció al públics a l’altura adequada.
- El pitjor: L’accessibilitat incompleta per a les persones amb discapacitats sensorials (“acceptable”): no es van observar guies de direcció al terra de diferent color i textura ni tampoc no s’emeten senyals acústics d’informació perquè les persones cegues puguin orientar-se dins de l’edifici, a més de l’absència d’intèrpret de llengua de signes als tres edificis.