Internet s'obre pas en el mòbil
El paisatge urbà està tenyit de tecnologia mòbil. Absorts amb els auriculars a les orelles, adolescents, joves i adults de tota condició, fins i tot infants i ancians, formen part d’una estampa clàssica als carrers i els transports públics. El seu ritme el marca el so que emeten els reproductors de MP3. No obstant això, ara els pren el relleu una nova raça de vianants i usuaris de metro i autobús: els connectats a la Xarxa amb el telèfon.
El tret més notable d’aquesta nova espècie és que viatgen sense treure la vista de la pantalla, ja sigui perquè consulten el correu, llegeixen les notícies dels mitjans en línia, escriuen a les xarxes socials o realitzen qualsevol altra acció. Tot i que no es troben ja davant l’ordinador, aquests usuaris accedeixen a Internet a tothora i des de qualsevol lloc per les xarxes cel·lulars.
El model de comunicació mòbil es transforma. Per començar, requereix d’uns dispositius capaços de navegar per la Xarxa i de mostrar les pàgines web. Són els anomenats smart phones, és a dir, telèfons intel·ligents. Entre les seves característiques destaca la capacitat que tenen per a servir-se d’aplicacions informàtiques que multipliquen les seves funcions. Aquests programes, creats per desenvolupadors independents, s’emmagatzemen en les botigues que els fabricants d’aparells han obert a Internet a fi de descarregar-los, des d’allà, al dispositiu.
Cada fabricant té la seva pròpia botiga amb les aplicacions més variades, tant gratuïtes com de pagament, que converteixen el mòbil en un autèntic ordinador errant. Calendaris, gestors de correu electrònic, pronòstics del temps, ajudes per a deixar de fumar o controlar la salut, programes per a gestionar les pàgines de Twitter i Facebook de l’usuari… Les aplicacions es compten per milers. I en el cas del famós iPhone d’Apple, el més apropiat és parlar de centenars de milers.
El telèfon passa a convertir-se en la conjunció de totes les eines tecnològiques que pot necessitar una persona: grava i mostra vídeos, emmagatzema i reprodueix cançons, permet llegir i redactar documents, recorda les cites i els encàrrecs pendents, possibilita consultar el correu electrònic, fotografia, deixa sentir la ràdio i fins i tot guia l’usuari per les rutes més ràpides, ja que aquests mòbils disposen, en general, de GPS.
Tant és així que, en un termini de cinc anys, parlar per telèfon serà una prestació aïllada en comparació amb el total de les operacions disponibles. En els usuaris que ja disposen d’un telèfon intel·ligent del tipus Blackberry o iPhone, o els que funcionen amb el sistema operatiu Android (creat per Google), aquesta previsió ja és una realitat.
Les aplicacions relacionades amb la posició de l’usuari permeten, sempre que el telèfon inclogui un navegador GPS, ubicar-lo amb exactitud i combinar les seves coordenades amb les dades disponibles a la Xarxa. A partir d’aquesta posició es pot donar informació de qualsevol servei proper que es necessiti: farmàcies, restaurants, botigues de roba, museus, parades de metro, etc.
És el que es coneix com “geolocalització”, i no tan sols és interessant per a efectuar recerques de serveis, sinó que també pot generar un nou negoci publicitari, ja que permet segmentar les ofertes en funció del lloc per on passi l’usuari. Si ho fa per davant d’una botiga de roba, podria informar-lo de les ofertes especials que hi hagi a l’interior.
Quan el telèfon incorpori brúixola, les seves habilitats entraran gairebé en el terreny de la ciència ficció, ja que serà capaç de mostrar informació en una “realitat augmentada”. Aquesta tecnologia implica que si s’enfoca la càmera del telèfon cap a un determinat punt, la brúixola detectarà el nord magnètic, el GPS fixarà la posició i la Xarxa aportarà la informació associada: hotels, museus, restaurants, etc. Si mou l’enfocament, la informació de la pantalla canviarà i apareixerà una altra d’associada al nou punt de mira.
Tot i les infinites funcionalitats d’aquests aparells, el camí que queda per recórrer perquè l’accés web des del mòbil sigui generalitzat no és senzill. Els telèfons intel·ligents són, ara per ara, massa cars per al seu públic objectiu, els joves. El més barat voreja els 300-400 euros i el més car, els 700 euros (si estan associats a un contracte, el preu es redueix de manera considerable).
Així i tot, els diferents operadors ofereixen tarifes planes d’accés a la Xarxa cada vegada més assequibles. Les ofertes varien segons la companyia i el model de telèfon, però la majoria van dels 12 euros als 20 euros al mes. Ara bé, cal llegir amb atenció la lletra petita de les tarifes planes, ja que de vegades impliquen una quantitat limitada de dades descarregades al mes. Quan se supera, o bé es redueix de manera dràstica la velocitat d’accés o bé es fixa un cobrament addicional per cada megabyte descarregat. Per descomptat, amb les tarifes actuals d’itinerància convé evitar l’accés a la Xarxa mòbil a l’estranger: surt molt car.
L’ample de banda que es proporciona, tant per a enviar com per a rebre dades, és cada vegada més gran. El futur són les xarxes 4G, o LTE, amb les quals el telèfon sempre estarà connectat a la Xarxa, i no només quan ho sol·liciti l’usuari, amb un ample de banda superior als 100 megabits per segon. De totes formes, aquesta tecnologia tardarà un temps a arribar a Espanya, ja que implica nombroses inversions en infraestructures. Mentre que ja s’aplica en alguns països escandinaus com a Noruega i Suècia, les operadores de referència espanyoles (Telefónica, Vodafone i Orange) al·leguen que la seva rendibilitat no està assegurada de moment.