Què es necessita per a criar un nadó de “forma natural”?
La criança natural engloba accions com respondre al plor del nen, fer-li cas, procurar estar amb ell sense por que es malcriï, etc. I, d’altra banda, encara que normalment inclou la lactància materna, una mare que no dóna el pit també pot criar el seu fill de forma natural.
La criança natural és tan important com la lactància natural?
És més important, perquè al llarg del segle XX i el final del XIX se’ns ha fet molt difícil criar els nostres fills. S’han difós tota una sèrie de normes que afirmen que no s’ha d’agafar en braços perquè es malcria, que plorar és bo per als pulmons, que no l’has de ficar al llit amb tu perquè no sortirà en la vida… Fins al punt que criar els nens és gairebé una mica molest. Però si no tens el teu fill per agafar-lo en braços i explicar-li contes, per què el tens?
Aquesta és la teoria del “malcriament” que critica en els seus llibres
Sí, les persones han de comprendre que malcriar és criar malament. Malcriar no és agafar-lo molt en braços, estar molt amb ell o cantar-li moltes cançons. Malcriar és no fer-li cas, abandonar-lo…
Però vostè creu que ara es malcria els nens, d’acord amb la definició que acaba d’exposar?
Hi ha de tot. Depèn de la teories que hagin seguit els pares i de les circumstàncies socioeconòmiques. Em refereixo a allò que si no fas el que penses, acabaràs pensant el que fas; els pares que es veuen més o menys obligats a deixar el nen moltes hores perquè han d’anar a treballar per pagar la hipoteca acabaran pensant que això és el millor per al seu fill, perquè a la guarderia l’estimulen molt i el tracten molt bé. Si pensessin que a la guarderia hi ha molts nens i que no hi ha temps material per a estimular-los, se sentirien molt pitjor.
Les mateixes condicions de vida en què ens movem en la societat actual conviden al malcriament?
Sí, el problema és que es pot formar amb facilitat un cercle viciós; és a dir, si saps que ho està passant malament, encara que no hi hagi més remei que fer-ho, intentaràs canviar-ho. Però si arribes a creure’t que està bé, ja et quedes així. A Alemanya, només el 6% dels nens van a la guarderia abans dels tres anys i a Finlàndia, el percentatge és encara més baix, i són països amb un millor rendiment acadèmic que el nostre.
Però per a gaudir d’aquests estàndards que predominen en altres països cal pagar més impostos, i que les empreses canviïn d’actitud.
Be, en aquests països també ha calgut prendre decisions, a mi m’han dit que ja tenim brots verds. Caldria començar a pensar en què ens gastem els diners.
Una parella jove treballadora i sense família prop de casa no té cap altra opció que deixar el fill a la guarderia. L’està malcriant?
No hi ha una sola manera de criar bé un fill ni hi ha una sola manera de criar-lo malament. A mi, el que em molesta és que hi hagi gent, d’una banda, que té bones idees a qui enganyen i els fan creure una altra cosa: “Jo l’agafaria en braços, però no ho faig perquè diuen que es malcria” o “Jo el ficaria al llit amb nosaltres quan plora, però no ho faig perquè m’han dit que tindrà problemes de son tota la seva vida”. Persones que s’estan sacrificant fent coses que en el fons els molesten i no són naturals, que no els agraden però que ho fan per seguir les normes que fixen altres persones. I, d’altra banda, hi ha els qui prenen decisions de les quals és possible que, al llarg d’un temps, es penedeixin perquè no tenen totes les dades en l’equació per a poder-se decidir. Si et diuen: “Que els dos treballin és imprescindible” i, d’altra banda: “El nen, a la guarderia, es troba de meravella”, no hi ha problema. Però si et diguessin que a la majoria dels països occidentals el màxim de nadons per cuidador en una guarderia és de quatre legalment, en d’altres és de tres i a Espanya és de vuit… potser la conclusió a què arribarien els pares seria diferent. Es tracta de reflexionar sobre quants diners et pots gastar amb un cotxe, quants en unes vacances, quants a comprar un apartament a la platja i quants a criar el teu fill.
És una qüestió de prioritats, llavors.
Exacte. Els pares han de prendre la decisió amb llibertat i jo el que faig és donar-los tota la informació necessària per a ajudar-los a prendre-la. Estic convençut que no cal cap llibre per a criar un fill i no vull que els fills tinguin manual d’instruccions. Cal més afecte i menys instruccions per a criar un nen. Per a aprendre és millor parlar i estar amb un grup de mares amb els seus fills que no llegir un llibre a casa.
L’instint també és important, cal deixar-s’hi dur?
És important i en algunes coses sí que cal deixar-s’hi dur i en altres no. El nostre instint ens diu que cuidem els nostres fills i és positiu, però també ens diu que quan algú ens molesta cal pegar-li una bufetada i no ho fem.
I en el cas dels infants, l’instint cal seguir-lo o no?
La majoria de vegades sí, perquè l’instint ha ajudat durant milions d’anys els pares a cuidar els seus fills; en cas contrari no estaríem aquí.
Llavors, guarderies sí o no?
Hauria de ser només quan no hi hagués més remei. Seria convenient canviar el nostre sistema socioeconòmic perquè en la majoria dels casos no fos imprescindible portar el fill a la guarderia, i per a aquells casos en què sí que fos imprescindible, caldria fer millors guarderies.
El consol és que a la guarderia se socialitzen, no?
La socialització no necessita en absolut guarderies, perquè d’entrada els infants petits no se socialitzen. És a partir dels tres anys, aproximadament, quan comencen a jugar els uns amb els altres. I això ho poden fer en altres llocs. Moltes vegades pensem que els nens canvien perquè els eduquem, i en alguns aspectes és així, sens dubte, però la majoria dels canvis que experimenten els infants són perquè creixen. A dos anys diuen unes coses, a cinc uns altres i a dotze unes altres.
Avis: sí o no?
Els avis són el millor que hi ha després dels pares. És molt positiu que els avis participin molt en la vida del nen. Posats a separar-se durant set hores de la mare, de segur que per a un nen de dos anys és millor estar amb els avis que passar-se fins a set hores a la guarderia. Ara bé, tampoc no recomano que estiguin set hores amb els avis, perquè el que el nen necessita realment és estar amb els pares, sobretot amb la mare. Els pares de seguida aprenem que aquesta pregunta de qui estimes més, si la mare o el pare, sobra.
Llavors, on queda en la criança del nen la figura del pare?
Tots els nens necessiten tenir un vincle afectiu amb una persona concreta, segons la teoria s’anomena “figura primària” i, en la pràctica, s’anomena mare. Pot no ser la mare i un nen pot establir el seu vincle primari amb l’àvia, el pare… El que és segur és que només n’hi ha un, de primari; els altres són secundaris. El pare, si s’esforça una mica, pot gaudir dels primers llocs entre els secundaris, però s’hi ha d’esforçar. No pots pretendre que el teu fill t’estimi molt perquè és el seu paper de fill. Si el pare vol tenir un paper actiu haurà de dedicar temps a l’infant. Però com tot en aquesta vida, com més hores li dediquis, més bé anirà. Són necessàries les dues coses, passar amb el nen molt de temps i que aquest temps sigui de qualitat. Després, amb el temps, els nens ja van necessitant més el pare.
Es parla molt del temps de qualitat, “poc de temps amb els nens però de qualitat”
Els nens i nenes estan enamorats de les mares i cal saber que una separació amb la mare durant tantes hores té com a conseqüències que l’infant s’enfadi, que doni un cop de mà…
Llavors, amb els nadons cal tenir tolerància total?
No, tolerància en totes les coses que es poden tolerar.
Quines no es poden tolerar?
Cadascú ha de prendre les seves decisions, de segur que si veus el teu fill tirant testos pel balcó o obrint la clau del gas l’hi impediràs. Però si el nadó plora i reclama atenció les 24 hores del dia, no és que calgui tolerar-lo, és que això és tenir un nadó normal.
I què hi ha de la necessitat de tenir temps per als pares?
No és excloent, per què no has d’estar amb el teu fill. Quan et cases tots estan d’acord que la teva vida de solter s’ha acabat, no sé per què ningú no et diu, quan tens un fill, que has de fer un comiat de parella l’últim mes d’embaràs.
Aquestes opinions que defensa, estan esteses per la comunitat científica o és una mica outsider?
Em fa la impressió que vaig començar com a outsider, però cada vegada ho sóc menys.
El son és un dels maldecaps dels pares amb els nadons. Algun consell?
Crec que abans els pares ho donaven per fet, ja sabien que tenir un fill significava passar la nit en blanc i a ningú no se li ocorria que aquest era un problema mèdic que calia consultar al pediatre. En tot cas, potser demanaven al metge d’adults vitamines per a suportar aquestes nits. Però, és clar, s’han creat unes expectatives… Als pares, els han dit d’una banda que els nens han de dormir sols i a la nit d’una tirada. Els meus pares, per exemple, això no ho sabien. Jo he dormit amb els meus pares fins a sis anys, per tant ells no sabien que havia de dormir sol i com que no hi havia una altra habitació a casa… D’altra banda, s’ha creat un temor, es diu als pares que “si el nen no fa això d’aquesta manera tindrà problemes quan es faci gran, no sortirà mai del llit dels pares…” i tots es preocupen. Però no és cert que els nadons hagin de dormir sols -perquè es veu claríssim que els agrada dormir en companyia- . Com pots fer més cas del que llegeixes en un llibre d’allò que veus cada dia amb els teus propis ulls? És l’instint reforçat per l’observació. M’escriuen les mares i em diuen: “Quan deixo el nen al bressol plora i només es calma quan l’agafo en braços”. Ja ha trobat la solució. Ningú no es queixaria ni se sorprendria si li recomanés unes pastilles homeopàtiques perquè es calmés o li fes un massatge… Llavors, per quina causa tant de problema a acceptar que el nadó es calma amb el pit i quan se l’agafa? Sempre fa la impressió que és una desgràcia, ningú no diu: “Quina meravella, cada vegada que el meu fill es desperta me’l fico al llit i es torna a adormir de seguida”. És una solució fàcil, barata.
Però requereix esforç
No, no. El que necessita esforç és allò altre. Si jo recomanés que cada vegada que el nen es desperti cal que els pares es llevin i li facin un massatge … Això sí que és esforç.
Quin és el son normal d’un nadó?
No hi ha pautes. Si un nadó es desperta moltes vegades de nit, el problema el tens tu que t’has de llevar de matí per a anar a treballar, perquè després el nadó continua dormint. Tots els nadons acaben dormint les hores que necessiten i si no ho fan de nit ho faran durant el dia.
Els seus fills l’han deixat dormir bé?
Bé, han fet el que han pogut. Quan tens fills no dorms igual, encara que això no signifiqui que dorms pitjor. Recordo una època en què em despertava per estar de nit amb els meus fills, però no ho recordo com un moment de desesperació. Això és com quan te’n vas de festa de nit, la pregunta és: Com de bé o de malament m’ho he passat?
El problema és que si estàs una setmana seguida de festa i has de treballar, es pot arribar a la conclusió de no voler sortir de festa.
O de no voler treballar. És clar que no es dorm amb la mateixa intensitat, però tenir fills és això, dedicar-los temps, estar amb ells, consolar-los quan ploren, contestar les seves interminables preguntes…
Són molts els qui diuen que els nens es guien per rutines, és així?
No crec que les rutines siguin necessàries i convenients per al desenvolupament d’un infant i caldria veure si la teva vida és més fàcil amb rutines. Estic convençut que no són necessàries les rutines, perquè els nens s’adapten a moltes coses diferents, igual que els adults. Per això crec que si en alguna cosa hem d’ajudar els nostres fills en la seva educació és a no tenir rutines. Jo vull tenir un fill adaptable, no un fill que tingui rutines.