El cànon compensatori, pagar pel dret de copiar
Una de les moltes diferències entre els Estats Units i la majoria dels països europeus és que, mentre que en aquell país no existeix el dret de fer còpies privades d’obres amb drets de propietat intel.lectual, en els altres sí. És el que es diu el “dret a la còpia privada”; és a dir, treure una obra del seu format, de forma legal, i enregistrar-la en un altre de diferent, sempre que no es faci amb ànim de lucre. Fins que no es va actualitzar la Llei de Propietat Intel.lectual, era legal gravar un disc de vinil en una cinta de casset, o fotocopiar una pàgina d’un llibre, si el resultat de la còpia era per a un ús privat i l’original s’havia obtingut de manera lícita. Això sí, això implicava que tant el disc gravat com el llibre copiat havien de ser propietat del copiador.
Amb l’auge, als anys 60 i 70, de les cintes de casset verges es va fer molt difícil controlar l’origen d’una còpia i, per tant, comprovar-ne la legalitat. A més, establir-la en funció de la propietat de l’original resultava controvertit. De la mateixa manera que no és possible prohibir a les persones que es prestin o regalin llibres i discos, tampoc no és lícit intentar controlar el que es fa posteriorment amb aquestes obres, sense violar la intimitat dels individus.
Però d’alguna manera calia compensar l’autor d’una obra de les pèrdues econòmiques que li ocasionava la difusió de les seves creacions mitjançant còpies privades. Un músic es podia fer molt famós si els seus fans gravaven els seus discos en cintes. Ara bé, si no passaven per la botiga a comprar-los, difícilment podria mantenir-se el negoci.
Per intentar solucionar el problema, a Europa es va crear la figura del cànon compensatori. Encara que a Espanya va arribar tard: es va preveure per primera vegada en la Llei de Propietat Intel.lectual de 1987 i es va començar a aplicar a partir de 1996. Als Estats Units, en canvi, es va negar el dret a la còpia privada i per tant no va haver-hi necessitat d’establir un cànon. Allí aquesta figura no existeix, però fer una còpia d’una obra amb drets intel.lectuals pot implicar multes i fins i tot pena de presó.
El cànon és un sobrepreu (recàrrec en el preu habitual) que s’aplica a determinats objectes que participen en la realització de còpies privades. En aquell moment, les cintes de casset incloïen aquest sobrepreu, que es pagava al llarg de tota la cadena de consum i que anava a parar a les entitats de gestió de drets d’autor. Aquestes distribuïen la recaptació entre els seus associats. Amb l’aparició al mercat dels discs òptics verges (CD, DVD…) i els discs durs, el cànon es va disposar per adaptar-se al nou format. Ho va fer, per llei, el 2003. Va ser llavors quan van sorgir les primeres polèmiques.
La gran capacitat d’emmagatzemar registres i la seva versatilitat van ser les característiques dels suports d’emmagatzematge digital que més controvèrsia van crear. Com es podia mesurar el cànon per a discs capaços d’emmagatzemar cent o, fins i tot, mil vegades més que una cinta de casset? Llavors, calia aplicar-hi un cànon mil vegades superior?
I sobretot: com es podia saber que allò gravat en un disc digital era material amb drets d’autor? A diferència de les cintes de casset, els discs tenen un registre d’usos molt més ampli: des dels jutjats (que graven els judicis en DVD) fins a les empreses que gestionen dades (que guarden en suports òptics i digitals), es veurien obligats a pagar quantitats gens menyspreables per alguna cosa que no són còpies privades sinó dades pròpies.
En vista de la impossibilitat de distingir entre la còpia privada i la que no ho és, es va fixar una quantia en relació amb la durada màxima dels enregistraments i al setembre de 2003 la Societat General d’Autors i Editors (SGAE) va començar a aplicar el cobrament del cànon sobre formats d’emmagatzematge digital, sense distinció i amb caràcter, a més, retroactiu des de l’any 1999. En teoria, el cànon s’havia de cobrar al fabricador dels suports, però a causa de la falta de dades es va considerar responsables solidaris les botigues i les cadenes de distribució i es va sol.licitar a aquestes els diners.
Van néixer, llavors, associacions de rebuig al cànon, tant de fabricants com de botigues, distribuïdors de material informàtic i usuaris. Demanaven la paralització del cànon indiscriminat perquè tots els agents implicats es consideraven injustament afectats, i es van unir en la plataforma “Todoscontraelcanon”. Des d’aquesta, alguns afectats han pledejat tant contra la recaptació retroactiva del cànon per part de les entitats de gestió com contra la seva redacció, que consideren que no discrimina entre el que són còpies per a ús privat d’obres amb drets i el que és material de treball destinat a ús professional, sense cap prejudici per als autors d’obres intel.lectuals.
La persistència en el plet d’una botiga d’informàtica de Barcelona va portar l’assumpte fins a l’alt tribunal de la Unió Europea, a qui va demanar consell un jutjat de la ciutat comtal. El resultat de la consulta va arribar a l’octubre passat amb l’emissió d’una sentència del Tribunal Europeu de Justícia en la qual dictaminava que l’actual aplicació del cànon a Espanya és discriminatòria i injusta amb les persones jurídiques.
Si el tribunal de Barcelona s’acull a la sentència europea, el cànon aplicat tant sobre botigues d’informàtica com sobre professionals serà considerat il.lícit i per tant caldrà modificar la llei perquè no afecti les persones jurídiques. S’estima que durant tots aquests anys es poden haver recaptat al voltant de 90 milions d’euros a aquest efecte, però no està clara la possibilitat que els afectats puguin reclamar el que ja van pagar en concepte de cànon.
No obstant això, la sentència del tribunal europeu avalava el cànon sobre particulars per entendre que la seva destinació principal serien les còpies privades, i posa l’accent en la necessitat de rescabalar les pèrdues dels autors per aquestes. Ja sigui en format CD, DVD, reproductors de MP3 o telèfons mòbils, l’alt tribunal considera que la transmissió d’obres amb drets mitjançant aquestes vies implica pèrdues importants per als seus propietaris.