Any nou, voluntaris nous?
Sí, és un dels propòsits habituals. En general, tot allò que és socialment positiu constitueix un propòsit d’any nou.
Però és moda o ha augmentat la consciència social? La Guia d’ONG d’Eroski Consumer, que s’actualitza cada any, revela un increment progressiu en el nombre de voluntaris.
Les dues afirmacions són certes. Al voltant dels anys noranta, ser voluntari no estava valorat ni era moda, però a partir de llavors va haver-hi un boom i durant molts anys va estar en auge. Aquesta tendència potser ha descendit, però la gent encara s’apunta a programes de voluntariat perquè cada vegada hi ha una consciència social més gran i un cert desencantament amb altres formes de participació.
Hi ha tipus diferents de voluntaris?
Clarament. El primer tret és la intensitat, però a més es distingeixen pel tipus de voluntariat. Hi ha activitats esporàdiques i a llarg termini, que s’exerceixen en un voluntariat socioassistencial, ecologista, en entitats de salut, de protecció civil… I segons l’àmbit, varien el perfil i les tasques.
I en tots els casos la permanència és un dels punts dèbils. Espanten els compromisos?
Això ens passa amb totes les nostres intencions vitals. La motivació inicial dura entre dos i tres mesos, però a partir de llavors hi ha un cert abandonament, com en el fet de deixar el gimnàs. En el voluntariat es calcula que la majoria de les persones abandona al cap d’entre tres i sis mesos després de començar. Algunes dades estimen que a l’any solament el 50% dels voluntaris continua.
Quina és la causa?
El nostre grup d’investigació de la Universitat Complutense ha desenvolupat un model que divideix el voluntariat en tres fases. En la primera, que dura uns sis mesos, solament es veuen els aspectes positius i el més fonamental és la satisfacció. En la segona etapa, que va dels sis mesos a l’any, és fonamental el compromís. En la tercera fase, a partir dels dos anys, ser voluntari forma part de l’autoconcepte, de la personalitat.
Com pot una organització mantenir la seva bossa de voluntaris a llarg termini?
Pot fer moltes coses. Els voluntaris tenen moltes motivacions, ja siguin centrades en els altres -ser útils, millorar la societat- o en un mateix -adquirir experiència, fomentar les relacions socials-. Totes són legítimes, però una organització ha de saber quin tipus de voluntariat vol. Si ha de desenvolupar un programa durant uns quants anys i és important que la relació entre les persones no es trenqui, necessita voluntaris que aguantin. Les persones amb motius altruistes, que reconeixen que també els aporta alguna cosa a ells, són els qui romanen més temps.
Sempre sense cobrar.
El salari és un factor higiènic, però no motiva. El que importa és el compromís amb l’organització, que el voluntari se senti reconegut, que se li enviï una carta d’agraïment o que el responsable de voluntariat el cridi, que és alguna cosa que les grans organitzacions obliden. A tothom ens agrada que ens reconeguin. Si una persona dedica el seu temps i el seu esforç, el mínim que podem fer és aconseguir que estigui satisfeta, perquè a més farà millor el seu treball i durant més temps.
Però en temps de crisi es pot demanar treballar gratis?
Ser voluntari no és treballar gratis. Cal distingir entre el voluntariat i el treball remunerat. Si es col.labora en un àmbit que no està relacionat amb la professió, ningú no pensa que s’ocupi un lloc de treball. El problema és que els voluntaris ho siguin en la seva professió. Caldria tenir una norma molt clara pel que fa al nombre d’hores que es poden dedicar, posar una sèrie de limitacions a la implicació voluntària professional perquè no “s’usurpi” un lloc de treball.
És possible captar voluntaris poc motivats?
Hi ha un grup de voluntaris que comença a ser-ho sense que l’hi plantegin, perquè coneixen un amic que col.labora amb una organització o perquè l’hi demanen. Però en aquests casos també hi ha un motiu, perquè s’entén que la persona que l’hi va demanar era important per a ells.
Es pot predir quines persones abandonaran abans d’hora?
La predicció en psicologia no arriba mai al 100%, però es pot saber qui té més probabilitat de romandre més temps. Qui combina motivacions intrínseques i extrínseques continua més temps.
Ajuda el fet de sentir-se més bona persona?
Aquest és un dels màxims riscs. Hi ha voluntaris que et volen salvar, ho vulguis o no. Però els voluntaris han de respectar sempre la decisió de les persones a qui ajuden. Poden intentar convèncer-los si creuen que és bo fer alguna cosa, poden suggerir, però mai decidir per elles.
En certa manera, es creen una imatge d’herois?
Alguns sí, i hi insisteixo, són molt perillosos perquè decideixen ser voluntaris per ells mateixos. Tenen la necessitat de sentir-se bé i prenen aquesta decisió per protegir-se o per no estar sols.
El voluntariat fa amics?
Sí, per això hi ha persones que, com que se senten soles o tenen sentiments negatius, com ara ansietat, s’impliquen en accions de voluntariat per superar-los. És una motivació egoista i, sovint, ni elles mateixes ho reconeixen.
Com es poden reconèixer les motivacions?
Diversos qüestionaris avaluen les motivacions del voluntariat, però jo recomanaria que, quan una organització vulgui captar un voluntari, faci sempre una entrevista personal. Igual és dur dir que no a un voluntari, però és una manera de saber si realment vol ser-ho. El que més ens va costar l’11-M, quan ja no calien psicòlegs perquè teníem la demanda coberta, va ser convèncer la gent que no era necessària la seva ajuda. Hi havia qui s’enfadava moltíssim perquè no el deixàvem ajudar, i no perquè hi havia gent que no tenia ajuda.
Vostè va coordinar el dispositiu del Col.legi de Psicòlegs de Madrid per donar suport psicològic als familiars de les víctimes de l’11-M i de l’accident aeri de Madrid-Barajas. Com es prepara els voluntaris per respondre en aquestes situacions?
Des de la riuada que va assolar el càmping de Biescas a l’agost de 1996, comptàvem amb un grup de psicòlegs format en intervenció en emergències i s’havien impartit diversos cursos de formació. Els primers voluntaris que van intervenir en l’11-M van sortir d’aquest grup, però la demanda va ascendir a gairebé 900 psicòlegs i molts altres no hi estaven formats específicament. Es va prioritzar que tinguessin experiència en catàstrofes, almenys en psicologia clínica, amb pacients que havien estat en una situació de crisi.
Es va recórrer al mateix personal després de l’accident de Barajas?
Alguns voluntaris van atendre en tots dos casos, però aquesta vegada se’n van necessitar menys i tots tenien formació en catàstrofes. L’11-M va suposar la intervenció psicològica a més gran escala que hi ha hagut mai al món, perquè en l’11-S no hi havia cadàvers per reconèixer i les famílies s’esperaven a les cases. A Espanya hem seguit un model diferent del del món anglosaxó, que consisteix a apropar la intervenció psicològica allà on és la persona. El model anglosaxó és un model d’espera, on es dóna un telèfon i es demana trucar a una hora determinada.
Tots els voluntaris han de tenir nocions psicològiques?
Tots aquells que treballen amb persones, siguin voluntaris o professionals, han de tenir nocions de psicologia en la seva formació.
Els psicòlegs són, per tant, els voluntaris òptims?
Ni molt menys. Sovint, la persona a qui s’ajuda vol estima, afecte, companyia, però la psicologia ajuda “a no ficar la pota”. Si un psicòleg sap això, però no sap donar afecte, igual és pitjor.
Vull ser voluntari, necessito tenir un perfil determinat?
Jo aconsellaria mirar-se a si mateix per descobrir si es vol ajudar les persones, si el voluntariat és un fi en si mateix o un mitjà per a aconseguir altres coses.
De vegades ajuda a superar pors. Animaria una persona hipocondríaca a fer tasques amb malalts?
No ho faria mai. El voluntariat no ha de ser mai un tractament per a les persones, però aquest és un error molt freqüent. L’objectiu del voluntariat és millorar la qualitat de vida dels usuaris a qui s’atén, la qual cosa no vol dir que de vegades serveixi com a tractament, però l’objectiu no pot ser aquest.
Els voluntaris estan envoltats de tòpics: són joves, entusiastes, compromesos…?
Sí, i a més hi ha bastants estereotips que no es compleixen. En el voluntariat hi ha moltes mestresses de casa, gent gran, etc.
L’excés de motivació és perillós o necessari si es treballa amb persones malaltes, amb grans discapacitats o amb dificultats econòmiques?
Jo canviaria motivació per implicació, que en excés sí que pot ser perjudicial en alguns casos. Evitar l’excés d’implicació suposa evitar el burnout.
Com afecta aquest factor al voluntariat?
El tipus de tasca que genera més burnout és el voluntariat amb nens malalts terminals. És el més dur perquè cal generar un vincle afectiu però, una vegada generat, el dolor que se sofreix per la pèrdua i haver de tornar a enganxar-se “crema” moltes persones. Per això cal cuidar els voluntaris amb formació, períodes de respir o mitjançant la supervisió d’un expert, perquè el desenllaç no els impedeixi seguir.
Vostè és voluntari o ho ha estat?
Ho he estat. Vaig col.laborar en un programa d’inserció social de drogodependents.