Més que una pèrdua d'orina
Es pateix en silenci, però cada vegada menys. La publicitat sobre compreses que recullen les pèrdues i el major nombre de casos registrats fan que la incontinència urinària en dones es tregui el tabú de sobre i es reveli com un trastorn més habitual del que es podria pensar. De fet, en persones joves la incontinència urinària és fins a cinc vegades més freqüent entre les dones que entre els homes, però a edats avançades la proporció d’afectats s’iguala en tots dos sexes. El 12,2% de les dones i el 3,6% dels homes la pateixen, segons un estudi elaborat sobre més de 18.000 persones que van participar en l’Enquesta de Salut de Catalunya (ESCA), elaborat per Montserrat Espuña i altres autors de l’Hospital Clínic, de Barcelona. Segons aquest mateix estudi, a partir dels 65 anys aquest percentatge d’incontinència urinària en dones es duplica fins a arribar al 26,6%.
Entre les raons que expliquen aquest trastorn els experts apunten com a principal responsable la mateixa biologia de la dona. Aquesta permet tenir fills i condueix a sofrir certes seqüeles de l’embaràs i el part, com la incontinència urinària. No obstant això, aquest és solament un dels factors que fan més freqüent aquest problema en la població femenina respecte de la masculina, encara que, per sort, en l’actualitat cada vegada hi ha més formes de combatre’l. Un dels últims tractaments més sol.licitat són les injeccions de toxina botulínica.
Mentre que la incontinència d’esforç és més freqüent en la dona jove, la d’urgència és més comuna a partir dels 60 anys i cadascuna d’aquestes s’origina per causes diferents, de manera que el tractament també és diferent. A més d’aquests dos grups ben referenciats, n’hi ha un tercer: la incontinència mixta, basada a patir els dos tipus alhora, de manera que a les persones que la pateixen se’ls escapa l’orina tant quan fan esforços com per urgència.
Aquest nom fa referència a les pèrdues involuntàries d’orina originades per esforços com tossir, esternudar o riure’s i quan els músculs del sòl pèlvic resulten afectats per diferents situacions, com l’embaràs i el part. Aquests músculs es troben en la base de la cavitat abdominal, formen una espècie de “gandula” o embut al final de la pelvis i es contreuen perquè tots els òrgans que sustenten (la bufeta, la matriu, etc.) es mantinguin al seu lloc i exerceixin la seva funció de forma correcta; a més, ajuden a tancar el conducte de l’orina i a evitar que s’escapi. Tanmateix, quan la dona té un part vaginal, aquests músculs es distenen i encara que solen retornar a la seva posició, de vegades no recuperen el to previ. Encara més, el propi embaràs suposa una sobrecàrrega que l’afebleix. L’embaràs i el part són un repte per a la musculatura del sòl pèlvic.
Prova d’això és que un estudi publicat el 2010 pel Grup d’Investigació del Sòl Pèlvic (GRESP) d’Espanya va constatar que el 30% de dones embarassades va sofrir pèrdues d’orina en la primera gestació, quan mai no els havia passat abans; que el 16% en van continuar tenint després del part i que aquest percentatge es va reduir a la meitat, el 8%, al cap de sis mesos. Moltes de les afectades es recuperen de forma espontània durant el semestre que segueix el part, mentre que les altres han de prendre mesures terapèutiques.
En aquest mateix estudi es va fer un seguiment a 1.100 dones durant el primer, el segon i el tercer trimestre d’embaràs i durant el part amb la finalitat d’identificar els factors de risc que conduïen a la incontinència d’esforç. Després d’aquest període, es va veure que l’obesitat (tenir un índex de massa corporal o IMC superior a 30) al començament de l’embaràs comporta el doble de risc de desenvolupar-ne, tenir antecedents familiars (mares o germanes) amb incontinència multiplica per tres aquest risc, un augment excessiu de pes durant l’embaràs (fins i tot en dones amb pes normal abans de la gestació) també eleva el doble aquest risc i el part per via vaginal incrementa entre dues i tres vegades la probabilitat. Altres factors de pes són la pràctica d’esports d’impacte on es facin salts que repercuteixin en el sòl pèlvic (com si se saltés sobre un llit elàstic). Això és el que passa a les atletes d’alta competició, però també a qualsevol dona que practiqui aeròbic o graons al gimnàs. L’obesitat, en si mateixa, amb independència de l’embaràs, incrementa el risc de sofrir tant incontinència urinària com fecal. I, finalment, les dones amb tos crònica, per al.lèrgia, bronquitis crònica o per fumar, també en registren un risc més alt.
Aquest tipus d’incontinència afecta les persones que tenen ganes d’orinar i manquen de control sobre la seva micció, per la qual cosa no arriben a temps al bany. Encara que afecta sobretot els adults, la situació podria comparar-se a la que viuen els nens quan estan aprenent a controlar la micció: el cervell envia una ordre per orinar i el nen s’ho fa a sobre perquè encara és incapaç de controlar l’esfínter. Costa molt aprendre a controlar de forma voluntària un múscul com la bufeta, que en la naturalesa està previst que es contregui de forma involuntària, com el cor. Precisament, qui pateix d’incontinència d’urgència ha perdut aquest control, el seu cervell perd la capacitat d’enviar una ordre a la bufeta perquè esperi i és llavors quan es produeix la urgència.
Però també és la conseqüència d’haver sofert certs traumatismes o davant d’una causa neurològica evident: lesionats medul.lars, malalts de Parkinson o d’esclerosi múltiple o víctimes d’accidents cerebrovasculars. Altres causes no neurològiques d’aquest trastorn són la bufeta hiperactiva idiopàtica, és a dir, en aparença són persones neurològicament normals, però que tenen una sensació incontrolable o d’urgència d’anar al lavabo, sense que se sàpiga el perquè. Altres malalties com la diabetis també poden derivar en una neuropatia diabètica que afecta el sistema neurològic amb més risc d’incontinència urinària mixta. D’altra banda, les cardiopaties requereixen que la persona afectada prengui diürètics, la qual cosa augmenta molt la producció d’orina. L’últim factor a destacar és l’edat, ja que els mecanismes que controlen la micció es deterioren amb el pas dels anys.
Diagnòstic, del tabú a l'estudi urodinàmic
El diagnòstic d’aquesta afecció és llarg. Els experts denuncien que les dones no ho consulten amb els seus metges i aquests tampoc no ho pregunten. El 50% de la població sap que sofreix d’incontinència però no arriba a consultar-ho al metge, bé perquè pensa que és un mal inevitable de l’edat o bé perquè té mala fama, ja que es pensa que la cirurgia per a aquest problema té resultats pobres (el que passava abans). Una vegada en la consulta, el metge o ginecòleg realitza una exploració física a la dona, amb la qual obté una orientació de si és un trastorn d’esforç o d’urgència.
De vegades els símptomes poden ser confusos, per la qual cosa es farà un estudi més complet. Amb aquesta finalitat s’ha d’anar a una unitat especialitzada o Unitat del Sòl Pèlvic, on s’efectua un estudi urodinàmic per avaluar la funció de la bufeta. Aquest es basa a registrar les pressions de la bufeta per mesurar les pèrdues d’orina quan hi ha una urgència i la bufeta realitza una contracció o espasme. Aquest estudi dura una hora i el pacient hi ha d’acudir en dejú. S’introdueix una sonda pel conducte de l’orina (uretra), a través de la qual s’omple la bufeta de sèrum, i mentrestant es registren les pressions de la bufeta que ajudaran a decidir el diagnòstic.
/imgs/20110401/salud2-4.jpg
Exercicis de Kegel. En casos d’incontinència lleu o moderada, quan la musculatura del sòl pèlvic és feble, s’aplica un tractament conservador de fisioteràpia. Són els exercicis de Kegel, ideats als anys 50, i que consisteixen que la dona faci contraccions dels músculs del sòl pèlvic, basats a contreure la vagina cap endins entre cinc i sis segons i relaxar-la després. Aquestes contraccions han de repetir-se entre vuit i dotze vegades i fer-se en blocs, almenys tres vegades, repartits durant el dia. Aquest tractament és més eficaç quan un especialista palpa la vagina de la pacient i la instrueix.- Cirurgia. Quan el tractament anterior fracassa i la musculatura del sòl pèlvic no aguanta, s’ha d’aplicar un reforç per sota de la uretra perquè, davant els esforços que provoquen les fuites involuntàries, es mantingui tancat. Ara, aquesta cirurgia que s’anomena “banda lliure de tensió”, de la qual hi ha diferents variants i que és molt poc invasiva, es pot practicar de forma ambulatòria, encara que les pacients també poden passar-se un dia ingressades.
- Tractament en investigació. En aquests moments s’investiga com regenerar el sistema que tanca el conducte de l’orina mitjançant cèl.lules mare.
- Fàrmacs anticolinèrgics. Frenen les contraccions.
- Reeducació vesical. S’ensenya les pacients a canviar d’hàbits per controlar la micció i a realitzar els exercicis de Kegel.
- Injeccions de toxina botulínica (Botox). És el tractament més nou que s’ha introduït per a la incontinència. Actualment, la Seguretat Social solament el finança en situacions molt concretes. De fet, està indicat en casos molt estudiats, en els quals no s’ha obtingut cap resposta amb les pastilles i els tractaments anteriors. La toxina botulínica s’aplica cada sis mesos o una vegada a l’any i no té gaire contraindicacions, excepte en el cas de malalties neuromusculars com la miastènia greu i quan hi ha risc de retenció excessiva de l’orina.
- No beure més d’1,5 litres d’aigua al dia.
- No prendre cafè, refrescs de cola o altres substàncies que portin cafeïna o te per la seva acció diurètica.
- Evitar els edulcorants artificials, ja que provoquen més incontinència.
- Controlar el pes tant per a prevenir la incontinència com per a tractar-la.
- Practicar exercicis de contracció del sòl pèlvic amb finalitats preventives i terapèutiques.
Font: Montserrat Espuña, consultor sènior de Ginecologia i responsable de la Unitat del Sòl Pèlvic de l’Hospital Clínic, de Barcelona, i presidenta de la secció de Sòl Pèlvic de la SEGO