En guàrdia contra la faringitis
Cada tardor es repeteix el mateix ritual: els escots i els tirants donen pas a la jaqueta, els pantalons curts als llargs i les sandàlies a les sabates. Però l’arribada del fred no afecta només el fons d’armari. Amb la davallada de les temperatures, les persones es tornen més susceptibles al refredament de les vies aèries, on els virus que les afecten nien amb més facilitat, especialment en ambients carregats on s’afavoreix la transmissió d’infeccions. És llavors quan tot un clàssic de les malalties fa acte de presència: la faringitis. Per sort, al costat del convencional tractament antibiòtic, en aquests moments hi ha disponibles nombrosos productes que n’alleugen els símptomes, sense oblidar els tradicionals remeis casolans.
La faringitis és una inflamació de la faringe que pot ser d’origen al.lèrgic o irritatiu -causat per una excessiva sequedat de l’ambient deguda a l’exposició a l’aire condicionat, la calefacció i el fum del tabac- o bé d’origen infecciós. En aquest últim cas, la faringitis pot ser de dos tipus: vírica -la més nombrosa- i bacteriana -que sol atacar les amígdales localitzades a la mateixa gola-. Cadascuna requereix el seu propi tractament.
Les infeccions víriques de la faringe predominen en els mesos d’octubre i novembre. Es curen en pocs dies i el seu tractament consisteix a alleujar els símptomes com el mal de coll, la tos, la picor, la febre, la congestió nasal i la mucositat. Els infants solen patir entre sis i vuit episodis a l’any de rinofaringitis o faringitis, en els quals el mal de coll es manifesta juntament amb símptomes nasals, sobretot durant els primers dos anys d’edat i coincidint amb l’assistència a la guarderia.
En canvi, les faringitis causades per infeccions d’origen bacterià són més comunes durant els mesos de febrer i març (encara que durant tot l’any coexisteixen tots dos tipus). El germen culpable més habitual és l’estreptococ que nia a les amígdales i, a diferència de les víriques, no s’acompanyen de símptomes nasals ni de llagrimeig als ulls, sinó que es caracteritzen per una exsudació blanquinosa a les amígdales, així com una inflamació dels ganglis del coll (adenopaties). Aquestes infeccions es combaten amb tractament antibiòtic. Afecten, sobretot, els nens i nenes a partir de 2 anys, i es deixen de patir a mesura que es compleixen anys.
Totes aquestes diferències entre les faringitis de tipus víric i les bacterianes ajuden els metges a diagnosticar-ne la causa a les consultes per establir el tractament adequat, ja que les infeccions bacterianes s’han de tractar amb antibiòtics, però les víriques no.
Tanmateix, per no errar en el diagnòstic, també es fan altres proves complementàries. Entre aquestes figuren els tests ràpids, com l’anomenat test de detecció de l’antigen de l’estreptococ. Aquesta prova consisteix a prendre una mostra del voltant de les amígdales i comprovar, mitjançant reactius, si l’estreptococ ha estat el patogen responsable de la infecció per iniciar un tractament antibiòtic. També és possible aïllar el bacteri i fer-ne un cultiu al laboratori, encara que el metge només ho sol.licita en casos de faringitis reincident o crònica. El principal motiu és que és una prova cara i que es dilata en el temps (entre quatre i cinc dies).
Finalment, en casos molt selectius també es pot fer una anàlisi de sang per detectar la presència de les antistreptolisines, anticossos que demostren que s’ha patit una infecció d’estreptococ i que apareixen al voltant de dues setmanes després d’haver-la sofert. Aquesta prova és útil per descobrir infeccions estreptocòcciques anteriors o per detectar la febre reumàtica (poc comuna en l’actualitat) que es caracteritza, entre altres símptomes, per dolor a les articulacions. Per arribar a aquest diagnòstic es necessiten altres anàlisis complementàries.
Remeis d'abans, d'ara i de sempre
Es recorre, en general, a analgèsics sistèmics (al mateix temps que antitèrmics) per combatre el dolor i la febre. Els experts en salut d’EROSKI CONSUMER recomanen utilitzar el paracetamol, tant per a nens com per a adults, i l’ibuprofèn, si no responen al primer. Tot i això, els nens amb problemes d’hidratació no han de prendre ibuprofèn, segons les últimes Guies de Pràctica Clínica (GPC) de la SING (Scottish Intercollegiate Guidelines Network), publicades el 2010. Un altre remei a curt termini és el de les pastilles que es dissolen en la boca. Proporcionen un alleujament local a la gola, raó per la qual els metges s’inclinen pels analgèsics sistèmics, encara que recorden que no passa res per utilitzar aquestes pastilles. Algunes incorporen un anestèsic local i fins i tot corticoides.
Si hi ha tos, és possible utilitzar xarops antitussígens. No obstant això, convé recordar que la tos és un mecanisme de defensa de l’organisme per a expulsar la mucositat i únicament si és molt molesta, persistent i no serveix per a expulsar secrecions, no és recomanable intentar frenar-la. Els antivirals s’utilitzen poc, excepte en malalts amb un estat general deficient: pacients immunodeprimits (amb les defenses baixes), malalts de càncer, diabètics o els qui han estat sotmesos a un trasplantament.
Les infeccions bacterianes sempre s’han de tractar amb antibiòtics. En aquest cas, el fàrmac d’elecció és la penicil.lina, ja que l’estreptococ, que n’és el principal agent causal, respon bé a aquest tractament. Tot i això, també es pot utilitzar la claritromicina i l’eritromicina, encara que només en casos de sospita d’al.lèrgia a la penicil.lina, perquè el 40% d’aquests altres antibiòtics són resistents a l’estreptococ.
Aquests medicaments es poden combinar amb altres remeis més casolans. La mel és probablement la solució més tradicional. És efectiva per a combatre la tos i el mal de coll. Els cataplasmes són un altre remei molt popular. Per a elaborar-los, es barregen llavors d’herbes i aigua freda fins a obtenir una pasta consistent. S’escalfa a foc lent i s’aplica sobre un drap o una gasa també calenta, mai directament sobre la pell. Per combatre la faringitis, el cataplasma s’ha de col.locar al voltant del coll fins que es refredi.
Les gàrgares amb fulles d’eucaliptus i aigua calenta també ajuden a frenar la infecció, la irritació i la inflamació de les amígdales. De fet, consumir al llarg del dia caramels d’eucaliptus i de mel és una altra solució pràctica perquè es recompongui la gola.
Encara que la tendència a l’ús d’herbes medicinals els últims temps és cada vegada més gran, les guies de la SIGN (Scottish Intercollegiate Guidelines Network) de 2010 desaconsellen l’ús de l’equinàcia porpra. És una planta a la qual s’atribueix l’augment de les defenses de l’organisme. No obstant això, segons els resultats d’un estudi recent, l’equinàcia no redueix ni la intensitat ni la durada dels símptomes de les malalties.
Malgrat això, els remeis naturals contra el mal de coll són molt demanats a les farmàcies. Un exemple són els esprais de pròpoli i erísim (herba dels cantors). El pròpoli és una substància que les abelles prenen dels arbres i que processen al seu rusc . Se li atribueixen propietats antisèptiques i antibiòtiques. L’aplicació d’aquests esprais protegeixen contra les infeccions de gola, les suavitzen i proporcionen un bon sabor de boca.
Els últims anys, la veritable revolució en el tractament de la faringitis s’ha donat en el camp de la cirurgia i no en el de la farmacologia. Fa un temps, l’extirpació de les amígdales era una operació que es realitzava sovint. Avui, és una intervenció que es reserva per a casos molt extrems.
En aquests moments, és una opció que es planteja a les persones que sofreixen més de 7 episodis d’amigdalofaringitis d’origen bacterià en un mateix any, 5 episodis en dos anys consecutius o 3 en tres anys consecutius. I segons l’Associació Espanyola de Pediatria d’Atenció Primària (AEPap), la decisió d’extreure les angines només es pren si hi ha un compromís important per a la via respiratòria, com en casos d’apnea (una obstrucció durant el son que obstaculitza la respiració).
Aquest canvi de tendència s’explica després d’analitzar els resultats de les operacions d’amígdales de forma objectiva. La comunitat científica ha optat per restringir-ne al màxim l’extirpació perquè són considerades un òrgan defensiu que serveix perquè s’assentin els limfòcits o cèl.lules que ens defensen de les infeccions bacterianes. Un altre motiu és que la seva eliminació pot conduir a un augment del teixit limfocitari, de l’espessor de la gola i, en conseqüència, a la faringitis crònica i hipertròfica. A més, com que les amígdales són processadors d’antígens -proteïnes que ens ajuden a tolerar els al.lergògens del medi ambient- extreure-les pot originar problemes d’al.lèrgies i de tolerància.
- Aplicar el sentit comú per a no transmetre la malaltia. Per fer-ho, cal evitar compartir objectes, rentar-se bé les mans i estar aïllat a casa fins que es passin els seus efectes.
- Fer repòs i recórrer al tractament analgèsic fins que baixi la febre.
- Beure líquids per mantenir una bona hidratació i evitar la pèrdua d’hidratació.
- Recórrer a aliments suaus, de fàcil digestió. En el cas dels nens més petits, la dieta ha de basar-se en llet i cereals i, per als adults, en verdures i peix a la planxa. Sempre que sigui possible, cal evitar els menjars picants i els aliments grassos, que empitjoren el procés de digestió.
- Quan el mal de coll dificulti la deglució, és preferible prendre brous i sucs per a nodrir-se i hidratrar-se.
- Prendre mel sovint, ja que és un bon antitussigen natural.
- Si es fuma, és aconsellable aparcar el tabac perquè minva la capacitat defensiva i espesseix les secrecions.
- Davant de qualsevol possible símptoma, és aconsellable consultar el metge i no exigir tractament antibiòtic per a la infecció. No sempre és necessari.
- Si després de seguir tractament antibiòtic per una infecció estreptocòccica la situació no millora en tres o quatre dies, s’ha de visitar de nou el metge. És probable que es tracti d’una infecció per virus. El que provoca un quadre més semblant és el de la mononucleosi infecciosa i que origina la malaltia del petó.
Font: Moisés Robledo, secretari d’Informació de la Societat Espanyola de Medicina General (SEMG), i Manuel Praena, de l’Associació Espanyola de Pediatria d’Atenció Primària (AEPap) .