La pell de la devesa
L’horitzó tintat de verd fins on abasta la vista es prepara per despullar-se. Artesans d’un ofici ancestral trauran la pell del bosc. El que en altres arbres no supera el mil.límetre, en les sureres pot arribar als 25 centímetres: l’escorça, que es treu i es transforma mudant el nom per suro. Per aquesta raó, la seva recol.lecta anual es coneix com la lleva del suro. El material excel.lent que permet conservar embotellat el suc de raïm màgicament fermentat i descobert pel fra Dom Pèrignon.
La surera arriba a l’edat adulta als 25 anys, temps en què se li arrenca la pell adolescent, rugosa, recorreguda per esquerdes, irregular i travada al tronc. Sobre la seva nuesa comença a créixer de nou la pell, però hauran de passar nou anys perquè recuperi l’epidermis. En el moment de la circulació de la saba, els llevadors executen la pela sense tocar el tronc. Amb força, habilitat i respecte cusen l’arbre amb destrals, de dalt a baix, busquen la incisió vertical i neta que procura un suro fi, regular i homogeni. L’escena es repetirà al llarg de més d’un segle. Als 150 anys, la surera envellida mor.
Els llevadors necessiten mitja hora per pelar l’arbre. Passen el testimoni al tallador, que talla els trossos d’escorça en pannes petites que en faciliten el transport i asseguren que no es trenquin malament. L’ajuntador les apila i el traginer les carrega. Carregats els camions es dirigeixen a les fàbriques, que encara avui resisteixen el triomf de les alternatives sintètiques al suro.
De tots els productes que s’extreuen del suro, el tap és el més valuós i la raó de la indústria surera. La conformen al voltant de 600 empreses, moltes de les quals són familiars o mitges explotacions, que donen feina a tres mil persones. El procés de transformació és complex i mecanitzat, i cada dia més competitiu, s’obre a nous mercats. Portugal és el principal importador, seguit de França i Alemanya, i hi entren molt forts Xile i Sud-àfrica, països on el vi comença a ser un referent.
Gràcies a la seva estructura i composició química, les propietats del suro són nombroses. És un material lleuger, elàstic, de gran poder calorífic, fàcil maneig, aïllant i, a més, 100% natural i reciclable. La qualitat final d’un tap depèn, principalment, del tipus de suro utilitzat. Per a la seva conversió cal una segona bullida. Amb l’augment del nivell d’aigua en el suro, n’augmenta també el volum, i així passa al celler, on s’està una setmana i es prepara per a la llescada. Mitjançant el tall amb una fulla circular, se separen tires de suro, d’amplària lleugerament superior a la longitud del tap que es pretén fabricar. Acabat el procés es garbella, és a dir, se separen els taps amb defectes dels útils. Els rebutjats s’incorporaran a altres processos, en els quals el suro es converteix en rusc, aïllants, parquets i altres elements de construcció, juntes d’automòbils, calçat, paper i fins i tot teixit de moda.
Quan l’escorça ja és tap, es procedeix a reparar-ne el resultat. D’una banda, es refereix aquest terme a recuperar els taps amb defectes corregibles, però també s’amplia l’explotació de la surera de manera sostenible. Es tracta d’executar una silvicultura que aprofiti la devesa de tal forma que s’asseguri la persistència del sòl, de l’arbrat i de la vida salvatge. I així, any rere any en l’horitzó verd, el marró dels troncs es perdrà en l’escorça i mudarà a taronja. Es mostrarà la pell nua de la devesa.