Zones verdes: augmenta la seva seguretat però l'equipament i la informació a l'usuari continuen sent escassos
Fan falta però no sempre estan presents on se’ls necessita, ni tampoc en les millors condicions. Els espais verds urbans no són solament un element decoratiu més que engalana pobles i ciutats. Ajuden que els seus habitants respirin aire fresc i net i són un punt de trobada per a l’esplai i l’esbarjo. Tant és així que l’Organització Mundial de la Salut (OMS) considera les zones verdes urbanes d’ús públic un recurs imprescindible pels beneficis que aporten al benestar físic i emocional de les persones. L’OMS aconsella que les ciutats disposin, com a mínim, d’entre deu a quinze metres quadrats d’àrea verda per habitant, distribuïts equitativament en relació amb la densitat de població i d’edificació.
Per conèixer l’estat en què es troben aquests espais, EROSKI CONSUMER ha visitat 150 parcs, zones verdes urbanes i jardins emblemàtics de 18 ciutats del nostre país: Alacant, Barcelona, Bilbao, Còrdova, la Corunya, Granada, Logronyo, Madrid, Màlaga, Murcia, Oviedo, Pamplona, Sant Sebastià, Saragossa, Sevilla, València, Valladolid i Vitòria. S’han valorat aspectes relacionats amb el manteniment, la netedat i la conservació dels parcs, el seu nivell d’equipament i els serveis que ofereixen (informació a l’usuari, el grau d’accessibilitat i la seguretat). Per completar la investigació, s’ha sol.licitat informació als ajuntaments d’aquests municipis amb la finalitat de conèixer, entre altres dades, l’extensió global de zones verdes en cada localitat, els metres quadrats verds per cada habitant i la dotació pressupostària que destina cada consistori a mantenir i cuidar aquests parcs urbans.
En comparació d’un estudi similar elaborat el 2006, els parcs urbans han millorat en seguretat i vigilància: s’ha passat d’un “bé” al “molt bé” actual. Les deficiències en equipament i serveis disponibles per als usuaris continuen sent escasses i empitjoren, a més, la informació al públic i les mesures per garantir l’accessibilitat a aquestes zones verdes. El 2006, aquest apartat va registrar una nota de “bé” i en aquesta ocasió ha obtingut un “acceptable”. No obstant això, l’estat de manteniment i netedat de les zones verdes es mantenen, en general, com a satisfactoris.
Per ciutats, tot i que cap no va obtenir un “molt bé” en aquest apartat, destaquen per sobre de la resta, l’estat i equipament dels parcs de la Corunya, Barcelona, Bilbao, Còrdova, Madrid, Murcia, Oviedo, Pamplona, Sevilla, València, Valladolid, Sant Sebastià i Vitòria. Tots ells registren, en conjunt, una nota final de “bé”. Mentre que els parcs visitats a Alacant, Granada, Logronyo, Màlaga i Saragossa van registrar un “acceptable”. En concret, les millors zones verdes es van localitzar a Bilbao i Còrdova, mentre que les visitades a Granada i Alacant van mostrar manques importants.
En una ciutat, poder passejar sota els arbres, o entre parcs i jardins, contribueix a augmentar la qualitat de vida dels ciutadans. Però perquè el parc urbà sigui ideal, independentment de la seva tipologia (botànic, monumental, etc.), ha de complir una sèrie de requisits:
- Extensió: el parc urbà ha d’oferir un espai suficient perquè tots hi puguin fer activitats diferents: practicar esport, passejar, asseure’s, berenar o simplement descansar.
- En harmonia: l’àrea verda no pot ser un conjunt aïllat de vegetació, sinó més aviat el contrari. Ha de connectar amb el teixit urbà, com també amb la resta de les zones verdes, per mitjà d’un arbrat adequat, passadissos o escales verdes, per exemple.
- Espècies: l’elecció d’espècies per a aquestes àrees verdes ha de correspondre amb les condicions del mitjà i amb l’ús que tindrà l’àrea verda. Les zones perifèriques d’un parc necessiten una atenció especial per estar en contacte amb els elements ambientals més agressius, fums, sorolls, etc.
- Informació i divulgació: a més d’indicar a l’usuari el nom del parc, l’horari (si n’hi ha) i els diferents espais que hi pot trobar, és convenient instal.lar cartells didàctics on s’expliqui la flora i fauna que es pot trobar.
- Serveis de qualitat: el ventall de prestacions s’ha d’ajustar a les necessitats culturals, recreatives, esportives i de lleure dels usuaris: zones de joc infantil, lloguer de bicicletes, exposicions, obres d’art, zones de pícnic, etc.
- Mobiliari còmode i net: el nombre de bancs, papereres, fonts, fanals, etc. s’ha d’ajustar a les necessitats dels usuaris i el seu manteniment ha de ser continuat.
- Manteniment constant: les zones verdes exigeixen tasques de neteja i conservació continuades per totes les zones del parc, tant de la flora i de les zones verdes com de les instal.lacions (condícies públiques, pèrgoles…).
- Accessibilitat garantida. Les zones verdes han de connectar amb tots els punts de la ciutat a través del transport públic o altres mitjans (com el carril bici, per exemple). A més, les entrades i sortides al parc, igual que les zones comunes, no han de tenir barreres arquitectòniques que representin un obstacle per a les persones amb dificultats de mobilitat.
Netedat, equipament, informació, seguretat i accessibilitat
L’estat de manteniment i netedat de les zones verdes visitades pot ser qualificat de positiu, encara que també es van trobar algunes deficiències. Dos de cada deu parcs tenen les zones de vegetació en mal estat de conservació, per culpa, fonamentalment, de l’acció dels usuaris. Per això, la seva qualificació en aquest apartat és de “bé”, semblant a l’obtinguda el 2006. En un 7% dels parcs s’han vist arbres deteriorats, en mal estat o amb signes de vandalisme. Hi destaca especialment el cas de Granada: en la meitat dels espais verds visitats la majoria dels arbres es trobaven en situació de deteriorament.
A més, un 5% dels 150 parcs tenia les zones de gespa descurades. L’herba era seca, despoblada o amb falta evident de netedat. En la mateixa proporció, les tanques i els arbustos de les zones verdes estaven en mal estat, principalment per la falta de civisme dels seus usuaris.
Quant a la resta de serveis i equipaments de caràcter no vegetal, els resultats empitjoren una mica pel que fa a la investigació elaborada el 2006. Dels parcs que comptaven amb lavabos d’ús públic, gairebé un de cada cinc presentaven problemes de netedat, prop de la meitat no tenien paper higiènic ni sabó de mans i en gairebé un de cada quatre lavabos no hi havia papereres.
L’estat de l’aigua d’estanys i llacs també es va analitzar. En el 20% dels parcs visitats estava bruta o feia mala olor. Hi destaquen negativament els casos de Sevilla, Valladolid i Saragossa i positivament el de Còrdova. Per contra, el 75% de les zones verdes comptava amb bancs en perfecte estat d’ús i netedat. Els millors es van trobar a Bilbao, Còrdova, Murcia, Logronyo, Pamplona, Vitòria i Saragossa. Quant a la resta de mobiliari, l’11% dels parcs estudiats tenia papereres massa plenes o amb símptomes d’haver sofert vandalisme (trencades, cremades, etc.) i fonts espatllades o brutes. A més, en un 8% dels parcs que albergaven obres d’art aquestes estaven deteriorades.
Els ajuntaments no poden mostrar-se orgullosos de la dotació de serveis i equipaments dels seus parcs urbans. El 60% dels espais visitats no complia les expectatives i oferia un equipament limitat. Set de cada deu zones visitades manca de lavabos públics. En aquest punt destaquen negativament els parcs de Còrdova, Murcia i Logronyo. Solament en tres de cada deu hi ha taules i cadires tipus pícnic i un 86% manca de cabines de telèfon. Únicament en un de cada quatre parcs hi ha àrees reservades per a gossos i només un 2% compta amb zones cobertes (pèrgoles o coberts) on protegir-se de la pluja o el sol. Un 82% dels parcs compten amb prou papereres i tres de cada quatre incorporaven dispensadors de bosses per dipositar els excrements dels gossos. A més, en un 11% no hi havia ni tan sols una font d’aigua potable.
L’equipament esportiu o recreatiu de les zones verdes tampoc és abundant. Hi ha cistelles de bàsquet en una de cada quatre zones verdes; pistes de futbol o futbol sala en un 17% dels parcs; pistes de monopatí o de patinatge, zona de petanca i taules de ping-pong en el 14% dels espais verds; i zones exclusives per a anar amb bicicleta en un 28% dels parcs.
Informació i accessibilitat, millorables
Quant a la informació al públic que s’ofereix als parcs de les nostres ciutats, també s’hi han trobat deficiències: falten cartells amb la denominació o el nom del recinte en un de cada tres parcs visitats i panells amb les normes de comportament o recomanacions que s’han de seguir dins del parc en dos de cada tres casos.
Pel que fa a l’accessibilitat per a les persones amb mobilitat reduïda, es va observar que en un de cada quatre parcs visitats, tot i que comptaven amb lavabos públics, aquests no estaven adaptats a persones amb algun tipus de discapacitat. En un 7% de les vegades hi havia barreres arquitectòniques (escales) per a accedir a les zones de joc infantil. En canvi, solament en un 1% dels parcs analitzats les entrades i sortides no eren prou àmplies com perquè hi entrés una persona amb cadira de rodes.
És en l’apartat de seguretat i vigilància on les zones verdes visitades obtenen la millor valoració: la nota mitjana final que obtenen és un “molt bé” i solament un 5% dels parcs suspèn amb un “regular”. Entre els aspectes millorables, s’ha comprovat que un 21% dels parcs no compta amb prou il.luminació en algunes zones i en un de cada cinc es van veure elements que podrien causar accidents: baranes trencades, arrels d’arbres que interrompen el pas o paviment en mal estat, esvorancs… A més, en un 19% dels parcs hi ha trànsit que afecta el desenvolupament normal de les activitats d’oci, ja que en la majoria dels casos travessa la zona verda. Únicament en un 10% de les zones verdes visitades es va observar la presència de personal de seguretat -policia, guarda de parcs o vigilants- situació que contrasta amb l’observada en 2006, quan la proporció arribava a un 23%.
Per oferir àmplies àrees d’espai verd als ciutadans cal una dotació econòmica important que en garanteixi la conservació i el manteniment. Els ajuntaments destinen, de mitjana, un 2,5% del seu pressupost al manteniment i la conservació dels “pulmons” de la seva ciutat, percentatge que equival a uns 28,7 milions d’euros de mitjana a l’any. A Pamplona, la satisfacció d’estar en el podi de les ciutats amb més parcs i jardins de l’estudi li costa ser la segona que més esforç econòmic efectua en relació amb el pressupost general del consistori (el 3,8% del pressupost total); una mica més que Madrid (3,4%) i per darrere de València (amb el 4% dels seus pressupostos anuals dedicats a aquestes finalitats). Per contra, entre els ajuntaments que han facilitat la informació, Sant Sebastià reserva al manteniment dels seus parcs i jardins el menor percentatge (un 1,26% del pressupost general), juntament amb Bilbao (1,81%), Alacant (1,88%), Saragossa (2,2%) i la Corunya (2,23%). Molt prop de la mitjana se situa el consistori d’Oviedo (2,4%).
En termes econòmics, destaquen els prop de 170 milions d’euros que destina Madrid per mantenir en bones condicions els seus parcs i jardins, els més de 35 milions que gasta València o els gairebé 16 milions de Saragossa. En l’altre extrem estan els 4 milions d’euros que són necessaris per a la conservació dels espais verds donostiarres i els només 5 milions d’Oviedo, Alacant (4,9) i la Corunya (4,7).
Quanta zona verda es necessita? i taula comparativa
L’Organització Mundial de la Salut (OMS) recomana que les ciutats posin a disposició dels seus ciutadans un mínim d’entre 10 i 15 metres quadrats d’àrea verda per habitant, que han de distribuir-se en relació a la densitat de població i, per tant, en relació a la densitat d’edificació. En les 18 ciutats estudiades la mitjana se situa en els 11,5 metres quadrats per habitant; una parcel.la verda a anys llum d’altres ciutats europees. Per exemple, Oslo (Noruega) o Goteborg (Suècia) tenen prop de 25 metres quadrats per habitant i en aquestes ciutats els espais verds ocupen aproximadament el 68% de la població.
Al nostre país, entre els ajuntaments que han proporcionat aquesta informació, Pamplona és la ciutat amb més espai verd: el “jardí” que correspon a un pamplonès fa 26 metres quadrats. Pel darrere se situa Sant Sebastià (20 metres quadrats per habitant), Madrid (entorn dels 18), Valladolid (11,7 metres quadrats), Saragossa (11,5) i la Corunya (11,4). Totes aquestes superen les recomanacions de l’OMS.
Els espais verds urbans generen multitud de beneficis, encara que també consumeixen una gran quantitat de recursos, especialment un de tan valuós com l’aigua. Fins i tot, els ajuntaments apliquen la tecnologia per evitar al màxim el malbaratament. Aquests són alguns exemples:
/imgs/20101001/barcelona.jpg
BARCELONA: Entre les mesures que apliquen en la gestió sostenibles dels espais verds destaquen:- Jardineria sostenible: preferència d’espècies autòctones o adaptades, més resistents a les condicions ambientals i a les malalties i, sobretot, amb menys necessitats hídriques.
- Regs de tipus automàtic i programat. Es millora el rendiment i fa possible l’estalvi d’un 30 % d’aigua respecte al reg manual. A més, es preveu utilitzar les aigües subterrànies per a regar els espais verds de la ciutat.
- Ús de vehicles elèctrics i, encara de forma experimental, de fanals i programadors solars per a reg autònom.
- Recollida selectiva de la brossa generada als espais verds.
- Compostatge dels residus verds, dels arbres de Nadal, etc.
/imgs/20101001/bilbao.jpg
BILBAO: S’estan implantant, de manera continuada, sistemes de reg automàtics, per millorar l’eficiència de l’aigua de reg i comptadors per mesurar el consum d’aigua. A més, s’utilitzen espècies autòctones i adaptades al seu entorn que no requereixin de cures especials. S’hi han instal.lat dos tancs de tempesta per aprofitar l’aigua de pluja i regar els jardins i s’està estudiant la possibilitat d’utilitzar les aigües subterrànies en les instal.lacions de reg./imgs/20101001/cordoba.jpg
CÒRDOVA: El consistori utilitza sistemes de reg intel.ligent domotitzats i telecontrolats. A més, les plantes i l’arbratge que s’utilitzen en els espais verds pertanyen a espècies autòctones./imgs/20101001/madrid.jpg
MADRID: L’ajuntament de Madrid aplica criteris de sostenibilitat en el disseny i conservació de les zones verdes urbanes. Per exemple, en aquests moments es reguen prop de 1.000 hectàrees de zones verdes amb aigua regenerada./imgs/20101001/pamplona.jpg
PAMPLONA: La ciutat de Pamplona compta amb sistemes de reg per degoteig i aspersió i tenen automatitzat el tancament i l’obertura d’instal.lacions mitjançant sistemes locals de telecontrol./imgs/20101001/valencia.jpg
VALÈNCIA: El consistori valencià planta arbres joves, que tenen més capacitat en l’absorció de CO2, a més d’espècies de baix consum. Es dóna prioritat a les espècies autòctones, que tenen una millor adaptació al clima mediterrani. A més, s’utilitza el “mulching” o encoixinament, que consisteix a cobrir el terra amb diferents materials per evitar que el terreny quedi exposat al contacte amb l’aire. D’aquesta manera, augmenta la retenció d’aigua al terra i s’evita la proliferació de males herbes. Així s’enriqueix el terreny i disminueixen les tasques de manteniment./imgs/20101001/vitoria.jpg
VITÒRIA: En el disseny, la gestió i el manteniment dels espais verds de Vitòria es persegueix l’ecoeficiència i l’economia de recursos. Per això, el reg es fa durant la nit amb aigua no tractada o no potable, s’utilitzen espècies autòctones o adaptades a les zones verdes urbanes, de manera que les seves necessitats de reg i manteniment siguin mínimes, i a més la gespa utilitzada és de creixement lent i de poca demanda hídrica i s’utilitzen fertilitzants naturals, provinents del compost produït amb restes d’esbrossades, podes i segues dels mateixos parcs./imgs/20101001/zaragoza.jpg
SARAGOSSA: La recentment aprovada ordenança de l’aigua preveu accions per a l’estalvi de l’aigua: utilitzar determinats tipus de gespa que necessiten menys reg, augmentar les zones d’arbres, arbustos o plantes entapissants, incorporar recobriments al terra que impedeixin l’evaporació i la implantació de detectors d’humitat per controlar la freqüència i l’horari de reg.