Quan aprendre esdevé impossible
Distreure’s constantment amb el vol d’una mosca, arrossegar durant tot el curs la confusió entre les lletres “p” i “d” o l’amnèsia sobtada davant una operació matemàtica que dies enrere va ocupar hores d’estudi. Són situacions habituals de la vida amb un trastorn d’aprenentatge, definits com una dificultat acadèmica, independentment del quocient intel·lectual, l’edat o el nivell educatiu.
L’estudi recent i pioner Els factors que influeixen en el fracàs escolar, dut a terme pels hospitals Sant Joan de Déu i Vall d’Hebron –que van fer un seguiment durant 10 anys de 7.000 alumnes d’entre 5 i 17 anys– situa en un 18,3% el percentatge d’alumnes espanyols amb algun tipus de trastorn d’aprenentatge. Parlem de problemes com ara la dislèxia, materialitzada en un ritme de lectura més lent i dificultós que el dels companys de classe; una discalcúlia, amb barreres permanents per a comprendre operacions matemàtiques curriculars, o la manca d’atenció constant deguda a un dèficit d’atenció amb hiperactivitat o sense. Els autors de l’estudi apunten que l’atenció precoç –abans dels 12 anys– és clau per a corregir els estralls d’aquestes llacunes educatives, font d’infelicitat que moltes vegades va acompanyada de trastorns d’ansietat o depressions. Aquestes alteracions sovint són la porta d’entrada de l’abandonament escolar primerenc, un problema de gran importància a Espanya, ja que, segons l’OCDE, és el segon país de la Unió Europea amb l’índex més alt d’abandonament escolar primerenc.
Diagnòstics que no arriben
Una de les peculiaritats dels trastorns d’aprenentatge és l’enorme varietat de símptomes que provoquen, i això fa que cada diagnòstic difereixi enormement entre els menors. Tot queda supeditat a processos llargs amb avaluacions neurològiques i exploracions neuropsicològiques, amb tests d’intel·ligència, de memòria, de llenguatge, d’atenció o de funcions executives, a més de qüestionaris tant a les famílies com als docents i la valoració dels resultats acadèmics. Si abans els trastorns d’aprenentatge quedaven en l’àmbit del tutor i el departament d’orientació, avui es busca l’enfocament interdisciplinari en el qual intervé el pediatre –i en alguns casos el neuròleg i/o neuropsicòleg–, la família i l’equip docent.
En el cas d’Espanya, el context d’infradiagnòstic complica encara més el panorama. El 66% dels escolars amb trastorns d’aprenentatge que van participar en l’estudi no havia estat diagnosticat, a diferència de països com ara Finlàndia, on la detecció triplica el percentatge espanyol. L’informe dels hospitals Vall d’Hebron i Sant Joan de Déu descobreix una bretxa que afecta l’ensenyament públic, en què el diagnòstic arriba al 10% dels alumnes, enfront de la concertada, que arriba al 30%. La menor dotació de recursos en l’ensenyament públic podria ser al darrere d’aquesta diferència. Però no és l’única disparitat.
Les diferències entre nens i nenes
Els criteris de detecció establerts pot ser que no tinguin la mateixa eficàcia en nens que en nenes. “En els nens són més fàcils de detectar, perquè tendeixen a expressar les dificultats i són més disruptius. En canvi, les nenes tendeixen a ser més aplicades i acostumen a intentar compensar les dificultats invertint molt de temps i d’esforç, per això passen més desapercebudes. Però la prevalença en tots dos sexes és la mateixa”, comenta Roser Colomer, neuropsicòloga de la Unitat de Trastorns d’Aprenentatge de l’Hospital Sant Joan de Déu.
Educadors, personal docent i pediatres coincideixen a recomanar a les famílies donar l’alarma tant a l’escola com al pediatre quan senten el fill manifestar un seriós desinterès o desmotivació envers l’escola. També, si comenten que se senten llecs en algunes matèries o expressen dificultat per a seguir el ritme de la classe, així com canvis conductuals i una baixada del rendiment escolar.
- Tenir un problema d’aprenentatge no és ser un menor problemàtic.
- No pensar que la solució passa únicament per esforçar-se més.
- No pensar que els problemes desapareixeran sense més, amb un “ja madurarà”.
- Buscar assessorament d’experts en aprenentatge.
- Evitar comentaris que puguin disminuir l’autoestima del menor.
- Mentre el menor no sigui autònom, cal acompanyar-lo en el procés d’aprenentatge.
- Sempre és més efectiu premiar els èxits que castigar els errors.
- Valorar l’esforç d’un infant amb trastorn. Sempre és més gran que el d’un infant que no té aquesta dificultat.
No són símptoma de baixa intel·ligència
Aprendre és un procés gradual en el qual influeixen la salut física i mental, però també els recursos pedagògics disponibles i l’entorn sociocultural. L’adquisició durant la infància de les habilitats imprescindibles per a adaptar-nos i sobreviure és el que anomenem neurodesenvolupament, un procés directament relacionat amb la maduració i amb com es formen les diferents àrees cerebrals.
Què passa quan hi ha un trastorn d’aprenentatge? Les dificultats s’expliquen per una anomalia a les xarxes neuronals de base genètica que impossibilita l’automatització d’uns certs processos relacionats amb la lectura, el càlcul o el llenguatge. Una circumstància que, tal com coincideixen tots els experts, és independent del quocient intel·lectual, per això també pot afectar menors amb alta puntuació als tests d’intel·ligència.
Tanmateix, els trastorns d’aprenentatge sí que estan relacionats amb el perfil cognitiu, en el qual coexisteixen les nostres habilitats i els nostres punts febles. Segons aquesta perspectiva neurobiològica, la premissa arrelada en el sistema educatiu que tots els individus tenen un perfil cognitiu semblant i, per tant, han d’aconseguir els mateixos objectius de la mateixa manera, seria errònia. “Cada cop som més conscients que cada persona, en l’àmbit de l’aprenentatge, té unes característiques pròpies”, apunta Cristina Boix, neuropsicòloga de l’Hospital Sant Joan de Déu. D’altra banda, Montse Guitet, neuròloga pediàtrica al mateix centre, recalca que “és molt important el concepte de maduració cerebral. Si ensenyem una habilitat abans que el cervell estigui preparat podem provocar que el menor s’aclapari i acabi desmotivat. Els professors i les famílies han de trobar la manera d’ajudar-lo i això només s’aconsegueix entenent les seves característiques individuals”, explica.
Dislèxia, el trastorn més freqüent a les aules
Un dels trastorns d’aprenentatge més freqüents, amb una prevalença d’entre el 5% i el 17%, segons la Universitat Oberta de Catalunya, és la dislèxia. “És un trastorn del neurodesenvolupament, amb una clara base genètica, que es caracteritza per dificultats en el reconeixement precís i fluid de les paraules i per problemes d’ortografia i descodificació (comprendre de manera automatitzada el so al qual correspon cada lletra)”, assenyala Anna López, neuropsicòloga de l’Hospital Sant Joan de Déu.
Els menors amb dislèxia manifesten una dificultat per a identificar les rimes, reconèixer els sons de cada lletra i identificar-les. “El diagnòstic requereix una avaluació extensa en què es pugui observar que el nen obté resultats més baixos en lectura en relació amb la resta de funcions avaluades. Avui dia sabem que la intervenció precoç és molt més eficaç que la tardana i, per això, es posa el focus en la detecció a la fi de l’educació infantil o el primer curs de primària”, analitza López.
Els investigadors recalquen que la dislèxia no té res a veure amb una mala orientació espacial o amb la propensió a escriure les lletres a l’inrevés, cosa que es coneix com a “escriptura en mirall”, un fenomen que la literatura científica no considera simptomàtic de cap trastorn. Tot i que hi ha perfils molt variats de menors amb dislèxia, les pistes per a les famílies podrien ser una adquisició tardana del llenguatge, la confusió entre lletres gràficament semblants –com la “b” i la “d” o la “p” i la “q”–, així com paraules fonèticament semblants. En aquest sentit, la neuropediatra Noelia Moreno, de l’hospital d’Arganda del Rey, cita com a exemple la confusió entre paraules de pronúncia semblant. “En comptes de dir ‘els gelats estan freds’, una persona amb aquest trastorn podria dir ‘els pelats estan frecs’”, assenyala.
I la dislèxia pot anar acompanyada d’altres alteracions. Moreno assenyala un estudi de la Universitat de Yale que estima que un 33% d’alumnes amb dislèxia presentaria també un trastorn per dèficit d’atenció i hiperactivitat (TDAH).
El personal docent és, juntament amb la família, qui pot fer una primera valoració sobre el nivell i el ritme d’aprenentatge de l’escolar, tenint la referència del grup. Però el pediatre té un paper fonamental. “És el professional que ha de cuidar el menor de manera integral i, per tant, ha de preguntar per l’aptitud acadèmica i aconsellar o oferir recursos quan sigui convenient”, adverteix la neuropsicòloga Anna López. Els trastorns d’aprenentatge afecten el neurodesenvolupament, per això un cop diagnosticat el nen o la nena, és el pediatre qui ha de prendre la iniciativa, sol·licitar els informes dels professionals a càrrec de la reeducació i preguntar sempre sobre el ritme acadèmic. Els experts recalquen, a més, la importància que hi hagi una coordinació entre el professional a càrrec de la reeducació de l’escolar, l’escola i els professors.
Recomanacions per al tractament
La finalitat de la intervenció pedagògica en dislèxia és que aquesta condició crònica no incapaciti cap alumne acadèmicament. Però, un dels principals problemes de l’abordatge és l’abundant oferta d’intervencions sense aval científic. “El tractament s’ha de basar en l’enfortiment del vocabulari i en les activitats de dictat, en el coneixement fonològic i en la descodificació de la correspondència entre lletra i so”, comenta la neuropsicòloga Anna López.
El Col·legi de Logopedes d’Euskadi recorda que algunes intervencions que s’ofereixen amb freqüència a persones amb dislèxia –com ara l’entrenament auditiu (anomenat “mètode Tomatis”), les teràpies optomètriques, el Brain Gym, la cinesioteràpia, la musicoteràpia o el mètode Doman– no han demostrat eficàcia en el tractament.
Disgrafia: a poc a poc i amb mala lletra
Un altre trastorn freqüent entre els més petits és l’anomenada disgrafia. Les pistes ens les aporten quaderns amb línies excessivament tortes, esborradures, faltes d’ortografia freqüents, confusió entre majúscules i minúscules i cal·ligrafia inintel·ligible. “És un trastorn del neurodesenvolupament que implica la motricitat fina dirigida a l’escriptura. Per al diagnòstic no hi ha eines tan clares com en altres trastorns de l’aprenentatge, però amb un estudi complet s’han de detectar aquestes dificultats específiques”, comenta Anna López.
Una vegada més, els experts insisteixen en la importància de la reeducació primerenca. “Sabem que un entrenament en escriptura en les primeres etapes sí que és efectiu, però a partir dels 8 o 10 anys s’aconsella fer ús de la lletra d’impremta i escriure amb fulls pautats, si bé en casos més greus es recomana l’ús d’aplicacions que passin la veu a text”, afirma la neuropsicòloga. Les conseqüències són cròniques, però, com en el cas de la dislèxia, la reeducació va destinada al fet que la disgrafia no incapaciti l’alumne acadèmicament.
Discalcúlia: desfent números
“És que soc de lletres”, diu sempre algú quan toca fer una operació de càlcul tan bàsica com dividir la suma que cal pagar en un sopar o a l’hora d’aplicar un percentatge de descompte. Més que una preferència pel llatí, la justificació pot encobrir un trastorn de discalcúlia. Diversos estudis apunten a una prevalença que arribaria al 10% de la població. Els experts assenyalen que no totes les persones que manifesten dificultat amb les matemàtiques la pateixen. També es poden deure al conegut fenomen de l’“ansietat per les matemàtiques”, que no es considera un trastorn d’aprenentatge, però que es defineix com la manca de confiança d’un alumne en les seves habilitats amb els números, i pot donar-se fins i tot en universitaris de branques científiques, segons un estudi publicat al Journal of Stem Education.
Els senyals que un menor pateix discalcúlia són una especial dificultat per a entendre l’hora o els signes matemàtics, per a memoritzar les taules de multiplicar, a més de constants errors en operacions aritmètiques o no entendre els conceptes d’escales decimals. A més de repercutir en l’escola, aquest trastorn pot dificultar la vida adulta i plantejar impediments per a una planificació financera correcta o per a entendre les condicions d’un producte bancari. La discalcúlia és un trastorn identificat recentment, per això proliferen els tests en línia per a l’autodiagnòstic, però, tal com recorden a la Unitat de Trastorns d’Aprenentatge de l’Hospital Sant Joan de Déu, el diagnòstic l’ha de fer un professional especialitzat en trastorns del neurodesenvolupament.
“Hi ha molt poques eines i instruments específics per a la detecció i els tractaments educatius estan molt lluny de la realitat de l’aula”, apunta Sara Rodríguez-Cuadrado, professora i investigadora de Neurociència de la Universitat Autònoma de Madrid a l’estudi Discalculia: manifestaciones clínicas, evaluación y diagnóstico. Cuadrado destaca diferents opcions de tractament, que van des de l’adaptació curricular de les matemàtiques mitjançant un pla d’estudi individualitzat, a aplicacions tecnològiques lúdiques, com ara Number Sense, desenvolupada per l’Institut d’Educació de Londres.
A les escoles espanyoles la manca de recursos en trastorns d’aprenentatge és la porta d’entrada de teories pseudocientífiques i mites, tal com demostra un estudi publicat per Marta Ferrero, vicedegana de la Facultat d’Educació de la Universitat Autònoma de Madrid (UAM). Un d’aquests mites és l’anomenada lateralitat creuada, la creença que un dels dos hemisferis cerebrals no estaria ben definit en la correspondència ull, mà i peu (una condició semblant a ser ambidextre). En aquesta línia, són freqüents els gabinets privats que ofereixen exercicis personalitzats i de psicomotricitat. La neuropsicòloga Roser Colomer recorda que no hi ha cap evidència que la lateralitat creuada estigui relacionada amb problemes de lectura, càlcul o escriptura, una qüestió en la qual coincideix Marta Ferrero.
El TDAH, la lluita contra la desinformació
Tots els nens són entremaliats, desafiadors i impulsius en algun moment. Però quan la tònica general són problemes de conducta desproporcionats, oblits i pèrdues constants, incapacitat per a seguir qualsevol norma, començant per les d’higiene quotidiana o les de seguretat viària, pot ser que ens trobem davant un cas de trastorn per dèficit d’atenció amb hiperactivitat o sense. El TDAH, segons la Fundació Cantàbria d’Ajuda al Dèficit d’Atenció (CADAH), afecta el 10% dels nens, pot derivar en problemes de sociabilitat i fins i tot minvar la seva esperança de vida.
El procés diagnòstic exigeix temps. “Pot tardar uns 9 o 10 mesos. Quan la família sospita que el fill pot tenir un TDAH, recomanem acudir al pediatre de capçalera perquè el derivi, depenent de la comunitat autònoma, al servei de salut mental infantojuvenil o a Neurologia. En aquests serveis es farà una avaluació exhaustiva per a la detecció. Amb el diagnòstic, el pacient rep un informe clínic en el qual s’estableixen les pautes que ha de seguir en funció dels símptomes”, apunten des de CADAH.
Un conflicte important per a les famílies és la percepció social –amb desinformació abundant en internet– que el TDAH és un trastorn inventat, i això fa que moltes famílies retardin els tractaments o els abandonin. L’Organització Mundial de la Salut va establir el 13 de juliol el Dia Internacional del TDAH per frenar aquest tipus d’informacions.
“Segons els resultats del Projecte PANDAH, una iniciativa del servei de Psiquiatria i Psicologia de la Clínica Universitat de Navarra, és un trastorn del neurodesenvolupament molt freqüent i solament es diagnostiquen un 3% dels casos”, comenta la neuropsicòloga Roser Colomé. “El tractament idoni inclou la intervenció conductual i cognitiva, la reeducació escolar, les adaptacions metodològiques a l’aula, el suport familiar i el tractament farmacològic. L’abordatge, com en altres patologies, haurà de ser personalitzat”, explica Colomé. “El tractament farmacològic s’ha de regular en casos greus, i en els menys greus, quan prèviament ja s’han aplicat les altres intervencions i l’evolució fa necessari el tractament. A Espanya, menys de l’1% de menors amb aquest trastorn està medicat”, aclareix la neuropsicòloga, que conclou: “El risc del tractament farmacològic és molt inferior que el risc de no tractar l’infant”.
En definitiva, el més important en tots aquests trastorns és el diagnòstic precoç. La recomanació a les famílies davant qualsevol alteració d’aprenentatge és recórrer a l’abordatge compartit entre l’escola, les intervencions de suport i el servei de pediatria.