Malbaratament alimentari. Quant, com i per què tirem aliments a casa
Anualment, cada llar a Espanya llença a les escombraries 25 quilos d’aliments, segons l’Informe sobre l’índex de malbaratament d’aliments 2024 del Programa de les Nacions Unides per al Medi Ambient (PNUMA). Aquest gran malbaratament comporta repercussions importants en l’àmbit socioeconòmic i mediambiental. Podem reduir-ho? Per respondre aquesta pregunta, l’ONG de cooperació al desenvolupament Enraíza Derechos i la consultora Andaira estan elaborant l’Estudi del Malbaratament Alimentari a llars i centres educatius de Madrid i Euskadi. L’objectiu és analitzar què és el que es tira més, per què i quines mesures es poden desenvolupar per frenar aquest malbaratament. Aquesta investigació, que s’emmarca en el Projecte europeu Forward (Food Waste Reduction) i compta amb finançament de la UE, es desenvolupa a dues comunitats autònomes, Madrid i el País Basc. Hi estan implicats més de 40 centres educatius i més de 200 llars. Una d’aquestes llars participants és la d’una de les col·laboradores de Consumer, que ens explica com es desenvolupa aquest estudi i les primeres conclusions.
A la recerca de les causes
Aquest projecte contempla no només determinar el tipus i el grau de malbaratament i identificar-ne les causes i els comportaments que l’originen, sinó també desenvolupar una campanya de sensibilització que animi a reduir-lo a partir de petits gestos quotidians. Per fer-ho, l’estudi es desenvolupa en dues fases. En una primera etapa, que acaba de finalitzar, es va recollir durant una setmana tota la informació sobre el malbaratament alimentari a cada llar. Cada família participant va haver de registrar quants aliments van llençar a les escombraries, quins productes es van rebutjar i per què.
En una segona fase, que es desenvoluparà al setembre i octubre, es posarà en marxa una campanya de sensibilització que ajudi a introduir pautes de consum més sostenibles i reduir el malbaratament a les llars. “Segons la nostra experiència, la pròpia recollida de dades suposa per a les persones participants una primera fita de sensibilització, ja que posem especial atenció en allò que llencem i com gestionem els aliments a les nostres llars”, afirma Mari Cruz Martín, responsable d’Enraíza Drets i promotora de l’estudi. Després de la campanya de sensibilització es torna a quantificar el malbaratament a les mateixes llars per comprovar si s’ha complert l’objectiu: rebutjar menys aliments a casa.
Què es llença més?
La primera fase de l’estudi dóna resultats sobre els tipus d’aliments més desaprofitats, els motius i el perfil de les llars amb més nivells de malbaratament. Una primera dada preocupant: la mitjana setmanal a les llars enquestades se situa al voltant dels tres quilos d’aliments malbaratats a la setmana. Respecte al tipus d’aliment, destaquen les fruites i els aliments frescos molt peribles, que representen el 52% del malbaratament total. Els segueixen els plats o receptes elaborades (15,1%), el que reflecteix la presència significativa de sobres. A tercer lloc apareixen les verdures i les hortalisses (11,1%), un altre grup d’aliments frescos molt susceptibles al deteriorament si no se’n planifica bé el consum.
Tot i que la majoria del malbaratament –un 68,6%– correspon a les parts no comestibles, com ara closques, ossos o espines, per la qual cosa seria inevitable, el 20,4% el conformen les parts comestibles, és a dir, aliments que es poden consumir, però que es rebutgen. Aquesta dada, juntament amb el més del 10% de malbaratament que combina ambdues parts, és a dir, trossos d’aliments que inclouen parts comestibles amb altres no comestibles, –per exemple, en un cuixa de pollastre es malgasta part de carn i part d’os–, representa una oportunitat clara de millora en termes d’hàbits de consum i conservació.
La raons d’aquest problema
I per què es rebutgen aquests aliments? Per a les llars, el principal motiu del malbaratament –el 81,3%– és que són trossos que no s’aprofiten al cuinat. Això inclou restes com pells, ossos, tiges o altres parts que, encara que poden ser comestibles o reutilitzables, es descarten habitualment. Aquesta xifra apunta a la necessitat de fomentar un coneixement més gran sobre la cuina d’aprofitament. En segon lloc, un 46,2% del malbaratament es deu a les restes del plat, cosa que suggereix que se serveixen quantitats excessives o que no es consumeixen del tot. Altres motius, com l’oblit d’aliments a la nevera o rebost (11,6%), una conservació inadequada (6,6%) o la caducitat (3,1%), encara que amb menys pes, revelen unes males pràctiques en la planificació i l’emmagatzematge.
En conjunt, els resultats reflecteixen que el malbaratament es produeix, per una banda, per causes estructurals, com ara la pròpia gestió de la llar, amb menys temps per cuinar i planificar els àpats. Segons l’estudi, aquestes tasques continuen recaient majoritàriament en les dones, per la qual cosa recomanen desenvolupar programes de conciliació i coresponsabilitat familiar. D’altra banda, també es deu a hàbits quotidians, com la forma de cuinar on es llencen moltes restes que es podrien aprofitar. Això es pot modificar amb informació, sensibilització i recursos pràctics, com ara consells i receptes sobre cuina d’aprofitament.
Qui malbarata més?
Segons l’estudi, les llars amb filles i fills generen més residus, especialment si són més grans. En contrast, les llars petites o de joves independents desaprofiten menys. No obstant això, aquests últims tenen la sensació de desaprofitar més aliments dels que en realitat tiren, un gest que demostra que són més conscients del malbaratament i que els responsables de l’estudi relacionen amb una consciència mediambiental més gran.
Si parlem de la percepció, més de la meitat dels enquestats creuen llençar menjar una o dues vegades per setmana, mentre un terç, en què abunden més les persones grans, afirma no desaprofitar-la mai. En qualsevol cas, el malbaratament està força normalitzat en tota mena de llar.
En la gestió domèstica, la planificació prèvia dels àpats no és una pràctica sistemàtica, cosa que, unida a una freqüència de compra elevada, pot afavorir decisions impulsives i augmentar el risc de rebuig. Tot i això, la majoria de les llars afirma tenir habilitats culinàries suficients, encara que en alguns casos la manca de temps es presenta com un obstacle per a l`òptim aprofitament dels aliments. Les persones que cuinen habitualment solen generar més malbaratament, en part perquè manipulen aliments frescos que inclouen parts no comestibles i perquè produeixen més sobres.
I què passa als col·legis?
A més de les llars, un dels objectius de l’estudi és quantificar i reduir el malbaratament als menjadors escolars. En una primera fase es van recollir dades de sis centres: responsables de l’estudi es van acostar a aquests centres per pesar amb una bàscula totes les sobres dels plats dels alumnes que es van llençar a les escombraries. Segons les dades, es van rebutjar gairebé 20 quilos d’aliments per menjador al dia. Els plats amb menys èxit, és a dir, els que més sobres van generar, van ser els llegums, les amanides i els guisats de patata.
Amb les dades obtingudes, es van desenvolupar diferents accions de sensibilització i formació amb l’objectiu de conscienciar l’alumnat, les famílies i el personal i aconseguir reduir a final del curs un 10% el rebuig. En una segona fase, que tindrà lloc amb el nou curs, es desenvoluparan accions a més de 40 centres i es tornaran a registrar les dades.
Quan em van proposar participar en un estudi, la meva primera reacció va ser dir que no. Pel que tenia entès, quantificar i determinar el tipus d’aliment que acaba a les escombraries és una tasca tediosa i pesada. I llavors va sortir el meu costat solidari: si jo no en tenia motivacions, que he dedicat part de la meva vida professional a l’estudi del malbaratament alimentari, ningú més les tindria. Total, només era una setmana. D’altra banda, m’assaltava el dubte: malbarataríem més del que jo pensava? Només hi havia una manera d’esbrinar-ho.
El següent va ser convèncer la meva família, adults que coneixen el problema, però que eren força reticents a incloure una responsabilitat més en les seves tasques diàries. Un cop els vaig explicar la dinàmica, que prèviament m’havien detallat els responsables de l’estudi, hi van accedir. Calia apuntar tot el que acabava a la galleda d’orgànica que el nostre ajuntament ens havia proporcionat només uns dies abans. Tot és tot: el que es podia menjar i el que no, com a pelades de patata, closques d’ou o pòsits de cafè. Ho vam anar apuntant cada dia, amb puntualitat i diligència i cada nit accedia al sistema i ho afegia al registre online automatitzat. Només calia introduir les peces o racions i la pròpia pàgina s’encarregava de quantificar-ho.
Al final, va ser força més senzill del previst i ho vam fer amb la certesa de col·laborar en un estudi que servirà per conèixer més a fons aquest problema i poder-lo aturar. Així que us animem a participar en aquest tipus d’estudis, resulta enriquidor.
Maite Pelayo
Microbiòloga especialista en seguretat alimentària i comunicació.
Què fem amb aquestes dades?
En conjunt, l’estudi revela que el malbaratament alimentari és un fenomen complex, influït per múltiples factors estructurals i culturals. No n’hi ha prou amb oferir informació genèrica: cal dissenyar estratègies específiques que tinguin en compte el tipus de llar, les competències culinàries, les percepcions subjectives i les rutines. Només així serà possible avançar cap a una gestió domèstica més conscient, eficient i sostenible.
Tot i que les dades sobre el malbaratament sovint poden aclaparar, no es tracta de crear culpables, sinó de treballar des de la individualitat cap a la reducció col·lectiva. A més, cal tenir en compte que per calcular aquest malbaratament s’han inclòs parts no menjables dels aliments, per la qual cosa part d’aquest malbaratament no es pot reduir. Mari Cruz Martín conclou: “Nosaltres posem xifres senzilles, entre 400 i 500 grams a la setmana per persona. Serem capaços de reduir fins al 2030 de 400 a 200 grams del nostre malbaratament? Creiem que aquest repte és assumible, motiva, no aclapara i no culpabilitza”.
1/ Planificar els menús setmanalment, comprovar els ingredients de què ja disposem i elaborar una llista de la compra segons el nombre de menjars i de comensals.
2/ Comprar només el que realment necessitem, ajustant-nos a la llista sense caure en compres impulsives. Productes frescos preferiblement per peces o al pes, com ara fruita i verdura, carn o peix no envasats. Així evitem adquirir-los en grans quantitats.
3/ Triar productes locals i de temporada perquè la seva vida útil serà probablement més llarga: pateixen menys trasllats i han tingut menys temps d’emmagatzematge. A més, els consumirem al punt i amb totes les seves propietats. No cal descartar aliments aparentment lletjos, la bellesa és al seu interior.
4/ Conservar els aliments adequadament. Col·locar davant els productes més antics per ser consumits primer i posar els nous darrere.
5/ Revisar els aliments periòdicament per comprovar les dates de caducitat i de consum preferent: atenció, perquè es tracta de limitacions molt diferents, aquests últims poden ser consumits amb la data vençuda.
6/ Compte amb les sobres. Serviu racions petites, especialment als menors. És millor repetir que deixar menjar al plat que acabi a les escombraries.
7/ Congelar és una excel·lent opció per allargar la vida dels aliments. Cal etiquetar-los amb el nom i la data però, per la nostra seguretat,
no cal esperar el darrer dia per fer-ho.
8/ Recuperar el receptari tradicional i les receptes d’aprofitament integral d’aliments. Cal donar una segona oportunitat a les sobres i les restes!
9/ Al restaurant, demanar per portar el menjar que hagi sobrat. Compte amb els bufets lliures: és un dels contextos en què es desaprofiten més aliments.
10/ Actuar contra el malbaratament des d’allò individual cap a allò col·lectiu.