‘Barataflació’. Mateix preu, pitjor qualitat
T’has adonat que el gelat que compres té menys ametlles? Has notat que el flam ara porta llet desnatada en comptes de sencera? Has caigut en què la xocolata conté més greixos i menys cacau que abans? No és casualitat. Darrere d’aquests petits canvis s’amaga una tendència econòmica que afecta tots els sectors, inclosa la indústria alimentària: la cheapinflation (cheap, barat; inflation, inflació), un terme que es podria traduir al català com a barataflació.
La pressió inflacionària dels darrers anys no només ha colpejat la butxaca dels consumidors. També ha impactat de ple als marges de les empreses, que s’han vist obligades a bregar amb costos de producció cada més elevats. Davant d’aquesta situació, s’ha donat un doble efecte: els consumidors han començat a decantar-se per articles més econòmics i treure el màxim profit de les promocions, mentre que els fabricants s’han llançat a buscar noves fórmules per contenir costos i no perdre terreny.
Un fenomen generalitzat
Guillermo Peña, cap global d’ingressos de Gelt, una start-up espanyola especialitzada en dades de compra al sector de gran consum, explica que algunes d’aquestes pràctiques van començar a cobrar força cap a finals del 2021 i principis del 2022, com una reacció directa a l’augment generalitzat dels costos de producció –matèries primeres, energia, transport i salaris– amb l’objectiu de preservar els marges sense traslladar pujades al consumidor, cosa que provocaria una pèrdua de demanda. “La barataflació en ocasions és més difícil de detectar davant de la reduflació, que consisteix a reduir la mida dels envasos o la quantitat de producte sense modificar el preu”, adverteix. I no es limita només als aliments, sinó que també afecta béns de consum, serveis, plataformes digitals i experiència de marca. Per exemple, els productes d’higiene personal com gels de dutxa, xampús i sabons generen menys escuma o es consumeixen més ràpid degut a una reducció de la concentració dels seus compostos (dilució) o una reformulació amb ingredients menys costosos. L’evidència directa de la dilució no sempre es fa pública, però els experts indiquen que la inclusió de components més barats o la reducció de la concentració és una pràctica coneguda entre els productors.
Al món tèxtil, les marques substitueixen teixits de qualitat per materials més fins o amb menor densitat de costures. Això provoca deformacions, desgast i pèrdua de color. La tecnologia tampoc no es lliura: alguns electrodomèstics han eliminat funcions útils o reemplaçat peces internes per versions més barates i menys duradores. En alguns casos, el canvi no afecta el disseny exterior ni el preu, però sí la vida útil del producte.
Més enllà del seu impacte econòmic, la barataflació pot suposar un risc per a la nostra salut en reduir el valor nutricional d’alguns aliments mitjançant la substitució d’ingredients de qualitat per altres de més barats, com el greix lacti per greix vegetal o l’oli d’oliva per olis refinats. Aquestes reformulacions poden augmentar la quantitat de greixos saturats i augmentar els sucres, additius i midons, alterant el perfil nutricional. D’acord amb el British Medical Journal, aquests canvis eleven risc de malalties metabòliques, com l’obesitat, la diabetis tipus 2 o la hipertensió arterial, a causa de l’ús d’additius i greixos industrials.
En la mateixa línia, l’Institut Nacional de Salut Pública de França assenyala que els canvis imperceptibles en aliments processats tenen un efecte acumulatiu a la dieta global de les persones, reduint la seva densitat nutricional sense que aquestes ho percebin. Com explica l’Agència Espanyola de Seguretat Alimentària i Nutrició (AESAN): “La confiança en l’etiquetatge i la composició és fonamental perquè el consumidor prengui decisions informades. Qualsevol canvi sense una comunicació adequada pot tenir efectes negatius en la percepció de la seguretat alimentària”.
Aliments amb una nova composició
La barataflació és un fenomen més subtil que la reduflació, però igual de rellevant. “Ambdues estratègies responen a la mateixa lògica empresarial que és contenir costos o millorar marges sense alterar el preu final”, explica José María Ferrer, responsable del departament de dret alimentari de l’Institut Tecnològic de l’Alimentació Ainia. “Mentre que una reducció en la quantitat d’un producte es pot apreciar fàcilment, ja que la normativa obliga a mostrar-lo a l’etiquetatge, els canvis en la composició poden passar desapercebuts perquè moltes vegades es requereixen coneixements tècnics que la majoria dels consumidors no tenen”, explica Peña. A més, el fenomen de la reduflació ha estat estudiat més a fons. Segons un estudi de la consultora Ipsos del novembre del 2023, més de la meitat dels consumidors espanyols –un 54%– ha notat que els productes que compren habitualment, com snacks, pa, pasta, arròs, dolços i menjar precuinat, n’han reduït la mida o la quantitat.
Però que no s’hagi estudiat a fons, no vol dir que no sigui freqüent. A la indústria alimentària hi ha diversos exemples de barataflació. Potser el més generalitzat és als gelats industrials, segons els experts consultats. Algunes d’aquestes postres han deixat de ser lactis per convertir-se en congelats elaborats a base de greixos vegetals en lloc de greix làctia. Una altra mostra d’aquest fenomen es pot veure en alguns “formatges”, en què, per abaratir-los, se substitueix el greix de llet per alguns olis vegetals, com ara el de gira-sol o el de soja. De vegades, aquest canvi modifica la microestructura i la textura del producte, fent-lo més compacte o elàstic, cosa que pot modificar el sabor i la qualitat sensorial. Per compensar-ho, expliquen els experts, alguns fabricants afegeixen concentrat de proteïna de sèrum per contrarestar la pèrdua de greix i mantenir certes propietats nutricionals.
La informació de l’etiqueta
A Espanya no hi ha una legislació que prohibeixi o reguli de manera explícita la barataflació. “La normativa espanyola de defensa del consumidor exigeix que l’etiquetatge sigui veraç i no indueixi a l’error, però no impedeix directament aquesta pràctica sempre que s’informi correctament sobre la composició del producte”, comenta Ferrer. Tot i que la normativa que descriu el responsable d’Ainia es refereix principalment a l’àmbit alimentari, la mateixa lògica legal es pot aplicar a altres sectors: si s’informa correctament a l’etiquetatge, la pràctica no és il·legal. No obstant això, el risc de confusió persisteix quan els canvis no es destaquen clarament o es presenten sota etiquetes ambigües, com ara “nova fórmula”, indiquen els experts consultats.
“Per exemple, si una conserva de tonyina substitueix l’oli d’oliva pel gira-sol, aquesta modificació ha d’aparèixer a la llista d’ingredients, ja que pot afectar tant el valor nutricional com el preu del producte. En aquest cas, la substitució sol ser evident”, assenyala Ferrer. Però hi ha alguns productes en què no és així. Com la xocolata, en què el llard de cacau, clau per a la seva textura i sabor, és parcialment reemplaçada per altres greixos vegetals més barats, cosa que afecta la qualitat. En aquest darrer cas, s’informa el client a la llista d’ingredients, però no de manera explícita. “En algunes ocasions, s’emmascaren les modificacions sota missatges com ‘nova recepta’, ‘producte millorat’ o ‘nou sabor’, que poden amagar una optimització de costos”, esmenta Guillermo Peña, de Gelt.
També als embotits o mercaderies càrnies, d’acord amb l’expert d’Ainia, s’observa la substitució parcial de carn per midons, gelatines i altres additius. Aquests afegits mantenen el volum i la textura, però redueixen la proporció real de carn a l’aliment final. “En alguns flams industrials, de la mateixa manera, s’han donat canvis a la recepta. En certs casos s’ha substituït la llet sencera per la semidesnatada, que resulta més econòmica. En altres productes d’aquest mateix tipus, a més de substituir ingredients s’ha reduït la quantitat d’ou i s’ha incorporat espessidor addicional, que és un additiu i additiu mantenir la consistència de l’aliment”, apunta Ferrer.
Què diu la llei?
El reglament (UE) 1169/2011 sobre la informació alimentària facilitada al consumidor estableix un marc clar per garantir que els usuaris rebin informació veraç, clara i comprensible sobre els aliments que adquireixen. En particular, contemplen la possibilitat que alguns ingredients siguin substituïts per altres, sempre que aquesta modificació es comuniqui de manera adequada. Quan es produeix, l’ etiquetatge ha d’incloure, a més de la llista completa dels components, una indicació clara i visible sobre l’ingredient que s’ha utilitzat en la substitució.
Aquesta informació, segons el reglament, ha d’aparèixer molt a prop de la denominació del producte –que sol estar damunt de la llista d’ingredients– i amb una mida de lletra suficientment destacada perquè l’usuari pugui detectar fàcilment el canvi. A Espanya, aquest reglament es complementa amb el Reial decret 126/2015, que amplia les exigències en matèria d’informació alimentària, especialment en el cas d’aliments no envasats i per a l’hostaleria. “El sector alimentari pot recórrer legalment a modificar les receptes dels productes, però sempre ha de complir certs requisits d’informació i transparència”, abunda Ferrer. La clau és evitar el que comunament es coneix com donar gat per llebre.
La barataflació, en definitiva, revela com, en un context d’inflació persistent, les empreses reconfiguren els seus productes per adaptar-se al nou equilibri econòmic. Més enllà de la indústria alimentària, es tracta d’un fenomen transversal que afecta la qualitat i la durabilitat de múltiples productes. Una tendència silenciosa, però cada cop més present.
- Llistat d’ingredients. Llegir-lo atentament és crucial per saber quins són els components d’un producte. Un augment en estabilitzants o midons en aliments que abans només portaven llet i ferments pot indicar una reducció de qualitat al producte final.
- Rendiment i durabilitat. Ens hem adonat que ara necessitem més detergent per posar les mateixes rentadores? La reducció d’eficàcia o durabilitat és un senyal clar que alguna cosa ha canviat al producte que comprem.
- Canvis subtils. Flams menys cremosos o peces que es deformen ràpid poden indicar reformulacions o materials més barats. L’Organització Europea de Consum destaca que els consumidors solen passar per alt aquests canvis.
- Envasos. Comparar envasos antics i nous és un bon sistema de comprovació. Cal revisar les diferències en els ingredients, pes net o valors nutricionals. Si hi ha canvis es reflectiran a l’etiquetatge.
- Nova fórmula. Les associacions de consumidors recomanen desconfiar quan els productes incloguin frases com “millorat”, “nova fórmula”. Això pot suposar una retallada a la qualitat d’un producte.