La nostra olor també envelleix
Si no ens posem desodorant, prescindim del perfum i dels productes cosmètics que acostumem a usar diàriament, quina olor ens queda? Roman una aroma que es podria definir com a natural i sense additius. Una fragància que posseeix en exclusiva cada persona. Parlem de la petjada olfactòria. Igual que la dactilar, l’olor que desprèn naturalment la pell és únic en cada persona. Canvia a mida que anem fent anys, com a conseqüència de les hormones, la dieta, la higiene o la malaltia, però no hi ha dos idèntiques. És una aroma que embolica al cos i que s’expel·leix per cadascun dels porus de l’epidermis.
“El nostre cos canvia constantment, i amb ell, també ho fa la nostra olor”, explica Laura López-Mascaraque, neurocientífica, investigadora del CSIC i líder d’un grup de recerca en l’Institut Cajal de Madrid que estudia el desenvolupament del cervell. “L’aroma corporal està influït per diversos factors: les hormones, la pell, els bacteris que viuen sobre ella, el metabolisme i fins i tot l’alimentació”, explica l’experta. Per això s’entén que els nadons no facin olor de suor, encara que suïn, que els adolescents tinguin aquesta oloreta un xic agra, encara que estiguin nets, o que les persones grans desprenguin una olor una mica rància i humida. Tot té la seva explicació bioquímica. “En la infància, les glàndules sudorípares apocrines –que són les que generen els compostos que més fan olor– estan inactives. La suor és principalment aquosa i no té una olor forta. Però en arribar la pubertat, les hormones sexuals activen aquestes glàndules, situades en axil·les, engonals i cuir cabellut, que comencen a produir una secreció rica en lípids i proteïnes. Aquesta substància, en descompondre’s per l’acció de bacteris en la pell, dona lloc a compostos volàtils amb olors característiques”, explica López-Mascaraque.
Està comprovat que l’olor humana afecta al nostre cervell de forma diferent d’altres olors. Investigacions que han fet servir proves d’imatge nuclear que mesuren la funció cerebral han observat que quan ho percebem, les àrees del cervell responsables del processament social s’activen. I tot comença quan els cuidadors experimenten per primera vegada el contacte proper, pell a pell, amb el seu nadó. Inhalen la seva aroma i tot canvia.
L'aroma a nadó, pura supervivència
L’olor del nadó és, sens dubte, irresistible, però a més té una funció molt important. “No només és agradable, sinó que activa zones del cervell relacionades amb el plaer i el vincle emocional, sobretot en les mares”, explica la científica del CSIC. En concret, s’ha observat que el sistema de recompensa cerebral –el mateix que regula el menjar o al sexe– s’activa en fer olor d’un nadó. “Això està mediat per la dopamina, un neurotransmissor clau per a generar inclinació i motivació, i aquesta olor tan característica es deu a una mescla de substàncies naturals: restes d’un greix protector que cobreix la pell en néixer, secrecions sua- veus i un microbiota molt immadur”, detalla López-Mascaraque. Tot això produeix una aroma dolça i reconfortant que sol donis- aparèixer amb les setmanes. Per això, des del punt de vista evolutiu, aquesta olor ajuda al fet que cuidadors i bebès s’uneixin emocionalment. “Fer bona olor, en aquest cas, podríem dir que té una funció de supervivencia”, aclareix la investigadora.
La molècula responsable de l’olor especial dels nens petits està identificada. Un estudi publicat en el 2013 per investigadors japonesos va revelar el seu nom: trans-2-nonenal. L’estudi va ser rellevant perquè va manifestar com aquesta molècula genera respostes emocionals molt fortes i naturals, la qual cosa afavoreix el vincle i cura parental, però també perquè revelava l’origen de l’aroma tan particular dels nadons. Segons detallaren, arriba gràcies a una combinació química complexa en la qual intervé el vèrnix caseosa –una substància blanquinosa i cerosa que protegeix la pell del fetus quan està en l’úter i que actua de capa protectora de la pell del nadó durant els primers dies de vida–, olis naturals, compostos orgànics volàtils i fins i tot residus del part. El resultat és una aroma agradable que porta amb si un senyal bioquímic amb una intenció evolutiva: activar zones del cervell associades amb la inclinació, l’empatia i la motivació i així despertar en els pares els instints de protecció i cura.
La pell dels éssers humans està coberta per milions de microorganismes: bacteris, fongs i virus. Tot això forma el que es coneix com la microbiota cutània i aquesta varia segons en la zona del cos en que es trobi (aixelles, braços, cara…), l’edat i el sexe de la persona, la genètica, l’alimentació o l’entorn. La suor, per si sola, està composta per aigua, sals, olis i proteïnes. És inodora im a més, és un líquid vital, ja que ajuda a expulsar toxines, a humitejar la pell i a refredar l’organisme en cas que es produeixi una temperatura excessiva. Només quan aquest líquid entra en contacte amb els bacteris -i aquests el descomponen- es produeix la mala olor. A més, aquesta olor pot tenir diversos graus, ja que cada grup de bacteris implicats provoquen un determinat aroma. A més, en cada persona uns bacteris poden ser més o menys dominants, d’aquí ve que cada olor sigui diferent. Hi ha determinades poblacions, especialment d’ascendència asiàtica, que tenen mutacions que fan que les seves glàndules apocrines produeixin menys composts pudents.
- La mala olor de l’aixella. Ve d’una mescla de bacteris, com les Corynebacterium jeikeium i Corynebacterium striatum, que produeixen uns àcids que produeixen una olor de formatge ranci o de ceba.
- La mala olor corporal. En la suor d’altres parts del cos, com la cara o l’esquena, estan implicats els bacteris Staphylococcus hominis i Staphylococcus epidermidis o Cutibacterium acnes.
- La mala olor dels peus. El principal bacteri implicat, que també es fa servir per a madurar alguns formatges, d’aquí ve que l’olor de peus sigui tan semblant al d’aquest aliment, és la Brevibacterium linens, que produeix composts com metanotiol i àcid isovalèric, tots dos amb una olor forta i penetrant.
Adolescents: no (sempre) és falta d'higiene
En un tancar i obrir d’ulls, o almenys és la sensació de molts progenitors, d’aquesta necessitat de cura permanent durant els primers anys de vida dels seus fills i filles, es passa a la necessitat de començar a deixar-los el seu espai perquè experimentin la independència que els prepararà per a la vida adulta. Un salt en el temps que porta amb ell un contrast d’olors. De la vainilla del nadó a l’agre de l’adolescent. Un canvi que també té la seva explicació científica. “Aquesta etapa es converteix en una autèntica fàbrica de canvis hormonals. S’activen unes glàndules, anomenades apocrines, que produeixen una suor més espessa, plena de lípids i proteïnes”, explica la científica.
Aquesta suor no fa olor per si sola, però quan es barreja amb els bacteris de la pell, es transforma en compostos volàtils amb olors fortes. “Entre ells destaquen l’àcid isovalèric –olor agra, similar a la del formatge fort– i esteroides com la androsterona –olor d’almesc o fins i tot a orina, en unes certes persones–. Però aquesta olor no té res a veure amb la falta d’higiene, sinó que és part natural del desenvolupament. Encara que una bona neteja ajuda a esvair-lo, l’aroma té un origen biològic que no desapareix del tot perquè està relacionat amb la maduresa sexual i hormonal”, explica la neurocientífica. La forta olor corporal dels adolescents no és només una molèstia passatgera: és un senyal que el cos està canviant profundament i marca l’inici d’una nova etapa vital.
Adults: atrets per persones amb olors diferents
En la vida adulta, l’olor pròpia de cada persona està determinada per factors com la genètica, les hormones, la dieta, la salut, les emocions o els bacteris de la pell. “Fins i tot s’ha descobert que el nostre sistema immunològic influeix en el tipus d’olor que emetem”, explica López-Mascaraque. “Una part clau en aquesta olor individual la determina el complex major de histocompatibilitat (CMH), un conjunt de gens del sistema immunitari que influeixen indirectament en la nostra olor corporal”, afegeix.
Precisament, la capacitat de distingir les diferències en el CMH de cada persona també té el seu sentit evolutiu, i així ho han demostrat els científics amb els seus experiments. Aquests saben des de fa temps que animals com els ratolins i les rates poden determinar el seu grau de parentiu genètic amb altres membres de la seva espècie pet l’olor de l’orina dels altres. Els humans també són experts en aquest tipus de detecció. Un grup de científics de la Universitat de Chicago, liderat per Martha McClintock i Carole Ober, va publicar els resultats del seu treball en Nature Genetics en 2002 i venien a confirmar que, a través de l’olor, els humans podem detectar aquelles parelles sexuals que són massa semblants a nosaltres genèticament. Aquests investigadors van demanar a un grup de dones que oloressin samarretes usades durant dues nits consecutives per diferents homes i, tot i que hi havia en elles milions de combinacions úniques de genotips del CMH, les dones identificaren les samarretes amb els perfils genètics més propers a elles (no vol dir que fossin família, però sí que compartien característiques genètiques). Això és significatiu, perquè com assenyala l’experta, “les persones tendeixen a sentir-se més atretes sexualment per olors corporals d’individus amb un CMH diferent del seu, la qual cosa tindria un sentit evolutiu: maximitzar la diversitat genètica en la descendència”. Se sap que si la parella és genèticament molt pròxima es dupliquen gens nocius recessius, la qual cosa pot causar malalties.
D’altra banda, hi ha estudis que mostren que les dones, sobretot durant l’ovulació, són més sensibles a l’olor corporal masculina. “Poden avaluar inconscientment la compatibilitat genètica o l’estat hormonal d’un home per la seva aroma. Per tant, la nostra olor pot influir de manera inconscient, però molt poderosa, en l’atracció, en la elecció de parella i en la qualitat del vincle afectiu”, detalla López-Mascaraque.
- Ús d’antibiòtics o abús de sabons antibacterians. Eliminen els bacteris bons i poden trencar o canviar l’equilibri bacterià del nostre cos.
- Alimentació. El que mengem també canvia la composició de la suor i determina quins bacteris proliferen. D’una banda, existeixen alguns aliments que poden canviar la quantitat de suor en una persona –com el picant, la cafeïna o l’alcohol– i altres modifiquen l’olor de la suor. Hi ha recerques que assenyalen uns certs aliments com a causants d’una suor més forta, com la carn, els aliments rics en sofre, com el bròcoli o la coliflor, l’all i la ceba o espècies molt intenses i picants.
- Els canvis hormonals (desequilibris, cicle menstrual, embarassos). Afecten les secrecions que produeix la pell i al tipus de bacteris que s’alimenten d’elles.
- La roba. Els teixits sintètics retenen la humitat i són poc transpirables, la qual cosa afavoreix el desenvolupament de bacteris. Els naturals absorbeixen millor la humitat.
- Higiene deficient. La falta d’higiene personal fa que els bacteris es multipliquin, degradin la suor i produeixin mala olor.
El 2-nonenal, el compost responsable de l'olor en la vellesa
Es pot definir com una olor grassa, rància, lleugerament metàl·lica i, a vegades, es descriu com una aroma a paper vell o humit. Comença a aparèixer a partir dels 50-60 anys, encara que alguns estudis recents ho daten a partir dels 40, i es va fent més intens segons avança l’edat. “Aquesta olor característica de les persones grans està vinculada, en gran part, al 2-nonenal, un compost orgànic volàtil que apareix amb l’edat”, detalla l’experta.
El 2-nonenal es forma per oxidació dels àcids grassos insaturats en la pell, especialment quan disminueix l’activitat antioxidant del cos. “A mesura que envellim, la pell perd lípids, canvia la seva composició i es torna més propensa a l’oxidació. A més, la flora bacteriana de la pell també es modifica, la qual cosa afavoreix la producció de compostos amb olors diferents”, ens diu la investigadora de l’Institut Ramón y Cajal. Podríem dir que, amb els anys, la pell produeix menys greix, es torna més seca i propensa a aquesta oxidació.
És una olor que tampoc té a veure amb una falta d’higiene, sinó amb canvis metabòlics normals associats a l’envelliment. No existeix evidència científica que corrobori l’existència d’una funció evolutiva adaptativa, com podria tenir l’olor del nadó o de l’adolescent. Es tracta del resultat de l’envelliment cel·lular i metabòlic. És a dir, de la vellesa. A diferència d’altres olors corporals –com la suor de la adolescència–, aquest compost és més persistent i difícil d’eliminar, perquè és lipofílic, és a dir, s’adhereix als greixos i teixits. Per això, algunes indústries cosmètiques ja ho han tingut en compte i han desenvolupat productes que neutralitzen o modulen la producció de 2-nonenal. És una solució, però potser caldria mirar més cap a la manera que tenen altres cultures no occidentals d’interpretar i acceptar aquesta olor. En comptes d’entendre-ho com una cosa negatiu que provoca rebuig, ho prenen com una marca de saviesa, d’experiència i respecte.
En definitiva, cada edat té la seva fragància i aquesta és el resultat dels canvis que experimenta el nostre cos a mida què envellim. Darrere de cada aroma hi ha una explicació biològica, que evoluciona amb nosaltres al llarg de la nostra vida.