Quin cotxe em compro?
Només queden 12 anys per a poder comprar un vehicle nou dièsel o gasolina. A partir del 2035, estarà prohibit vendre’n en territori europeu. Cosa que, a priori, sembla complicada, si tenim en compte que, ara com ara, gairebé tot el parc mòbil espanyol està integrat per turismes dièsel i gasolina. La pregunta que sorgeix és inevitable. Davant la disjuntiva de canviar d’automòbil, què fem? És normal que els dubtes assaltin els conductors. Comprar-se un cotxe suposa una inversió elevada i s’ha de tenir molt clar el que es vol fer. Abans de decidir-nos per un model i una marca, hem de valorar una sèrie de variables per a encertar en l’elecció.
Per on començo?
La clau per a encertar passa per veure quina tecnologia s’adapta més a les nostres necessitats. No totes les alternatives valen per a tots els conductors. Per exemple, els cotxes de gasolina són els més assequibles per a la butxaca; els dièsel, els que menys gasten en viatges llargs, i els híbrids, els més eficients en ciutat. “El primer és valorar quin ús donem al cotxe, si és eminentment urbà o si pensem viatjar-hi molt”, avança Rafael Riquelme, vocal del Col·legi Oficial d’Enginyers Industrials de Madrid (COIIM). És a dir, quants quilòmetres recorrem a l’any, per on conduïm, com són els nostres desplaçaments… També s’han de tenir en compte els terminis de lliurament, que es poden allargar fins als sis mesos per la crisi de microxips, que impedeix que els fabricants puguin produir al ritme que voldrien.
Els últims anys, s’han consolidat tecnologies alternatives al dièsel i a la gasolina. Fins fa relativament poc de temps, només calia triar entre un combustible o l’altre, els dos derivats del petroli. Ara, això ha canviat. Al mercat també trobem cotxes elèctrics, híbrids convencionals, híbrids endollables (PHEV, per sigles en anglès), microhíbrids… i fins i tot propulsats per gas o per pila d’hidrogen, que alguns consideren la tecnologia del futur. Un autèntic trencaclosques que pot generar desconcert i dubtes. Per això, el pas previ passa per conèixer els pros i els contres de cadascun d’aquests automòbils, a més d’un altre factor determinant, el preu.
Les ajudes europees per a la renovació dels vehicles més contaminants s’articulen en el Pla Moves III, que ofereix fins a 9.000 euros per a l’adquisició de tots els vehicles elèctrics, híbrids i de pila de combustible, i cobreix fins al 80% del preu de la instal·lació de punts de recàrrega. El pla proporciona fins a 7.000 euros per a la compra de vehicles comercials (9.000 si desballestes el teu vehicle de més de set anys d’antiguitat), i de 4.500 euros per a turismes (fins a 7.000 amb desballestament). En el cas dels híbrids endollables, facilita 2.500 euros (fins a 5.000 amb desballestament).
Aquest programa d’ajudes a fons perdut ofereix condicions especials als habitants i a les empreses de les poblacions de menys de 5.000 habitants, amb descomptes addicionals que van del 5% al 10%. Per a accedir a aquesta subvenció, els interessats hi han d’estar empadronats almenys dos anys.
Elèctrics: els menys contaminants
En la seva Guia de compra de vehicles electrificats, el COIIM assenyala que, abans de decantar-nos per un model concret, cal interpretar diverses dades relatives a la mida de la bateria, al consum i a la potència del vehicle. Els més cars i menys contaminants són els elèctrics purs. “És la gran aposta tecnològica del sector i la major part dels fabricants ja han anunciat que aniran virant els seus models cap al 100% elèctric”, afirmen des de Faconauto, la patronal espanyola de concessionaris.
A més de no emetre gasos contaminants, el cost de recàrrega de les bateries és molt inferior al d’un vehicle convencional. Les despeses de manteniment també són inferiors respecte dels motors de combustió, ja que les seves peces mecàniques solen fallar menys. “Es limiten pràcticament al desgast de rodes i a la reposició de fluids, com el líquid de frens i el de l’eixugaparabrisa. A més, la frenada regenerativa redueix el desgast de les pastilles”, defensa el director general de l’Associació Empresarial per al Desenvolupament i Impuls de la Mobilitat Elèctrica (Aedive), Arturo Pérez de Lucía.
Però no tot són avantatges. La pega principal té a veure, més que amb el preu, amb l’autonomia de les bateries. Això obliga a planificar amb detall els desplaçaments llargs, ja que estaran condicionats pels punts de recàrrega que hi hagi al llarg del trajecte. Un altre problema és el temps de càrrega, que es pot allargar fins als 60 minuts en un sistema de càrrega ràpida o fins a les 12 hores en un de convencional.
Hidrogen: una opció de futur
Tampoc no emeten gasos contaminants els vehicles impulsats per hidrogen. Per això alguns vaticinen que aquesta serà la tecnologia del futur. L’únic residu que surt pels tubs d’escapament és vapor d’aigua. El mateix cotxe porta incorporats uns tancs d’emmagatzematge on s’injecta l’hidrogen en unes condicions de pressió determinades. El temps de l’ompliment i l’autonomia són similars als dièsel o gasolina, però ha d’haver-hi una infraestructura d’estacions de servei (hidrogeneres) per a omplir el dipòsit que, avui dia, és inexistent. A Espanya a penes funcionen sis d’aquestes instal·lacions, cap d’ús públic, cosa que limita la comercialització d’aquests cotxes. Per solucionar-ho, la Comissió Europea ha pres mesures perquè sigui obligatori el desenvolupament d’aquesta xarxa mínima d’hidrogeneres. Abans del 2030, s’obriran entre 100 i 150 hidrogeneres al nostre país, cosa que permetrà que l’usuari tingui opcions reals de triar un d’aquests cotxes.
Híbrids i gas: el pas intermedi
Tots els vehicles propulsats per tecnologia d’hibridació (tant si són híbrids purs, microhíbrids o híbrids endollables), i també els que funcionen amb gas (tant liquat de petroli com natural comprimit), són idonis per a avançar en la transició cap a una mobilitat descarbonitzada. Tanmateix, tots tenen un dipòsit de combustible fòssil per a poder circular. Així i tot, cadascun té les seves peculiaritats.
Els cotxes de gas, per exemple, estalvien en carburant i els ompliments de dipòsit només duren tres o quatre minuts, però hi ha poques estacions de servei i tenen una autonomia inferior a la dels motors tradicionals. Per a ús urbà, els híbrids purs són l’opció perfecta, ja que les seves bateries s’autorecarreguen durant la marxa sense haver de connectar-les a un endoll elèctric i el consum de combustible en ciutats és baix, per tant les emissions són més baixes. La cosa canvia si circulem per carretera, ja que en els viatges llargs el motor de gasolina funciona i consumeix igual que un de combustió.
Pel que fa al cotxe híbrid endollable, les bateries sí que es poden recarregar connectant-les a la xarxa elèctrica. La capacitat d’aquests dispositius és més alta que la dels híbrids normals i, per tant, l’autonomia pot arribar als 100 quilòmetres. Això implica que es pot circular diàriament aquesta distància sense consumir ni gota de carburant, amb l’important estalvi de gasolina (i de diners) que això suposa. Això sí, són vehicles cars. Disposen d’un sistema de propulsió compost per un motor de gasolina, un propulsor elèctric i una bateria d’alta capacitat, que es recarrega mentre el vehicle circula i també quan s’endolla a la xarxa. Aquesta tecnologia és més cara, i això repercuteix en el preu de l’automòbil. La mida d’aquestes bateries és més gran que les que funcionen en els híbrids, cosa que en dispara el cost.
Una altra possibilitat és accedir als microhíbrids, vehicles que incorporen un petit motor elèctric que s’alimenta d’una bateria i que té la missió d’assistir el motor de combustió en algunes situacions concretes, com en les acceleracions, o per a assumir la despesa elèctrica d’alguns equips electrònics. Aquest motor contribueix a reduir lleugerament les emissions i s’estalvia al voltant del 20% de combustible, però no és una alternativa sostenible enfront de la resta de vehicles electrificats.
A partir del 2024, podria entrar en vigor a Espanya l’inici dels peatges en autovies. El Parlament Europeu ha arribat a un acord amb els diferents governs per a actualitzar les tarifes i ha transcendit que els qui condueixin cotxes elèctrics o models de baixes emissions (adhesius ECO o Zero) obtindran descomptes importants a l’hora de circular per aquestes vies. De fet, a Catalunya ja es preveu aquest tipus d’ajudes en alguns trams d’autopista, que obtenen el 30% de bonificació en les tarifes d’híbrids i híbrids endollables, gas natural i GLP, i de fins a un 75% en els automòbils 100% elèctrics o en els propulsats per hidrogen. Al País Basc passa una cosa semblant: aquí, la Diputació Foral de Biscaia estableix descomptes del 25% de l’import de la tarifa de peatge en els trajectes fets per vehicles elèctrics purs, sempre que utilitzin el dispositiu OBE com a mitjà d’identificació i pagament.
Com podem carregar el cotxe a casa
A Espanya, 3 de cada 10 automòbils –una mica més de vuit milions– disposen d’una plaça de garatge on es pot instal·lar aquest possible punt de recàrrega. El preu no sol arribar als 2.000 euros. Fins al 70% d’aquesta inversió està subvencionada gràcies a les ajudes del Pla Moves III.
La dificultat principal per a instal·lar-ho és la distància que hi ha entre el comptador i la plaça d’estacionament. Per fer-ho, cal contractar sempre un instal·lador professional. En el cas que aquest punt de càrrega se situï en una plaça de garatge comunitari, només s’ha d’informar la comunitat de propietaris, ja que no es requereix l’autorització.
Tots els punts de recàrrega són universals, és a dir, valen per a qualsevol tipus de vehicle. A Europa, tots els cotxes tenen el mateix tipus d’endoll, que serveix tant per a càrregues ràpides com domèstiques.
Si no disposem d’un punt de recàrrega a casa o a l’oficina, la solució és recarregar les bateries en punts de càrrega semiràpids o ràpids, situats al carrer, en estacions de servei o en aparcaments públics. El problema és que en aquests casos l’import de l’electricitat és més alt i el cost per quilòmetre serà similar al d’un dièsel.
El preu de carregar el cotxe a casa en el tram horari nocturn, que és el generalitzat, ja que les tarifes són més baixes, es troba sobre els 20 cèntims d’euro/ kWh. Això es tradueix en un cost de tres euros per cada 100 quilòmetres. En els cotxes de gasolina i dièsel, aquesta xifra supera els 10 euros amb els preus dels carburants actuals. Mentrestant, en la càrrega ràpida, que és la que fan servir els elèctrics per a viatges llargs, el preu se situa en els 6,16 euros per cada 100 quilòmetres, més barat que omplir el dipòsit amb combustible fòssil. Una altra opció és buscar punts de recàrrega gratuïts. Els podem trobar en alguns centres comercials, supermercats, restaurants, locals de menjar ràpid, hotels, aeroports i estacions de tren, zones d’oci i fins i tot àrees pròximes a platges.
El 2030, l’Executiu vol que cinc milions de vehicles elèctrics circulin per les nostres carreteres i ciutats. Per poder dur-ho a terme, és imprescindible desenvolupar una xarxa de càrrega pública prou extensa. La llei estableix l’obligatorietat d’instal·lar almenys un punt de càrrega per cada 40 places d’aparcament en edificis no residencials. Això suposarà un desplegament important de punts de recàrrega públics. El 2021 hi havia 8.250 d’aquestes instal·lacions repartides per Espanya. Per a enguany, el Govern preveu que funcionin entre 80.000 i 110.000 punts.
