Engreixa | Fals
El component majoritari de la pasta són els hidrats de carboni (82%), seguits de la proteïna (14%) i els greixos (1%-2%). A causa d’aquesta gran quantitat d’hidrats, un plat de pasta amb tomàquet, sense parmesà ni carn, ens aporta unes 400 kcal, que aproximadament suposen el 20% de les calories que necessita una persona al dia. En poden semblar moltes, però per si mateix el carbohidrat no engreixa, el que engreixa és l’excés de calories que no crema el nostre cos. Si les calories que ingereix una persona que no inclou carbohidrats en la dieta són les mateixes que una que sí que n’ingereix, la pèrdua de pes serà la mateixa. No hem de tenir tant en compte el carbohidrat en si, sinó l’excés de calories que no cremem. Si mengem de manera saludable, la pasta en si no és la responsable dels quilos de més, però sí que ho són els ingredients i les salses que s’hi afegeixen (formatge, mantega, bacó, xoriço…).
La fresca és millor que la seca | Fals
Totes dues, en un primer moment, sempre comencen sent fresques. L’única diferència és que la seca passa per un procés de deshidratació, que consisteix a eliminar l’aigua d’un aliment amb l’ús de la calor, amb la intenció que es conservi durant més temps, però aquest procés no deteriora les propietats nutricionals de la pasta. Així, la pasta seca pot durar mesos en una bossa i la fresca s’ha de consumir en 3-5 dies. Això també influeix en el temps de cocció. La dura necessita de 8 a 10 minuts i la fresca està llesta en 3-4 minuts.
La integral és més saludable | Veritat
La pasta que no és integral i que es denomina blanca s’elabora amb carbohidrats refinats (farina blanca); això vol dir que en el procés es despulla d’alguns nutrients. La pasta integral s’elabora a partir del gra de blat sencer (amb clofolla i germen). Per això la pasta integral aporta molts més nutrients (i un índex glucèmic més baix) que la pasta blanca. Les dues tenen aproximadament les mateixes calories, però la integral té més fibra i minerals, com ara magnesi, ferro i zinc. D’altra banda, la velocitat d’absorció de totes dues també és diferent. La blanca és d’absorció ràpida i la integral, lenta. Els seus carbohidrats són més difícils de digerir, per això va alliberant energia a poc a poc, sacia més i manté un nivell constant de sucre en sang.
N’hi ha de qualitats diferents | Veritat
Una pasta de bona qualitat no es deforma ni es desfà quan es bull i deixa l’aigua de cocció neta i incolora. Una vegada cuita, és ferma i absorbeix fàcilment sucs i salses. El color groc de la pasta seca ens dona una pista de la qualitat, ja que la pasta de millor qualitat s’elabora exclusivament amb sèmola de blat, que també es coneix com a blat dur. Es tracta d’una espècie diferent del blat tou (amb el qual es fa el pa), amb grans de color groc ambre, una tonalitat que quedarà reflectida en la pasta. Un altre indicador de la qualitat és el contingut de proteïnes que conté la pasta. Si es troba entre el 12,5% i el 15% vol dir que la sèmola que s’ha utilitzat és bona.
La pasta sense gluten és millor | Fals
És la millor opció per a les persones celíaques o amb intolerància a aquesta proteïna del blat, però la pasta sense gluten no és més saludable que altres tipus de pasta, ja que el seu perfil nutricional és molt similar i l’únic que canvia és la llista d’ingredients. Encara més, de vegades pot significar un desavantatge. L’absència de gluten, que actua com a aglutinant i, per tant, ajuda a donar-li forma i a crear una textura masticable, s’ha de substituir i moltes vegades es fa amb altres farines de pitjor qualitat. Un estudi de l’Institut d’Investigació Sanitària de La Fe de València va analitzar 654 productes sense gluten i va trobar que la seva composició contenia més lípids i greixos saturats que les versions convencionals.
Una cop cuita, cal conservar-la bé | Veritat
L’ideal és menjar sempre la pasta acabada de fer. Si sobra, per seguretat, és fonamental que el sobrant es conservi sempre a la nevera en un recipient hermètic, per evitar que hi entri aire i la pasta s’assequi. L’ideal és que aquest recipient sigui de vidre i que es mengi l’endemà (en el cas que siguin sobres amb salsa que porti carn o altres ingredients). La pasta sola cuita es pot guardar algun dia més (mai més de tres). El culpable que s’hi hagi de tenir tanta cura és un bacteri anomenat Bacillus cereus, un microorganisme que té unes espores resistents a la cocció. No és comú que passi, però si ens arriba un producte contaminat, el cuinem i després es manté a temperatura ambient, les espores poden proliferar, ja que a temperatures per sobre dels 15-20 °C els microorganismes es reprodueixen amb facilitat.
Convé menjar pasta cada dia | Fals
Els hidrats de carboni han d’aportar el 50-60% del total de la ingesta calòrica del dia. Això vol dir que si tenim en compte aquesta ingesta, sí que es poden menjar hidrats tots els dies, però no sempre s’han de correspondre amb pasta. Els nutricionistes recomanen que es combinin amb altres cereals: pa, arròs o cereals en general. Cada organisme és diferent. No és el mateix un esportista o una persona jove que fa una activitat intensa que una persona sedentària. Quan mengem pasta (blanca) els carbohidrats es descomponen en glucosa, que entra al nostre torrent sanguini, s’absorbeix en les cèl·lules del cos i s’utilitza per a produir energia. Però l’excés s’emmagatzema per a utilitzar-ho quan n’hi hagi dèficit. Això funciona perfectament amb l’activitat física intensa, però no en una persona sedentària, hipertensa, amb sobrepès o amb diabetis. Aquestes persones han de ser sempre previngudes amb la quantitat de carbohidrats refinats que prenguin.
La pasta al dente redueix l’índex glucèmic | Veritat
I també sacia més. “Al dente” vol dir deixar la pasta una miqueta dura (a la dent). S’ha de cuinar de tal forma que calgui mastegar-la i que no estigui tova. Per fer-ho cal retirar-la del foc quan estigui ferma. Quan la pasta està passada de cocció es digereix pitjor, ja que allibera més midó, que es transforma en sucre. Per això, quan la cuinem al dente abaixem l’índex glucèmic de la pasta i la convertim en un plat més saludable. Estabilitzant aquests pics de glucosa en la sang, l’aliment saciarà més i, en conseqüència, no tindrem tanta gana poc després d’haver menjat.
- Tirar la pasta amb l’aigua bullint. Sempre s’ha de submergir quan l’aigua estigui en ebullició (amb bombolles). Els experts italians recomanen seguir la fórmula 1-10-100. Un litre d’aigua i 10 g de sal per cada 100 g de pasta. Si volem que estigui al dente, s’ha de cuinar una mica menys del que indica el paquet en les instruccions.
- La sal depèn del gust. Es recomana tirar sal grossa o marina sencera. Aquest condiment es pot afegir quan l’aigua comença a bullir, abans de tirar la pasta o després. Les veus autoritzades ho consideren indiferent.
- No tirar aigua freda quan la colem. Moltes persones tiren un raig d’aigua freda a la pasta ja cuita una vegada la tenen al colador. És un error. La pasta perd porositat, i això n’afecta la textura, que queda llisa i massa tova, i el sabor.
- No tirar l’aigua de la cocció. Un altre error. Aquesta aigua es pot aprofitar (una petita quantitat) per a afegir-la a la salsa que preparem.
- Compte de llançar l’espagueti contra la paret. Comprovar si la pasta està al punt llançant-la a la paret és una llegenda urbana sense cap fonament.