Fills amb agendes atapeïdes
Classes de xinès o violí, piragüisme, futbol, música… En l’actualitat es tendeix a omplir d’activitats programades les vides dels fills i no són pràctiques dolentes en si mateixes, però sovint no els deixen temps per al joc lliure, que és tan important durant els primers anys de vida.
Les activitats extraescolars estan pensades per a petits que han passat ja diverses hores a l’escola i que, a més, en molts casos, quan arriben a casa han de passar una altra bona estona fent els deures. Experts com la psicòloga Sabina del Río Ripoll, especialista en maternitat i membre de la Societat Espanyola de Psiquiatria i Psicoteràpia del Nen i de l’Adolescent (SEPYPNA), asseguren que la millor manera que un nen desenvolupi totes les seves capacitats quan és petit és mitjançant el joc lliure.
El menor disposa del seu temps i de les pròpies regles quan juga lliurement, aprèn a sortir-se’n en el seu medi, posa en pràctica les seves habilitats, troba les seves limitacions i busca les maneres de superar-les. D’aquesta forma, es van desenvolupant i potenciant totes les seves capacitats d’una manera natural. La funció dels adults s’hauria de limitar a proporcionar-li materials tan poc definits com sigui possible i un espai on el nen pugui jugar lliurement i d’una forma segura.
Convé aclarir, però, que les activitats extraescolars no són dolentes en si mateixes. El problema neix quan són tantes que saturen els petits i no els deixen temps per al joc lliure.
Els nens haurien de poder inventar-se els seus jocs amb els objectes que tinguin a mà: agulles d’estendre la roba, teles, pals, pedres, etc. El problema que manquin d’aquesta possibilitat és que es redueix la capacitat per a la imaginació, la fantasia i la simbolització, com adverteix el psicòleg Jordi Artigue, també membre de la SEPYPNA.
Els petits amb massa activitats tenen molts estímuls en alguns aspectes, però els en falten en d’altres. Segons Artigue, “els costa deixar volar la imaginació, es redueix la seva capacitat creativa i, fins a cert punt, l’exploració natural i la curiositat”.
El temps lliure és important fins i tot quan s’avorreixen. En certa manera, l’avorriment és beneficiós per als nens. Molt cops els adults ens sentim responsables d’organitzar-los una agenda formativa i d’oci als nostres fills i ens sentim malament si tenen un minut lliure en què puguin avorrir-se. Els experts ens recorden que no ens adonem que l’avorriment en els nens també és molt necessari perquè creïn, pensin i fantasiïn.
Artigue, membre també de l’Institut de Psicoanàlisi de Barcelona, destaca que les conseqüències d’aquestes pràctiques no s’aprecien tant en la primera infància com cap als 7 o 9 anys. És en aquest moment quan s’observa que aquests nens són dependents del que l’adult els digui o que només es diverteixen amb una “màquina de jugar”, com una consola de videojocs, el mòbil o la tauleta.
Els experts opinen que moltes vegades els pares, sense adonar-se’n, introdueixen els seus fills en aquesta mena d’espiral de competència en què ells mateixos es mouen. “Tendim a comparar el desenvolupament dels nostres nens amb els dels nostres amics o dels seus companys de classe”, descriu Sabina del Río, també directora del Centre de Psicologia i Especialistes en Maternitat (CALMA). Com a conseqüència, les classes extraescolars es poden convertir en una marató en la qual involucrem els nostres fills sense pensar realment si els beneficia o els pot causar algun perjudici.
José Luis Gonzalo Marrodán, psicòleg clínic i psicoterapeuta infantil i també membre de la SEPYPNA, assenyala que “podem crear éssers molt intel·ligents i competents a nivell intel.lectual, dominats per l’hemisferi esquerre del cervell, però molt pobres des del punt de vista emocional, creatiu, imaginatiu, lúdic, d’habilitats empàtiques i de relació social, que són funcions més pròpies de l’hemisferi dret”. Serien persones adultes amb molts màsters i idiomes, amb gran capacitat per a competir, però escassos d’habilitats emocionals, de relació, connexió i cooperació amb els altres.
Gonzalo Marrodán apunta la importància vital de satisfer les necessitats afectives dels nadons i dels nens, més enllà de les activitats programades. El que els petits necessiten és que els seus pares comparteixin amb ells temps de qualitat: jocs, carícies, massatges, comunicació verbal lúdica, contacte pell amb pell. D’aquesta manera, el nen interioritza aquest afecte, seguretat i límits i quan arriba als 3 o 4 anys està preparat per a començar a socialitzar-se.
Els nens tenen les pròpies maneres d’expressar que estan estressats o atabalats per una pressió excessiva o per massa activitats extraescolars. Aquests símptomes varien en funció de l’edat de desenvolupament. Gonzalo Marrodán apunta que els més petits tendeixen a exterioritzar els problemes emocionals, de manera que es tornen més hiperactius, presten menys atenció o pateixen atacs d’ira o altres problemes de comportament. Els més grans, en canvi, els internalitzen: prenen forma d’ansietat, depressió, trastorns del son, pèrdua de la gana, retraïment o somatitzacions.
“Els nens són bastant clars i expressius”, assenyala per la seva banda Jordi Artigue, qui recomana observar les seves manifestacions verbals i no verbals. Per tant, quan un menor insisteix que no vol anar a una activitat o es mostra rabiós abans o després d’ella, ens l’hauríem de replantejar. En aquests casos, Sabina del Río suggereix que els pares parlin amb ells i els preguntin com es troben, si estan cansats, si tenen algun problema a classe, si gaudeixen amb les extraescolars, etc.