"Els aliments ensucrats poden formar part d'una dieta saludable"

No hi ha nutrients bons o dolents. Tots acompleixen alguna funció, per tant són necessaris. Tot i això, sempre van acompanyats d’unes recomanacions d’ingesta, de vegades màxima, ja que un excés d’alguns nutrients va associat a problemes de salut. És el cas dels sucres. Per això, una de les maneres més nocives d’entendre els aliments és classificar-los en “bons” o “dolents”, o fins i tot tractar els nutrients com a elements aïllats del mateix aliment, ja que això impedeix una comprensió adequada del que és una dieta saludable: patrons d’ingesta d’aliments rics en determinats nutrients. Així, hi ha aliments que hem de consumir en més quantitat pel benefici que ens aporten i d’altres no tan necessaris per al nostre organisme que, consumits en excés, poden provocar problemes. Aquests han de consumir-se ocasionalment i amb moderació.

La ingesta no ha de superar el 10% de l’energia total que una persona consumeix cada dia. Per a algú que ingereix 2.300 kcal diàries, com a molt 230 kcal podrien ser subministrades a partir de sucres, una mica menys de 60 grams. No obstant això, hem d’entendre que els aliments són més que nutrients; són substàncies que ens proporcionen altres beneficis, com el simple plaer sensorial, i que en el context d’una dieta saludable tenen el seu lloc i el seu patró de consum adequat. Una dieta saludable ha de ser plaent. Portar una dieta equilibrada permet que gaudim de productes ensucrats o grassos sense cometre excessos ni tenir remordiments o problemes de salut.

El sucre fa que els aliments ens resultin molt plaents, per això és tan fàcil “pecar”. El secret per a evitar-ho es troba a controlar la quantitat de sucre que afegim cada dia als cafès, els productes ensucrats que mengem i, sobretot, el sucre afegit als aliments. Una opció interessant per a les persones a qui costa evitar la temptació són els substituts del sucre, que aporten un sabor dolç sense comportar problemes associats, encara que sempre és preferible agafar les regnes de la nostra alimentació i evitar caure en l’excés a través de substituts.

És perfectament possible, però hem d’entendre que suposa llançar pilotes fora. Fer-ho per poder consumir més productes dolços sense problemes de salut és un “pegat” perillós. El sabor dolç genera dependència (no addicció), per la qual cosa no controlarem el nostre hàbits fent-los saludables, sinó que utilitzarem recursos per fer possible un excés. Resulta tan trist com un “succedani de pecat”. Tàcticament, és una cosa semblant i tan qüestionable a no deixar de fumar perquè tenim cigarrets electrònics.

L’obesitat majoritària de les societats desenvolupades és exògena, és a dir, es deu al fet que ingerim més energia de la que gastem. Passa com en aquell conte en el qual un comensal pregunta al cambrer si la pasta engreixa, i el cambrer respon: “No, senyor. El que engreixa és vostè si menja més pasta de la que cal”. En l’equació que explica aquest fenomen participen nombroses variables. El consum excessiu de productes ensucrats és només un entre molts altres.

Els aliments ensucrats poden ser perillosos pel seu elevat contingut en sucre. Aquesta premissa, en una societat preocupada per la seva salut i els seus hàbits de vida, condueix moltes vegades a una conclusió lògica alhora que nocivament simplista: “el sucre és el culpable”. Fins i tot porta a conclusions derivades, com ara que “hem d’eliminar-lo de la dieta”. Això, a més de simplista, no apunta al veritable problema: no sabem gestionar el que ens convé menjar, ni en quanta quantitat o freqüència. Els aliments no tenen culpa de res. En tot cas, la tenim nosaltres.

És un disbarat inacceptable esgrimir reflexions apocalíptiques com aquestes sobre el menjar quan el problema resideix en l’ús que en fem. Nosaltres tenim la possibilitat de portar una dieta saludable alhora que plaent, on el dolç té cabuda, mentre que en altres llocs aconseguir ja no una mica de sucre sinó una mica de menjar és tan difícil que mata milions de persones. Com diria Paracels, “la dosi fa el verí”.