Hugo Pardo Kuklinski, professor de Comunicació Digital a la Universitat de Barcelona

"L'obsolescència s'ha convertit en una realitat que no podem obviar"

1 marzo de 2013
Img entrevista listado 859

Creu que ha existit mai una obsolescència planificada com una trama perversa de les empreses?

Crec que hi ha un toc de perversitat en el fet de limitar la vida d’un dispositiu, però no estic segur que sigui una pràctica estesa ni que tingui una intencionalitat clara, sinó més aviat crec que és la conseqüència de diversos factors. És cert que de vegades tenim la sensació que per l’aparença que té, un mòbil, un ordinador o una càmera podria haver durat més. Però, per què no ens preguntem això al final de la vida de l’aparell i no a l’inici?

A què es refereix?

Al moment de la compra. Per què quan adquirim un ordinador no ens preguntem quant de temps ens funcionarà amb fluïdesa en funció de la memòria RAM o del processador? Si ho féssim, potser preferiríem pagar una mica més i tenir un altre aparell amb components que els allarguin la vida dos o tres anys més. Amb això vull dir que evitar l’obsolescència dels aparells també és responsabilitat del consumidor.

Llavors pensa que hi ha una obsolescència planificada en el món de les tecnologies de la informació i del coneixement?

Crec que els fabricants produeixen aparells perquè facin un servei, però els donen unes condicions de durabilitat que són concordes amb les seves projeccions econòmiques. En aquest sentit sí que crec que hi ha una obsolescència planificada, però més aviat determinada pel que és viable i pel que no ho és des del punt de vista econòmic. No podem demanar a una empresa que sacrifiqui la viabilitat per evitar l’obsolescència d’un aparell.

No es pot afirmar que un ordinador amb tres anys de vida sigui vell. En canvi, sí que es pot dir que cada vegada és menys eficaç a l’hora de gestionar els diferents programes. Es pot parlar d’obsolescència funcional?

Sí, però motivada per la revolució innovadora que vivim. La innovació creix en una corba exponencial i els fabricants d’equips informàtics gairebé van per darrere. No podem parar la innovació perquè és progrés.

Llavors, què es pot fer?

Ser més responsables en el consum. Podem comprar objectes més cars però pensats per durar més, per exemple entre diverses persones. Es comparteixen cotxes, sofàs, oficines: per què no podem compartir ordinadors, impressores o càmeres fotogràfiques?

Però els telèfons de gamma alta ja freguen els 700 euros i també estan afectats per l’obsolescència funcional. No podem gastar aquesta quantitat de diners cada dos anys…

Potser no és necessari tant. Des del 3G s’han comercialitzat quatre versions més d’iPhone . Jo, per exemple, vaig passar del 3G a l’iPhone 4 i de moment em sento satisfet. Quan canviï de telèfon ho faré pensant en termes de durabilitat.

Així i tot, el desenvolupament accelerat de noves aplicacions i tecnologies pesa en l’obsolescència dels aparells de consum digital, no troba?

Estic d’acord que cal reconèixer aquesta situació i que fins i tot de vegades pot ser que hi hagi intencionalitat de les empreses al seu darrere, però la solució no és dir: “aturin la innovació, aturin l’economia i enfonsin els negocis perquè volem lluitar contra l’obsolescència”. La solució passa per tenir en compte aquest factor quan comprem un televisor o un ordinador. Abans, els aparells duraven vint anys; ara, potser cinc amb sort.

L’obsolescència s’ha convertit en un problema?

S’ha convertit en una realitat que no podem obviar. Quan vaig publicar Geekonomia havien passat dos anys des que vaig escriure el llibre, i ara ja fa dos anys que va sortir; en alguns aspectes està obsolet i molts lectors em demanen que l’actualitzi. Jo el vaig escriure pensant en un cicle que s’ha escurçat per molts factors que eren impossibles de controlar per la meva banda. Les TIC ho han accelerat tot.

No creu que és denunciable que un televisor que pot haver costat més de 1.000 euros estigui fora de joc en tres anys?

Crec que aquestes situacions acabaran tenint una resposta per part dels consumidors. El fet que el cicle de vida s’escurci en els productes tecnològics també comporta que la fidelitat dels usuaris a una marca sigui molt més efímera que abans. Si les empreses juguen brut, perdran els usuaris de cop. En canvi, si són honestes i transparents rebran la nostra recompensa.