"La societat ha de decidir si de veritat vol un futur millor"

Una activitat humana es defineix com a sostenible quan és viable, és possible i té futur. El desenvolupament econòmic ha tingut lloc a costa del malbaratament de matèries primeres no recuperables i d’abundant energia no renovable, acompanyat d’una contaminació creixent de l’atmosfera, de la Terra i dels oceans. En temps de bonança econòmica el desenvolupament ha sigut sostingut i no sostenible, i de vegades accelerat. Però fa molt poques dècades sorgeix la consciència de la necessitat d’un desenvolupament sostenible, és a dir, viable, que no condemni la supervivència de futures generacions i que es faci mantenint el nostre hàbitat, el planeta Terra, en condicions d’habitabilitat.

En absolut, haurien d’anar sempre units, almenys a partir d’ara.

En totes les societats, i en particular en les més desenvolupades, es va obrint camí la consciència del deure i la conveniència, encara que només sigui per egoisme il·lustrat, del màxim respecte al medi ambient. En els països en vies de desenvolupament prevalen les necessitats vitals, a causa d’una major extensió de la pobresa. Moviments com els verds mostren aquestes inquietuds. Encara que sovint es tracti d’activistes amb interessos polítics, contribueixen a estendre la sensibilitat davant de les greus amenaces que sofreix la Naturalesa en tots els ordres.

Els èxits més gran són ara per ara els intangibles, com els estudis i els debats en multitud de fòrums. D’altra banda, i des de la Conferència de Nacions Unides sobre Medi Ambient i Desenvolupament de 1992, a Rio de Janeiro, s’han adoptat acords internacionals al més alt nivell amb continguts d’envergadura, si bé s’estan complint tan sols en una petita mesura i allargant en excés els terminis límit inicials. Aquest és el cas, molt en particular, dels acords aconseguits a Kioto.

Hi ha futur sense ser tots responsables dels nostres actes? El Protocol de Kioto va ser el resultat d’una negociació difícil que va reduir sensiblement el text inicial que s’hi va negociar amb molta resistència dels grans països industrialitzats. Al Gore, llavors vicepresident dels EUA, va pressionar per arribar a aquest acord una vegada que va aconseguir que fos molt rebaixat en les seves metes, tot això en clara contradicció amb el que ell mateix havia publicat temps enrere en els seus propis llibres sobre aquests temes. Així és la vida i així són les seves tristes realitats. Ara, en canvi, es regateja i es resisteix activament l’aplicació d’aquell Protocol consensuat unànimement.

La llista és interminable, començant per l’atenció quasi exclusiva a la contaminació atmosfèrica i el conseqüent canvi climàtic, sense advertir que la contaminació i depredació de la Terra, amb pèrdua ràpida de la biodiversitat, va acompanyada també d’una agressió als oceans no menys greu.

/imgs/20040501/entrevista02.jpgEls oceans comencen a asfixiar-se, com el Pacífic a l’entorn de Japó, a causa dels abocaments. La biodiversitat dels mars es troba en greu perill. Les illes coral·líferes, les algues, etc. estan amenaçades. És cert que les argiles abismals dels oceans posseeixen una immensa capacitat d’absorció del CO2, molt superior al de tots els boscs del món. Però, com es pot fer arribar els gasos de l’atmosfera a aquests abismes? Els residus sòlids, inclosos els abocaments de metalls pesats i tòxics com el mercuri, constitueixen una altra de les majors agressions als mars, problema que sense anar més lluny sofreix el Mediterrani. Tots els residus han de ser reciclatges i en aquesta tasca tots, començant per cada individu en la seva respectiva llar, hem d’aprendre i fer moltes coses. En relació amb aquests temes, recomano vivament llegir l’informe “El futur dels oceans”, elaborat per al Club de Roma per Elisabeth Mann-Borghese

L’educació mediambiental es va acceptant com una part indispensable de tot sistema educatiu. És la millor manera d’informar i de formar els futurs ciutadans en els seus deures i drets, tant en nom del propi interès com en el d’aquest món tan interdependent. No obstant això, no es tracta d’afegir una assignatura més, sinó d’oferir una formació interdisciplinària, d’abast global i amb finalitats a curt i llarg termini. No n’hi ha prou de proclamar els Drets Humans, cal fer-los efectius, i també assumir els Deures Humans respecte els altres i la Naturalesa, per a aconseguir l’harmonia entre les persones i el medi ambient.

Cal dir rotundament que el medi ambient no ha millorat en el món en el seu conjunt, si bé es van fent molts esforços meritoris amb millores puntuals i fins i tot substancials. Malgrat això, i vist com són d’insuficients encara aquestes millores, si continua la tendència actual ens dirigirem inexorablement cap al desastre. Quan? En 50, en 100, en 200 anys? Què importa això! O és que potser només es tracta d’assegurar la supervivència en la Terra per a nosaltres i per als nostres descendents més immediats? El que s’està fent serveix tan sols de punt de partida d’una sensibilitat i d’un compromís creixents, incloent-hi sacrificis en bé de les futures generacions.

Establir la responsabilitat penal és un mitjà important per a frenar activitats irresponsables, fins i tot criminals, i per a fomentar la consciència ciutadana sobre la immensa importància del medi ambient per a tots nosaltres i els nostres descendents.

Respecto molt les bones intencions, actituds i actuacions positives lligades als moviments ecologistes. El problema es resoldria si tots fóssim ecologistes de fet i de cor, és a dir, persones plenament responsables davant del medi ambient.

De la paraula al fet hi ha un gran tret… En tractar d’aplicar localment aquestes declaracions i compromisos internacionals es descobreixen els sacrificis i els costos que comporten, per la qual cosa els polítics es fan enrere. D’aquí ve que, al meu entendre, les democràcies hagin d’introduir el principi i desenvolupament del que jo anomeno ‘democràcia anticipatòria’. Els partits no només han de presentar metes econòmiques i socials positives i desitjables per als seus electors, sinó també informació sobre les conseqüències que aquestes ambicions comporten a llarg termini, i assenyalar amb valor els sacrificis que la societat ha d’acceptar si de veritat vol un futur millor.

El més evident de moment és el canvi climàtic per la contaminació de l’atmosfera a causa de les emissions de gasos, principalment d’anhídrid carbònic. La disminució del gruix de la capa d’ozó està afectant el sistema immunològic humà, diàriament desapareixen multitud d’espècies animals i vegetals…