"En els viatges, és millor el respecte que la tolerància"

Avui, molts turistes no són viatgers simplement perquè manquen de temps. Llevat que es recorri el país de cadascú, amb tres setmanes de vacances no es pot ser viatger, però sí que és possible ser un bon turista. És el cas dels viatgers d’esperit. No els queda més remei que passar per una agència, perquè necessiten que algú els organitzi amb eficàcia els escassos dies de què disposen. Però, abans d’emprendre el viatge, s’interessen pel lloc de destinació, saben que hi ha un festival al qual els ve de gust anar o tenen clar quins llocs volen visitar. Aquests turistes són els viatgers del segle XXI.

Depèn del país i de les condicions que es busquin. Jo no aniria a un hotel de cinc estrelles, triaria pensions, hostals i hotels familiars que ens fan sentir més a gust i més integrats en la forma de viure local. També estem condicionats pel pressupost de què disposem: amb 1.000 euros podem conèixer el Marroc fent servir el transport públic i menjant menús.

Sí, però n’hi ha prou amb l’anglès del viatger, preguntes i respostes bàsiques per a poder funcionar. També convé aprendre deu frases de l’idioma local: bon dia, gràcies, les preguntes bàsiques… Això denota i transmet respecte del turista cap als pobletans i ens obrirà portes. I, finalment, algunes vegades ens farem entendre millor en la nostra pròpia llengua, perquè ens expressarem amb més convenciment i la comunicació serà més efectiva que si xampurregem anglès, un idioma que, sovint, tampoc el nostre interlocutor coneix bé.

És un gran invent. Fàcil d’ocultar, estalvia diners i ens proporciona seguretat. En quasi tots els països del món podem aconseguir diners amb ella, i en les grans ciutats podrem pagar compres, àpats i altres serveis.

Ho és cada vegada més, i la seva implantació ha sigut molt ràpida. Un inconvenient és que, a diferència del que es va fer amb el dòlar, no s’hagin emès bitllets d’un euro, amb la qual cosa les propines i arrodoniments es fan molt difícils. És un error que la UE hauria de resoldre.

El primer, determinar què és el que més ens agrada. Si no disfrutem amb la contemplació de la naturalesa, és absurd anar a un safari en què haurem de llevar-nos a hores intempestives per a veure lleons. I si no suportem el fred, és millor no viatjar al cercle polar àrtic, per molt de moda que estigui. Igual com hem de deixar de banda els tòpics que ens separen de la destinació somiada, hem de superar els mites que tant ens hi atreuen. L’alta muntanya pot ser molt atractiva… per a un muntanyenc. Simplificant, que abans de fer un viatge hem de pensar en els diners amb què comptem, en els nostres gustos i en l’època de l’any en què farem el viatge.

L’ideal és trobar el company de viatge perfecte, i per a això és necessari saber amb quin amic o familiar empatitzem quan anem de viatge. Dos és una bona xifra, però tres comença a ser inadequada excepte si hi ha una molt bona relació entre tots. I en viatges amb més de tres persones, per a evitar discussions és preferible seguir un programa pactat d’antuvi.

És la millor forma de conèixer gent, però cal estar preparat psicològicament i voler fer-ho.

I tant que sí. I també al que diuen els mitjans de comunicació. Quan es va projectar Memòries d’Àfrica, tot el món volia conèixer les sabanes africanes. I enguany, amb tot el que s’ha dit sobre la pneumònia asiàtica, ningú no vol anar a Àsia.

Hi ha molts tipus de guies, algunes ofereixen informació útil i molt precisa: especifiquen tarifes, adverteixen dels perills, recomanen botigues on comprar. Són pràctiques, però potser preferim una guia que detalli les expressions artístiques i culturals de la zona i respongui al perquè de les coses. Les guies anglosaxones, per exemple, ens diran on podem menjar hamburgueses estil americà a l’Índia. Segurament, un espanyol no busca això, però tal vegada sí que voldrà saber on hi ha banys europeus.

Els països en guerra convé evitar-los. Però això se sap amb una mica de sentit comú i escoltant qui té experiència. No vull dir que calgui seguir les indicacions exagerades, com les que diuen que la pneumònia asiàtica està present en tot Àsia, quan el nombre de morts que aquesta malaltia ha produït és inferior als morts en carretera en un pont llarg a Espanya. Però, de totes maneres, cal ser previngut. Hem de ser previsors. Si viatjo en tren per la Xina no se m’ocorre deixar l’equipatge sense lligar, però a l’Iran puc oblidar les càmeres en una plaça, perquè sé que quan torni continuaran on eren. En definitiva, cal mirar el que fan els autòctons i imitar-los.

Els països xiïtes són una de les destinacions privilegiades perquè una dona hi viatgi sola. Això sí, seguint unes recomanacions per a evitar compromissos. Per exemple, convé que digui que està casada i que porti un anell d’aliança. Si li pregunten per què viatja sola, tan sols haurà d’explicar que el seu marit està treballant a l’Iran i que ella ho aprofita per a conèixer el país. D’aquesta forma, serà tractada amb respecte i se sentirà segura.

La màxima és no tractar de canviar la manera de pensar dels altres. En tot cas, hem d’adoptar la nostra forma d’actuar a la dels habitants del país que visitem. Si en alguns llocs cal anar amb pantalons llargs, fem-ho. Al final, s’aprenen petits trucs per a viatjar més a gust. Una bona fórmula per a sortir airós de situacions enrevessades és no oblidar que un somriure obre moltes portes i que els mals gestos posen la gent en contra. Recordo que a Algèria ens vam saltar, sense adonar-nos-en, un control militar en la carretera. Ens van perseguir, ens en van demanar explicacions i els hi vam donar. Al final, ens van invitar a tè i estiguérem comentant el paper del seu país en el Mundial de futbol.

Quan viatgem hem de fer-ho amb els ulls molt oberts, escoltant-ho tot i sense idees preconcebudes. En el meu primer viatge a l’Iran no vaig poder evitar certs prejudicis, pensava que estava ple de fonamentalistes. La meva primera conversació va ser amb una noia que fotografiava unes flors i va resultar que era directora de cine, especialista en el clàssic francès. Llavors vaig començar a aprendre una miqueta més sobre mi mateix. Les novel·les informen més sobre un país que un llibre de viatges a l’ús, perquè moltes guies són, en part, interessades: un govern vol promocionar el seu país, amb la qual cosa el redactor no opinarà sobre política. No dirà que els marroquins, per exemple, mai parlen del seu rei i no perquè gents amb tanta eloqüència manquin d’opinió sobre aquest tema. Les guies serveixen per al que serveixen, per a guiar-nos.