Quan comença a treballar en una construcció, es planteja un exercici artístic o una tasca en què la bellesa ha de plegar-se a la utilitat?
L’arquitectura és una activitat humanística que per a ser considerada art ha de complir unes condicions essencials. És obligat que es materialitzi, només és arquitectura allò que, de projecte, passa a ser una obra concreta, real. Però igual d’important és que, una vegada construïda, sigui útil. És a dir, que respongui al propòsit per al qual està concebuda. Que, en la seva expressió final, és servir a la societat en què es desenvolupa. Jo no concebo un edifici bell si aquest no serveix o la seva construcció no té un valor material.
La seva opinió que els arquitectes tenen una part de responsabilitat en l’encariment de l’habitatge no és molt comuna en la professió.
L’habitatge és la màxima expressió del compliment de l’arquitectura en la seva funció de servei, i l’arquitecte s’està quedant al marge en aquesta funció social i particular. Durant el Modernisme, l’arquitecte col·laborava en la definició dels plans urbanístics, participava en la projecció de nous eixamples i en la concepció del desenvolupament de les ciutats. Jo penso que ara hauria de tornar al joc polític, sobretot en el cas dels habitatges socials. Amb això no vull dir que hagi d’optar entre les diverses tesis dels partits polítics, però sí que emeti judicis de valor sobre els projectes i que hi proposi millores. És a dir, que aporti més del que avui li demanen. L’arquitectura no és aliena a la realitat ni a les normes que imperen en la societat. Com a fet formal amb projecció mediàtica que és, i en la mesura en què es tracta d’un bé de consum, l’envolta una concepció efímera i de respostes immediates a les necessitats. Això, aplicat a l’habitatge, és molt greu, perquè s’oblida el seu caràcter social i la projecció d’una ciutat com a polis, com un lloc on viuen els ciutadans. Si els qui manen decideixen i condicionen l’arquitectura no són arquitectes, sinó altres agents socials amb coneixements i interessos diversos, triomfaran, com ja ho fan, les propostes en què, entre altres coses, la utilitat ha deixat de prevaler. Sens dubte, la situació actual està lligada al problema del sòl. Però darrere d’aquest, no hi ha dubte que el sentit social que té la construcció d’habitatges viu un moment molt baix.
Té solució el problema de la manca de sòl, al qual s’atribueix l’elevat preu de l’habitatge?
En gran manera té a veure amb un model molt burocratitzat de la gestió urbanística, que genera un encariment extraordinari del sòl i que demostra que es continuen fent plans urbanístics que no funcionen, perquè, al capdavall, són una espècie d’immens volum de normes amb afany de definició exhaustiva que no estableixen pautes generals. A més, hi ha la cultura imperant de l’especulació, que té poc a veure amb la realitat física, però que s’imposa en l’economia, i no se sap com posar-hi fre.
L’adquisició d’un habitatge és la despesa més important que fa una persona al llarg de la seva vida. Sembla evident que hauria de comprar un bé que satisfaci les seves expectatives, tan sols les bàsiques.
El problema del difícil accés a l’habitatge emmascara, oculta, unes necessitats que haurien de ser demanades i, per descomptat, ofertes. Hauria d’exigir-se que l’habitatge tingués llum natural, que la calor estigués repartida homogèniament i que les vistes fossin agradables, per exemple. Aquests tres són aspectes essencials en l’arquitectura i, malgrat això, ni tan sols es discuteixen. Per al ciutadà és molt difícil sol·licitar aquestes coses quan ni tan sols el mínim està cobert.
Aquesta llei de màxims, es compleix almenys en l’arquitectura civil?
És en la projecció pública de l’arquitectura on s’han experimentat majors avanços qualitatius. No tenen res a veure les escoles, els hospitals o els centres de salut d’abans amb els d’ara. Avui s’entenen com a espais on qui hi va s’ha de trobar còmode. Per descomptat, són construccions que han de complir una utilitat, i segons el meu criteri, imposar el concepte de confortabilitat, un terme en desús perquè no sona a modern però que a mi em continua semblant que implica un respecte essencial a l’usuari.
Vivim un moment en què quasi totes les ciutats semblen encabotades a crear la seva pròpia icona arquitectònica, com si mancar-ne condemnés la ciutat a l’ostracisme o a no merèixer l’interès dels turistes. Estem davant d’una moda passatgera?
La necessitat de totes les societats de buscar símbols és un fet històric. Cada ciutat busca la seva referència arquitectònica per a distingir-se físicament de les altres, però la història ens indica que els símbols necessiten el pas del temps perquè la gent els admeti en la seva vida i es converteixin en referents. Abans, les obres, igual que necessitaven el temps per a elevar-se, el necessitaven per a consolidar-se. Avui no, perquè es jutgen en el projecte, en l’execució i en el resultat. Entenc aquesta voluntat de la ciutat per tenir un rostre nou que la representi, però continua sent necessari el pas del temps perquè realment aquestes noves construccions es converteixin en símbol que les identifiqui.
La domòtica, els edificis “intel·ligents”, són el futur?
No ho crec. Els edificis no són intel·ligents, les instal·lacions poden estar molt ben resoltes, però no podem dir que ens estem acostant a la perfecció. Els sistemes de comunicació han avançat, però són elements aplicats, no consubstancials. Em sembla més important investigar i aprofundir en la qualitat dels espais, de la llum, de la confortabilitat de què parlàvem abans, que no en la implantació tecnològica en l’edificació. Podem trobar un edifici anomenat intel·ligent on el personal que hi treballa està separat per paravents i la llum natural li queda a molts metres del lloc de treball. Doncs… quina intel·ligència.
Lluny d’aquesta tendència es troba l’arquitectura rural, definitòria de regions i cultures durant segles. L’estem perdent?
No sé fins a quin punt les construccions rurals poden ser considerades arquitectura, ja que la seva existència és la resposta immediata als requeriments del medi i no al producte de la raó. Amb aquesta afirmació no tracto, ni de bon tros, de desprestigiar-la, però l’arquitectura com a expressió és una resposta de la raó i neix amb la ciutat i la il·lustració. És a dir, el seu valor està unit a la capacitat de l’ésser humà de transformar el condicionant natural per a sotmetre’l a les necessitats de la polis, on es generen judicis polítics, culturals i socials.
Les urbanitzacions, llavors, queden a mig camí?
Són respostes immediates a les deficiències de la ciutat. No deixen de ser un retorn al medi rural, en el qual s’inclou l’aïllament però intentant conservar els esquemes de la ciutat. Per a mi tenen el pitjor de les dues coses.
En quina mesura s’assembla, en la quotidianitat del treball, el projecte acabat al somiat?
Sens dubte, el projecte somiat és més atractiu i allò ideal és que s’assemblin al més possible. Però el somni és immaterial, i ja dèiem abans que l’arquitectura no ho és fins que no està construïda.