Tinc vertigen: el meu equilibri trontolla

Tinc vertigen: el meu equilibri trontolla

/imgs/20111001/salud1.jpg
Vertigen. Després de sentir aquesta paraula, l’associació amb la por a les altures és gairebé immediata. Però no tan sols és una fòbia o el nom d’una famosa pel.lícula dirigida pel mestre Hitchcock. Es tracta d’un símptoma, no d’una malaltia en si mateixa. És l’indici que alguna cosa no funciona bé a l’orella interna o en alguna de les seves connexions amb el sistema nerviós central del cervell. Els qui ho sofreixen pateixen una molesta sensació de moviment rotatori del cos o dels objectes que ens envolten. El vertigen pot afectar persones de qualsevol edat que tenen alterat el sistema de l’equilibri a l’orella. És llavors quan es produeixen els marejos sense un motiu aparent i quan s’origina una sensació desagradable en moure’s. Es pot acompanyar, a més de nàusees, quadres de diarrees, sudoració i esgarrifances, d’un augment del ritme cardíac i també de símptomes a l’orella com és la percepció de sorolls i la pèrdua d’audició. Encara que els seus efectes i símptomes poden ser semblants, aquest vertigen no té res a veure ni s’ha de confondre amb el mareig típic dels viatges amb cotxe (cinetosi) o amb el vertigen de les altures -una fòbia que s’origina quan una persona és situada en un lloc molt alt i té una referència visual llunyana. Amb la finalitat de combatre el vertigen es poden treballar una sèrie de maniobres posicionals especials, a més de fer exercicis per a la rehabilitació vertiginosa.

Els tres puntals de l’equilibri

L’equilibri de l’organisme humà es manté gràcies a l’acció de tres sistemes i, segons quin s’hagi alterat, les persones que pateixen de vertigen sofreixen més un tipus de símptoma que un altre. Aquests són els tres puntals:

• Sistema visual. Les coses s’han de veure per a poder mantenir el sentit de l’equilibri.
• Sistema vestibular. Una part d’aquest sistema és neurològica i depèn del cap, ja que hi estan implicats molts nervis i connexions del cervell, i l’altra depèn de l’orella.
• Sistema muscular-esquelètic. Els músculs i tendons i, en concret, la planta del peu informen del centre de gravetat de cada persona perquè pugui mantenir l’equilibri, ja que gràcies a la pressió de les extremitats, el cos es manté estable.

/imgs/20111001/salud2.jpg
Aquests tres sistemes consten d’uns receptors que envien informació, de manera constant, al sistema nerviós sobre les postures que adopta el cos i els moviments que fa. El cervell processa tota aquesta informació i envia ordres precises als músculs per mantenir l’equilibri i evitar les caigudes. Però quan falla la vista (sistema visual), quan l’orella i el sistema nerviós no processen bé la informació (sistema vestibular) o fallen les extremitats (sistema muscular-esquelètic) l’equilibri es pot alterar i es produeix el vertigen.

Vertígens de l’orella, els més freqüents

La majoria dels vertígens s’originen per una alteració del sistema vestibular de l’orella. Es produeixen quan aquest sistema resulta afectat per diferents causes o malalties, com ara malformacions de l’orella interna, cops al cap, fractures de l’os temporal, traumatismes, infeccions, processos inflamatoris, alteracions en els líquids de l’orella, otosclerosi (una malaltia hereditària que causa sordesa) o fins i tot tumors a l’orella. Altres malalties com la diabetis, la hipertensió, les cardiopaties i les de tipus renal també poden afectar l’orella i provocar una pèrdua d’audició. Hi ha diferents tipus de vertígens, entre els quals destaquen els següents:

• El vertigen posicional paroxístic benigne. És el més comú. Encara que és benigne, resulta molt desagradable, ja que les persones que el pateixen es desperten espantades, amb ganes de vomitar, amb una sensació que tot gira al seu voltant i que cauran. Aquests símptomes apareixen de forma breu i sobtada, en moure el cap i adoptar amb aquest determinades posicions i quan s’aixequen o s’ajupen. És habitual que aquest vertigen s’atribueixi de forma equivocada a les cervicals.
• El vertigen de Ménière. No és tan freqüent com l’anterior. L’afectat pot tenir antecedents familiars o haver sofert un tipus d’estrès que precipiti les crisis vertiginoses. Durant aquestes, l’efecte és similar al de tenir una orella tapada, una pèrdua d’audició, un zumzeig d’una tonalitat greu i altres símptomes característics del vertigen com les nàusees, la sudoració i la sensació de desequilibri. Aquestes crisis poden aparèixer de sobte, durar diverses hores i obligar el pacient a reposar.

/imgs/20111001/salud3.jpg
En general, els diferents tipus de vertigen són més freqüents entre les dones que entre els homes, encara que, a mesura que envelleixen, acaba per afectar homes i dones de la mateixa manera. Quant a l’edat, els vertígens es poden presentar en qualsevol moment de la vida. De fet, hi ha un vertigen típic dels nens, que solament apareix en la infància i que desapareix per complet en la vida adulta. Les persones grans tendeixen a sofrir més vertígens posicionals que les joves a causa d’un desgast dels otòlits (unes estructures de calci que es troben en el sistema vestibular), ja que es descalcifiquen igual que els ossos.

El diagnòstic mèdic

/imgs/20111001/salud4.jpg
Les crisis vertiginoses poden durar des de segons fins a hores o dies sencers. Quan aquests episodis són molt cridaners, no remeten i es repeteixen, és freqüent que els afectats vagin a urgències. Tanmateix, el primer professional a qui s’ha de recórrer és al metge de capçalera, ja que la majoria de casos es poden resoldre en les consultes de medicina general i només alguns casos es deriven a les consultes d’especialistes en otologia o d’altres.

La missió del metge de capçalera és esbrinar si el pacient que acudeix a la consulta pateix veritablement un vertigen i no un mareig comú, una baixada de tensió o una arítmia (ja que la població sol confondre tots aquests símptomes) i, fins i tot, quadres depressius, d’ansietat o neurosi. També ha de descartar la causa neurològica o d’un altre tipus que mereixi l’atenció de diferents especialistes. El diagnòstic del vertigen es fa amb l’elaboració d’una història clínica del pacient i l’exploració per mitjà d’una audiometria. Quan se sospita d’un origen diferent del de l’orella, es poden dur a terme proves més complexes. Si finalment se sospita que l’origen del vertigen pot ser tumoral, es fa una ressonància magnètica o altres proves de diagnòstic per imatge.

Tractar-ne la causa

Una vegada descoberta la patologia de base que provoca aquest tipus de quadres, es decideixen les opcions terapèutiques per a pal.liar-los. En la majoria de casos, el tractament es basa en l’aplicació d’exercicis i consells per a controlar el vertigen.

• Maniobres posicionals. La major part dels vertígens són posicionals i, per combatre’ls, es prescriuen una sèrie de maniobres posicionals, que consisteixen a descobrir la posició que ocasiona la sensació vertiginosa i compensar-la. La repetició d’aquests exercicis permet controlar el vertigen. Aquests varien en funció del problema d’orella que hagi ocasionat el vertigen i, en concret, del canal que estigui afectat. Hi ha maniobres específiques per a cada canal. A força de repetir aquestes maniobres, el vertigen posicional paroxístic es guareix en un mes.
• Injeccions de gentamicina o corticoides a l’orella. S’utilitzen per a casos de vertigen de Ménière i de llarga durada. L’objectiu és tractar les crisis. Cal tenir en compte, a més, que la majoria de vegades, el millor és no administrar medicació o almenys fer-ho durant poc temps, perquè aquests fàrmacs solen calmar el sistema nerviós central. Són medicaments relaxants que tenen l’objectiu de reduir l’angoixa que provoquen les crisis. Però aquest efecte que permet disminuir la sensació de mareig té com a contrapartida que també redueix els mecanismes reparadores del sistema de l’equilibri.
• Exercicis de rehabilitació vertiginosa. Una de les novetats que s’han produït els darrers anys és l’aparició d’exercicis que permeten rehabilitar l’equilibri. El ioga, el tai-txi i els exercicis de fisioteràpia són mètodes que poden resultar útils per a aquest propòsit.
• Intervenció quirúrgica. En casos extrems, com la detecció d’un neurinoma de l’acústic, un tumor benigne, s’ha de valorar controlar-lo, extirpar-lo o seguir altres tractaments alternatius com la radiocirurgia. Si el tumor és d’una altra classe, com el colesteatoma, igualment benigne, també es practica una cirurgia per a extirpar-lo.