Les infoescombraries que ens envaeixen
El terme “infoescombraries” s’ha usat en nombrosos àmbits al llarg de la història del periodisme modern. S’ha parlat d’infoescombraries per fer referència a les informacions lleugeres, superficials o poc contrastades que es donen de vegades en certs programes d’informació o en la premsa de determinats sectors. Però en cap mitjà aquest concepte pren tant sentit com a Internet.
La informació, ja sigui personal o professional, desborda la Xarxa, ens desborda i som incapaços de processar-la d’una manera lògica i organitzada. Rebem milers d’impactes informatius al dia des de les fonts més variades (blocs, mitjans de comunicació, xarxes socials…) i el nostre cervell és incapaç de processar-los tots per molt que s’hi esforci. El resultat, segons els experts, és que hem perdut capacitat crítica i ens creiem tot el que llegim, per molt inversemblant que sigui, sense aturar-nos a contrastar-ho. És el que alguns sociòlegs han anomenat “infoxicació” -intoxicació d’informació-, i respon a una saturació informativa que en teoria converteix els usuaris més manipulables en les seves opinions i emocions.
Les infoescombraries són una causa d’aquesta presumpta “infoxicació”, ja que suposen un intent més o menys conscient d’aprofitar aquesta incapacitat humana per destriar la informació de qualitat en el mitjà digital amb la finalitat d’aconseguir un benefici econòmic. Les infoescombraries no són la informació que aporten els usuaris, ja que una de les premisses de la Xarxa és que la participació és lliure i igualitària, almenys en un primer moment. Per decidir després quins continguts tenen més valor i quins en tenen menys hi ha diversos instruments, entre el quals els cercadors o les recomanacions dels nostres amics en xarxes com Facebook i Twitter.
Les infoescombraries podrien definir-se com les informacions que no compleixen les normes inicials de llibertat i igualtat de participació. Per exemple, si un usuari escriu un text en un bloc amb una reflexió pròpia aportarà informació a qui ho llegeixi o ho trobi en un cercador. Però si el que fa aquest usuari és copiar una informació recollida d’un text d’un altre usuari, o en un mitjà de comunicació, i enganxar-la en el seu bloc i amb el mateix títol, llavors genera infoescombraries. No aporta res de nou, amb independència que la seva intenció inicial no fos dolenta, i augmenta la quantitat de material on Google o Bing, els dos principals cercadors, hauran de buscar la informació original i vàlida. Com més infoescombraries hi hagi, més difícil ho posem als cercadors perquè ens donin allò que els demanem i més ineficaços es mostren.
Quan un usuari que replica el que ha llegit en un bloc no cita la font original ni posa un enllaç a la notícia que ha copiat, la seva acció es considera deshonesta, ja que de manera intencionada intenta evitar que els cercadors arribin a la informació original que un altre usuari requereix i es quedi a la seva pàgina, que no allotja res més que infoescombraries. Els cercadors troben la informació original quan segueixen l’adreça que indiquen els enllaços dels textos; si no hi ha enllaços en el contingut, és com si nosaltres, en seguir un camí, ens trobéssim un riu i no hi hagués cap pont per creuar-lo. El resultat és que el cercador es queda estancat en la pàgina que conté les infoescombraries, i ofereix aquesta com a resultat de la cerca en comptes de l’original.
Per què fan això algunes persones? Pot ser que la no inclusió de l’enllaç sigui un descuit, però en general es deu a una estratègia comercial per a captar publicitat per mitjans deshonestos. Si aconsegueixen suplantar amb les seves pàgines l’original, seran més citats per altres fonts que no saben que són impostores i així tindran més importància per als cercadors. Aquests els mostraran en els llocs més alts de les cerques i els usuaris entraran als seus continguts amb més freqüència.
Quan hi entrin, es trobaran textos que els aportaran poca informació i nombrosos enllaços publicitaris; és el que s’anomena spam o “infospam”, que igual que el que trobem a la nostra bústia de correu electrònic, no és més que publicitat molesta i no desitjada. Fins i tot algunes vegades es tracta de publicitat enganyosa o vendes de material il.legal.
Els generadors d’infoescombraries cobren diners per tenir aquests enllaços, més quantitat com més gran sigui la seva importància als cercadors. És un negoci molt lucratiu per a unes poques persones que controlen nombroses pàgines, per a moltes altres no és més que una manera d’aconseguir algun ingrés addicional sense treballar massa, però per al conjunt de la comunitat d’internautes suposa un problema gravíssim que pot arribar a resultar el 90% de la informació que es mou a la Xarxa, segons alguns experts. És a dir, pot impedir que trobem la informació que desitgem a causa de l’elevat nombre de rèpliques que hi ha.
Les infoescombraries són, a més, molt contaminants i antiecològiques, ja que suposen una despesa molt elevada en energia per al seu emmagatzematge en servidors i provoca una gran ineficiència en els processos de moltes plataformes. Es calculava que el 2005 el cost d’emmagatzematge de dades mundial era l’1% de l’energia consumida, i es creu que els últims cinc anys aquesta despesa podria haver-se duplicat i fins i tot triplicat. Ara es considera que el consum energètic mundial del spam és l’equivalent a la despesa en electricitat de 2,4 milions de llars als Estats Units, i a les emissions de CO2 de 3,1 milions d’automòbils.
Google ha millorat els últims anys els mètodes per a trobar la informació original i evitar les infoescombraries. Entre altres mesures, ha dissenyat estratègies per a distingir entre la veritat i les rèpliques sense utilitat que penalitzen les pàgines dels usuaris deshonestos. També ha desenvolupat eines de cerca per diversos paràmetres -com la data de la informació, si és un vídeo, un text, una foto, l’idioma, etc.- que permeten a l’usuari afinar i sortejar l'”infospam”. Bing, d’altra banda, també ha aplicat les seves estratègies.
D’aquesta manera la qualitat de les cerques ha millorat i és més fàcil trobar la informació desitjada sense topar-se amb estafadors i publicitat no desitjada. Però els usuaris també han trobat la seva manera d’evitar les infoescombraries: molts d’aquests participen en xarxes socials com Twitter i Facebook, i allà es recomanen directament entre ells els enllaços a la informació que els interessa, de manera que no han de passar pel cercador. És el que s’anomena “filtre 2.0” o social. Tan gran és el valor d’aquest filtre humà que cercadors com Google i Bing paguen centenars de milions de dòlars a aquestes xarxes socials per poder mostrar les recomanacions dels seus usuaris.