Sòl pelvià. La importància de mantenir-lo fort
El sòl pelvià o perineu és el conjunt de músculs, teixit connectiu (fàscies) i òrgans que ocupen la pelvis i tanquen la part baixa de l’abdomen d’homes i dones. Sosté tots els òrgans pelvians, proporciona estabilitat lumbar, intervé en la funció sexual i és fonamental per al control dels esfínters, ja que evita fuites d’orina, gasos o excrements i garanteix una evacuació correcta. També té una funció reproductiva important, perquè permet el pas del fetus en el moment del part. “És una de les estructures més complexes de l’organisme humà. Forma una unitat on tots els elements estan pràcticament interrelacionats”, explica Jaime Sanz, ginecòleg i obstetre especialista en sòl pelvià de GINE4 a HM Hospitales.
El sòl pelvià s’adapta als nostres moviments. És un gran amortidor. Els músculs del perineu han d’estar tonificats per a protegir les vísceres davant dels esforços i per a tancar els esfínters quan augmenta la pressió abdominal quan tossim, saltem o correm, per exemple. També s’ha de mantenir elàstic i flexible per a permetre’ns orinar i defecar, gaudir d’una sexualitat plaent i, en el cas de les dones, parir més fàcilment.
Per què es debilita?
La debilitació del sòl pelvià és una patologia molt freqüent. S’estima que una de cada quatre persones patirà algun tipus de disfunció al llarg de la seva vida. “Es preveu un augment progressiu de la seva prevalença, fins a un 50% les dècades vinents, per l’envelliment de la població”, augura Sanz.
Són moltes les causes que expliquen la debilitat en el sòl pelvià. “Hi ha factors que no es poden controlar, com la raça [és més freqüent en les persones caucàsiques], la genètica, problemes neurològics o musculars i malalties del teixit connectiu. N’hi ha d’altres que sovint no es poden evitar, com l’embaràs i el part, la menopausa, la radiació i la cirurgia. Entre els que sí que es poden controlar hi ha el restrenyiment, l’obesitat, l’alimentació i el tabac (tant la nicotina, que altera els teixits musculars, com la tos crònica, influeixen en la debilitació de la zona). I hi ha altres factors extrínsecs al sòl pelvià, però que poden descompensar-lo, com l’envelliment, la mala mobilitat o la ingesta de determinats fàrmacs”, apunta l’especialista.
En molts casos, el tipus de treball que fem també pot comportar una debilitació del sòl pelvià si augmenta la pressió a l’interior de l’abdomen, sobretot, els treballs que impliquen càrrega, impacte o que ens obliguen a estar moltes hores drets. Les professions que fan servir de manera regular la musculatura pelviana, com els cantants d’òpera o els músics d’instruments de vent, per exemple, també són molt lesives per a aquesta estructura corporal.
Els símptomes d’alarma
Tant els homes com les dones poden patir la debilitació del sòl pelvià. Hi ha diversos signes que ens avisen que hi ha una debilitat en la musculatura perineal. Ana Martín, integrant de la Comissió de Fisioteràpia en Uroginecologia-Obstetrícia del Col·legi Professional de Fisioterapeutes de la Comunitat de Madrid, enumera els senyals d’alarma més freqüents en tots dos sexes: “Fuites de gasos, d’orina i fins i tot de femta, més recurrents si hi ha un augment de pressió intrabdominal quan es fa un esforç, s’esternuda o es riu o amb moviments ràpids inesperats. Augment de la freqüència miccional i, de vegades, amb sensació de buidatge incomplet de la bufeta. I debilitat a l’hora d’anar al bany, amb raig de l’orina lent i sense força”.
Les dones, a més, poden “sentir una pressió a la zona vaginal, que de vegades s’acompanya d’una sensació de pesadesa al final del dia i de tenir una sensació durant la menstruació de la caiguda de productes com el tampó o la copa menstrual”, observa Martín. I els homes? “Pot ser que tinguin problemes d’erecció o ejaculació en les relacions sexuals, igual que poden perdre una certa sensibilitat per pressió durant aquestes”, resumeix l’especialista.
Segons Jaime Sanz, la millor manera d’afrontar qualsevol disfunció del sòl pelvià és posar-hi remei a temps. “La incontinència fecal i urinària són problemes molt prevalents que s’associen a un impacte significatiu en la qualitat de vida i que poden conduir a l’aïllament social. Detectar-lo en un estadi inicial ajuda a controlar-lo amb molta facilitat”, recomana.
El sòl pelvià és la musculatura que envolta la zona genital, tant masculina com femenina. És una de les parts més desconegudes del cos: la majoria de la població no sap dir on el té.
Les dones en pateixen més...
Les dones tendeixen a patir més disfuncions al sòl pelvià que els homes. Anatòmicament presenten un perineu més fràgil i experimenten dues etapes úniques que contribueixen a aquest debilitament: l’embaràs (i el part) i la menopausa. “L’embaràs suposa un excés de pes que ha de suportar el sòl pelvià durant tota la gestació. Es considera que el part és el procés que té més traumatisme sobre aquesta estructura, debilitant-la i predisposant-la a determinats problemes”, precisa el ginecòleg i obstetre. A més, la disminució hormonal durant la menopausa debilita tots els teixits que constitueixen el sòl pelvià i afavoreix el desenvolupament de determinades patologies.
En aquestes situacions, l’abordatge fisioterapèutic és fonamental. “Durant l’embaràs té especial importància acudir al tercer trimestre, ja que el nadó va augmentant cada vegada més i provoca més pressió sobre el sòl pelvià i les vísceres. Dins de la preparació s’ha de guanyar força de manteniment de les fibres musculars, igual que integrar una activació amb el transvers abdominal (múscul que es troba en la part anterior i lateral de l’abdomen) i la respiració. I durant el postpart, després de la quarantena, acudir a fer-se una valoració de sòl pelvià ens ajudarà a conèixer en quin estat es troba i poder enfortir aquesta musculatura. No importa si el part ha estat vaginal o per cesària, la distensió abdominal de l’embaràs comporta alteracions en la musculatura i es poden tractar i guiar perquè es recuperin més ràpid”, recomana Ana Martín.
…però els homes també en pateixen.
Els homes també pateixen debilitat del sòl pelvià, però de vegades els costa reconèixer que tenen aquest trastorn. “Malauradament, gran part de la població masculina desconeix encara que pot patir alguna disfunció associada a la debilitat de la musculatura del sòl pelvià, però hi ha un augment de conscienciació a mesura que avança l’edat, especialment quan visiten l’uròleg per fer-se les revisions prostàtiques”, adverteix la fisioterapeuta.
Ainara Erraiz, fisioterapeuta especialista en sòl pelvià a HM Hospitales, comparteix aquesta opinió. “El sòl pelvià ha estat sempre un tema tabú, molts pacients no ho consulten per vergonya o perquè desconeixen que hi ha possibles tractaments. En la població hi ha problemes culturals i falses idees que encara suposen un problema per al diagnòstic d’aquestes patologies i que fan que estiguin infradiagnosticades”, concreta l’especialista.
La disfunció del sòl pelvià més comuna en els homes és la incontinència urinària: afecta un de cada quatre homes majors de 40 anys. En la majoria dels casos està relacionada amb una irregularitat en la pròstata. La debilitació del perineu produeix dolor pelvià crònic, de testicles, penis o engonal, alteracions en la funció sexual o sensació d’ocupació del recte. Visitar l’uròleg i el fisioterapeuta si s’aprecia qualsevol d’aquests indicis és fonamental.
Alerta amb alguns esports
La pràctica d’esports d’alt impacte contribueix a la debilitació del sòl pelvià. Córrer o practicar crossfit, halterofília, esports de raqueta, gimnàstica esportiva, bàsquet, voleibol, salt d’obstacles, zumba o equitació són alguns dels esports més lesius a curt o a mitjà termini.
“Els riscos de practicar esports d’impacte estan íntimament relacionats amb la debilitat del sòl pelvià, a causa especialment de la pressió contínua sobre la zona”, precisa Ana Martín. Per això, suggereix triar altres esports menys nocius, com la natació, el ioga, el pilates, la marxa nòrdica, el senderisme, l’esquí de fons o el patinatge. “No vol dir que hàgim de renunciar a fer un esport d’impacte, sinó que hauríem de potenciar altres grups musculars per a prevenir que la pressió vagi directa cap al sòl pelvià”, ressalta Martín. I afegeix: “El més important és millorar la musculatura postural, especialment el transvers de l’abdomen, ja que una bona faixa abdominal ens assisteix en les pressions sobre la cavitat pelviana”. A més, hem de fer una respiració adequada per a prevenir embranzides excessives del diafragma. Hi ha altres recomanacions específiques en funció de la pràctica esportiva, com ara portar un bon calçat que esmorteeixi l’impacte de la trepitjada o practicar els exercicis en terrenys menys inestables.
Exercicis per a enfortir-lo
És convenient entrenar i exercitar regularment els músculs del sòl pelvià, tant per a enfortir-los com per a prevenir possibles disfuncions. “El primer és potenciar la contracció muscular. Després s’han de fer contraccions mantingudes en diferents nivells, com si fóssim un ascensor o una cremallera que va pujant des de la part posterior (zona anal) passant per la zona anterior (vaginal o testicular) i arribant fins al baix ventre (múscul transvers de l’abdomen). Anar pujant progressivament, però també baixant, per a tenir la musculatura relaxada”, aconsella Martín.
Els exercicis de Kegel són els més habituals i ajuden a enfortir els diversos tipus de fibres que hi ha a la zona. “Consisteixen a fer contraccions musculars, tant ràpides com lentes, i mantingudes en diferents nivells del sòl pelvià; i també de manera progressiva tombats, asseguts o drets”, explica l’especialista. També hi ajuda la gimnàstica hipopressiva, que consisteix en una sèrie de postures i moviments amb la contracció del diafragma.
A més, recomana efectuar altres exercicis d’enfortiment per a potenciar els músculs posturals que assisteixen com a amortidors de les pressions en els esforços: exercicis en pont (recolzats de cap per amunt amb els genolls flexionats); esquats amb bon suport plantar i sense forçar la zona lumbar, o pujar i baixar graons mantenint la contracció del sòl pelvià amb una respiració correcta.
La visita a un especialista
El ginecòleg i obstetre especialista en sòl pelvià Jaime Sanz és clar sobre aquest tema: “Hauríem de consultar un especialista quan apareguin símptomes d’alarma”. Les unitats de sòl pelvià són les encarregades de tractar aquestes patologies. “Estan formades per fisioterapeutes, ginecòlegs, uròlegs i cirurgians generals. Es fa un abordatge individualitzat i multidisciplinari a cada pacient. En funció del problema, ens podrem ajudar amb modificacions de l’estil de vida, teràpia manual, tractaments farmacològics, dispositius electrònics o cirurgies”, revela.
Educar, la millor eina
El desconeixement del sòl pelvià també és un factor de risc. No saber que hi ha aquesta part del cos i ignorar la importància que té provoca falta d’atenció i cura des de la infància. “De petits, la millor prevenció és ensenyar-los una higiene postural correcta des de l’inici de les pràctiques esportives, que millora tots els grups musculars, unit a una respiració correcta”, reflexiona Ana Martín. També es recomana ensenyar-los la postura correcta per a miccionar o defecar. A l’hora d’orinar, no s’ha d’estrènyer l’abdomen, només asseure’s i relaxar la musculatura. Quant a defecar, no s’ha de fer força perquè surti la femta, només cal relaxar el múscul puborrectal.
“Molts pacients que venen a consulta per debilitat del sòl pelvià ho fan perquè han adquirit hàbits nocius –com una alimentació poc saludable o exercicis d’impacte– en la infància que, a llarg termini, els han afectat el sòl pelvià”, explica Martín. També s’han d’eliminar tabús quan som més grans i parlar d’aquest problema sense vergonya.
La fisioterapeuta Ana Martín explica com és la valoració i els tractaments que s’usen per a posar fi a les disfuncions del sòl pelvià.
La valoració de sòl pelvià la fa un fisioterapeuta especialitzat en uroginecologia i coloproctologia. El primer pas és fer una entrevista inicial amb el pacient per a conèixer els seus antecedents clínics, els seus símptomes i factors que puguin predisposar una disfunció. Després d’aquest contacte inicial, es fa una valoració de l’abdomen per veure l’estat de la faixa abdominopelviana, igual que el patró respiratori i la disposició dels malucs. Després, se li fa una exploració externa per conèixer els reflexos i les anomalies dels grups musculars més superficials, i interna, amb la finalitat d’avaluar-ne el to muscular, la contracció de les fibres, engruiximents o adherències cicatricials. Aquesta exploració ajudarà a determinar el tractament més adequat a cada pacient. “Aquests tractaments són molt efectius, ja que ajuden a reactivar la musculatura i integrar-la, però la rapidesa o eficàcia va íntimament lligada a la constància de pacient i als seus hàbits diaris”, avisa l’especialista.
- Teràpia manual. Tècniques de massatge, pressió o estiraments que enforteixen la musculatura i els ossos d’aquesta zona.
- Pautes d’exercicis de contracció muscular. L’objectiu és seguir un patró respiratori correcte per a la reeducació de la contracció del múscul.
- Exercicis hipopressius. Tècniques posturals i respiratòries que ajuden a reforçar una elevada quantitat de músculs del cos amb la finalitat de millorar la postura. S’efectuen en apnea, per a aconseguir una contracció reflexa en els músculs de la faixa abdominal i del sòl pelvià.
- Gimnàstica abdominal. Té l’objectiu de potenciar la musculatura de sustentació de les vísceres per a prevenir les pressions de descens en els esforços.
- Vibradors o aparells d’estimulació mecanosonora. Aquests dispositius s’usen per estimular la contracció de la base de la musculatura.
- Electroteràpia. Aplicació d’un corrent elèctric sobre la zona anal o vaginal amb la finalitat de provocar la contracció del múscul tractat.
- Biofeedback. S’usen uns elèctrodes que no donen descàrregues, només capten l’activitat muscular. Així, el pacient pot seguir les dades en una pantalla per a poder controlar l’exercici.
- Radiofreqüència externa o intracavitària. Aquesta tècnica es pot aplicar de manera superficial o interna per a millorar el col·lagen i l’elastina de la musculatura i augmentar el seu to.