Em passo a iTunes Match o segueixo amb Spotify?
iTunes Match ha aterrat a Espanya a un preu molt competitiu: 25 euros anuals. Aquest servei de música en núvol està limitat als usuaris de dispositius Apple amb connexió a Internet o a la xarxa de dades, com són l’iPhone, l’iPod Touch, els ordinadors Mac o la tauleta iPad. En tots aquests dispositius es pot gaudir de la música que es desitgi amb reproducció en temps real (streaming), encara que solament caldrà guardar-la en un i sincronitzar-la amb els servidors del núvol d’Apple, iCloud. L’empresa de la poma, sempre que vulguem, proporcionarà en reproducció el temps real una còpia de la cançó que vulguem sentir. L’única condició és que aquesta cançó figuri en el disc dur d’un dels nostres ordinadors. Ara bé, interessa un servei així quan ens podem subscriure a Spotify Premium per deu euros al mes?
El servei suec permet obtenir prestacions similars a les que ofereix iTunes Match, com ara sincronitzar la música amb els dispositius mòbils que es tinguin, siguin o no d’Apple, descarregar-se cançons i llistes de reproducció, i fins i tot, accedir a les d’altres usuaris. A iTunes Match, el núvol d’Apple només deixa accedir a la música que es disposi en el disc dur, amb independència que es compri o no a la botiga d’iTunes, que s’extregui d’un disc compacte comprat amb anterioritat o que es descarregui des d’alguna xarxa de compartició.
iTunes Match no té en compte l’origen de la música, tan sols la identifica i estudia si té una còpia de les cançons als seus servidors. Si en té una, no carregarà la cançó des del disc dur al servidor, sinó que oferirà una versió en temps real en els dispositius portàtils des del seu núvol iCloud. Si la cançó no és a iTunes, la pujarà a un espai personal de l’usuari i l’hi oferirà de la mateixa manera quan aquest la demani, quan desitgi descarregar-se-la al mòbil, a l’iPod o a la tauleta i sempre que vulgui disposar d’una còpia per escoltar quan s’estigui desconnectat.
La filosofia és la mateixa tant en iTunes Match com en Spotify: l’accés continu i sense traves a la biblioteca musical des de qualsevol dispositiu i lloc. Tots dos basen tota l’estratègia en l’emissió en temps real i en la sincronització entre tots els aparells, però cadascun té els seus avantatges. En el cas de Spotify, destaca l’abast del seu ampli catàleg a disposició de qui contracti el servei. A efectes pràctics, això significa accedir a gairebé tota la música digitalitzada al món per deu euros al mes.
Però si es fan comptes, iTunes Match costa 25 euros a l’any, mentre que a Spotify la xifra anual és de 120 euros. La diferència es troba en la limitació a les cançons que es tinguin en propietat i amb un màxim de 25.000, encara que no s’aplica als temes comprats en la botiga iTunes. A priori, poden semblar moltes cançons, de fet ho són, però quan es vulgui canviar d’estil o buscar nous artistes desconeguts, l’usuari es veurà limitat per les condicions del servei. És clar que amb 25.000 cançons molts usuaris no necessitaran res més i potser no tindran mai curiositat per nous estils. En última instància, apostar per un servei o un altre resultarà un encert segons el perfil de cada usuari.
Els usuaris melòmans i inquiets, amb una fam musical insaciable i uns gustos inclassificables, trobaran en Spotify Premium un servei més concorde a les seves necessitats. Pagaran més diners a l’any, però tindran al seu abast tota la música en qualsevol dels seus dispositius. A Apple, el límit està en deu dispositius. D’altra banda, el desenvolupament del vessant social de Spotify -que a més s’ha aliat amb Facebook, on els contactes de l’usuari poden veure quina música escolta- permet conèixer nous temes, tendències i estils i estimula l’aprenentatge.
En aquest sentit, la possibilitat de subscriure’s a les llistes de reproducció d’uns altres augmenta la sensació d’exploració de nous temes i permet gaudir de l’experiència d’alguns usuaris amb amplis coneixements musicals. No obstant això, es dóna origen a un efecte que alguns internautes han qualificat de nociu: l’anomenat “efecte fil musical”, pel qual l’escolta de llistes de reproducció que no són pròpies a l’usuari es limita a una successió de melodies, sense que sàpiga qui és l’autor de la cançó.
És un servei apropiat per a molts usuaris poc interessats en la música, però amants dels seus temes preferits. Són persones a les quals el servei Spotify Premium no els interessa perquè el consideren car i no tenen la formació musical suficient per a tenir punts de referència des d’on iniciar una cerca de nous temes i estils. Ni per curiositat ni per cultura trauran profit de l’immens catàleg del servei suec, però en canvi els pot resultar convenient l’oferta d’Apple.
La disposició per 25 euros a l’any de tota la seva música en l’iPhone o l’iPad, que pot arribar als 60 i els 75 gigaoctets, és per a molts usuaris una oferta bona a un preu que en una botiga física es pot equiparar amb el d’una novetat discogràfica. A més, la possibilitat de controlar la pròpia discoteca en qualsevol dispositiu fa valorar molt més els temes i els àlbums, i evita l’efecte “fil musical”, encara que també es poden aconseguir llistes aleatòries amb l’aplicació Genius.