Sobre els fonaments de la paraula
A tocar de Los Jerónimos i del Museo del Prado es troba la seu principal de la Reial Acadèmia Espanyola, un edifici construït expressament per a aquesta institució que l’any que ve farà tres segles.
La RAE es va fundar el 1713 per iniciativa del marquès de Villena. Un any més tard, una Reial Cèdula de Felip V va aprovar l’Acadèmia perquè redactés els seus estatuts i va concedir als acadèmics els mateixos privilegis i avantatges que gaudia la servitud de la Casa Reial. En la seva fundació, l’objectiu de la RAE va ser “fixar les veus i les paraules de la llengua castellana en la seva major propietat, elegància i puresa”. No en va, el seu escut té inscrita la llegenda “Neteja, fixa i dóna esplendor”. Per adequar-se als temps, la RAE ha anat modificant els seus estatuts i els actuals es van ratificar el 1993. Avui, la missió de la RAE és “vetllar perquè els canvis que experimenta la llengua espanyola en l’adaptació constant a les necessitats dels seus parlants no trenquin la unitat essencial que manté en tot l’àmbit hispànic”.
L’espina dorsal de la RAE són els acadèmics numeraris. En són 46, inclòs el director, i cadascun d’ells o elles té assignat una butaca amb una lletra majúscula o minúscula de l’alfabet. Per exemple, Mario Vargas Llosa és la L majúscula i Margarita Sales la i minúscula. Cada candidat a la Reial Acadèmia, sempre per defunció d’un altre acadèmic ja que el càrrec és vitalici, ha de ser presentat almenys per tres acadèmics numeraris i obtenir la meitat més un dels vots. Els acadèmics, depenent de la seva especialitat, es divideixen en petits grups anomenats comissions, com les de Vocabulari Científic i Tècnic, de Gramàtica, de Ciències Humanes, d’Informació Lingüística, etc. Cada comissió elabora els seus treballs i els proposa setmanalment en el Ple.
Tots els dijous, religiosament de 19.30 a 20.30, els acadèmics numeraris acudeixen a aquest Ple. Si hi arriben abans, potser tindran temps de llegir la premsa, de prendre un cafè o de xerrar a la “Sala de Pastas”. Al vestíbul del saló de plens es troben els penja-robes, dedicats també a cadascun dels acadèmics i etiquetats per ordre d’antiguitat. El més veterà és Martí de Riquer, que hi va ingressar el 1965. A dins, les cadires es disposen al voltant d’una taula ovalada. A les pupil.les els costa adaptar-se a l’escassa llum que regna en la resta de la sala, de manera que l’atenció se centra en la taula, en les cares i, sobretot, en les paraules. Les comissions i el ple, juntament amb l’Institut de Lexicografia i les propostes d’acadèmics de les restants vint-i-una acadèmies de la Llengua Espanyola, com la colombiana, la mexicana, la filipina, etc., forgen l’obra més coneguda de la RAE: el Diccionari de la Llengua Espanyola. A més d’aquesta Bíblia de l’idioma espanyol, la institució publica altres diccionaris especialitzats i edicions commemoratives de grans obres literàries.
A la planta baixa, els sostres sense fi i la fusta envolten una altra sala, decorada amb els retrats dels directors de la RAE al llarg dels segles. A la primera planta es troben els llegats de Dámaso Alonso i Rodríguez Moñino, dues exquisides biblioteques particulars que van cedir a l’Acadèmia i que sumen prop de 60.000 volums. El saló d’actes, que traspua solemnitat, amb les acolorides vidrieres dedicades a la poesia i l’eloqüència, és l’escenari de les cerimònies d’ingressos i les presentacions d’obres.