Analitzats 287 productes financers d'estalvi de 32 entitats financeres

Les entitats recomanen dipòsits, pagarés i fons per als petits estalviadors

El pagaré és un producte florent a causa de la necessitat de capital dels bancs i les caixes
1 Març de 2012
Img tema de portada listado

Les entitats recomanen dipòsits, pagarés i fons per als petits estalviadors

/imgs/20120301/tema1.jpg
Diuen que els diners no donen la felicitat, però en aquests moments d’incertesa econòmica és fonamental saber què es pot fer per a posar en lloc segur els nostres estalvis. A Espanya, el valor total d’estalvi de les llars es va situar en 18.496 milions d’euros en el tercer trimestre de 2011, 3.562 milions d’euros menys que en el mateix període de l’any anterior. EROSKI CONSUMER ha volgut conèixer tot allò referent al que pot fer el petit consumidor per a invertir els estalvis de manera segura i beneficiosa. Amb aquest objectiu, al final de gener tècnics de la revista van visitar un total de 100 sucursals de 32 entitats bancàries de 18 ciutats: la Corunya, Alacant, Barcelona, Bilbao, Còrdova, Logronyo, Madrid, Màlaga, Múrcia, Oviedo, Pamplona, Sant Sebastià, Santander, Sevilla, València, Valladolid, Vitòria i Saragossa.

Cada tècnic es va fer passar per un estalviador que disposava de 6.000 euros que pretenia rendibilitzar. Preguntava, d’una banda, quin tipus de productes financers li podrien interessar en cadascuna de les 32 entitats bancàries seleccionades (en cap n’era client): Bancaixa, Caja Madrid i Caja Rioja (Bankia); Banco Popular; Banesto; Bankinter; Bankoa (Crédit Agricole); BBK, Caja Vital i Kutxa (Kutxabank); Sabadell, Banco Herrero, Banco Guipuzcoano (Sabadell); BBVA; CAI; Caixa Bank; Caixa Galícia (Novacaixagalicia); Caja Cantabria; Caja Círculo; Caja España-Caja Duero; Caja Murcia; Caja Rural Navarra; Cajasol i CA (Banca Cívica), Cajastur; Cajasur; CAM; Catalunya Caixa; Ibercaja; ING Direct; Banco Santander i Unicaja. I, de l’altra, el tècnic demanava una recomanació sobre quin producte li convenia més.

Les entitats financeres van oferir, per aquest ordre, dipòsits, pagarés i fons d’inversió. Quant a les recomanacions, bancs i caixes no van dubtar a recomanar la contractació dels dipòsits per la seva seguretat a l’hora de garantir el capital. Destaca en gran manera el creixement dels pagarés com a possible fórmula d’estalvi; la seva aparició es deu a la necessitat de capital de les entitats bancàries. En aquest sentit, gairebé dos de cada cinc pagarés oferts pertanyien a Banco Santander.

L’oferta

A EROSKI CONSUMER li van oferir un total de 287 productes per invertir els 6.000 euros estalviats. Els més oferts van ser els dipòsits (en un 45% dels casos), seguits a distància pels pagarés (en un 22%) i els fons d’inversions (en un 13%). Per ciutats, Madrid i Oviedo van ser els llocs on més dipòsits van oferir; a Múrcia, on més fons d’inversió; a Sevilla, pagarés; a Oviedo, dipòsits combinats; a Madrid i Vitòria, comptes d’estalvi, i a la Corunya, accions.

/imgs/20120301/tema2.jpg
Va haver-hi personal que també va tractar de promocionar comptes corrents d’estalvi (en una de cada cinc visites), plans d’estalvi (en una de cada vuit), inversions en borsa (només en sis visites), assegurances d’estalvi (en quatre), plans de pensions (en una), Bons de l’Estat (en una) i Lletres del Tresor (en una altra). Pràcticament no va haver-hi diferències entre l’oferta de bancs i caixes, encara que aquestes últimes tendeixen a oferir dipòsits en una proporció més grans que els bancs (un 52% del total dels productes de les caixes, enfront del 40% del total dels bancs). La raó? Avui dia, les caixes experimenten un procés de conversió en bancs. El forat de la bombolla immobiliària ha provocat que a les entitats bancàries se’ls exigeixi més capital i les caixes, com que són més febles, s’han hagut de sotmetre als processos de fusió-absorció amb altres entitats per a adquirir, així, la forma de banc.

Dipòsits, pagarés i fons d’inversió

En total, es va rebre informació de 128 dipòsits. Gairebé totes les entitats bancàries analitzades oferien aquest producte, excepte Bancaixa, ING Direct i Unicaja. El dipòsit és el producte més segur, ja que garanteix la inversió, fins i tot si el banc o la caixa fallís. Si això passés, seria el Fons de Garantia de Dipòsits el responsable, fins a un límit de 100.000 euros.

Com a segona opció, es van oferir 62 pagarés en dotze entitats bancàries: Bancaixa, Banco Herrero, Banco Popular, BBVA, Caixa Galícia, Caja España-Caja Duero, Caja Madrid, Caja Rioja, Catalunya Caixa, Sabadell, Banco Santander i Unicaja. Gairebé dos de cada cinc pertanyien a Banco Santander. Són un actiu de renda fixa i es negocien en el mercat secundari (AIAF). Els últims mesos, aquest tipus de producte ha crescut considerablement, malgrat que el consumidor hi pot perdre diners. Convé recordar que res no garanteix que el preu de venda sigui igual o superior al de l’adquisició dels pagarés i la seva liquidació depèn de la situació econòmica de l’entitat; és a dir, en cas de fallida no està protegit per cap fons de garantia.

És clar, llavors, que invertir en pagarés comporta un risc raonable per als nostres diners. Malgrat això, només en 19 ocasions informen que aquest producte està garantit per la mateixa entitat i no per un Fons de Garantia, com en el cas dels dipòsits. Llavors, per què se segueixen oferint els pagarés? Generalment, les entitats ho fan per una necessitat de capital per respondre als paràmetres exigits per la Unió Europea en els últims acords de Basilea (recomanacions sobre la legislació i regulació bancària). En aquests, la UE exigeix més control i, sobretot, que els bancs sanegin els comptes per a fer front als possibles productes tòxics o a la morositat que puguin sorgir en un futur. Si, així i tot, està interessat en aquest producte, el consumidor ha de ser previngut i vigilar el ràting (qualitat del deute) del banc o caixa que llança l’emissió per a assegurar-se que la seva solvència és elevada i que, per tant, podrà fer front als seus compromisos financers.

Finalment, es van oferir 38 fons d’inversió en 18 entitats bancàries. En general, n’hi ha una gran diversitat: de renda fixa (inverteixen en obligacions, bons, lletres i pagarés), variable (inverteixen en accions) i mixts (de renda fixa i variable).

Alerta amb les comissions

/imgs/20120301/tema3.jpg
Impliquen una despesa afegida per al consumidor que, moltes vegades, desconeix. En l’estudi, la major part dels productes que van oferir (un 89% del total) no tenen comissions, tal com van informar durant les visites. Únicament deien aplicar-ne en 23 dels 287 productes oferts i es tractava, en la major part, de fons d’inversions, excepte un compte especial d’estalvi de BBVA, dues inversions en borsa de Banco Santander i Bankinter i Bons de l’Estat en Sabadell. Finalment, en cinc entitats ni tan sols especificaven si en cobraven o no.

En aquest sentit, és important saber que cap dipòsit o IPF (imposició a termini fix) té comissions. Això sí, poden tenir-ne els productes vinculats o associats, ja que és habitual que l’entitat requereixi un compte corrent per a liquidar-hi periòdicament els interessos que hagi generat el capital. A més, els contractes de dipòsit a termini solen permetre cancel.lar anticipadament el dipòsit, a canvi d’una comissió establerta lliurement per l’entitat o d’una penalització.

D’altra banda, invertir en fons d’inversió suposa haver de pagar tres tipus de comissions: les dipositàries (la quantitat que cobra l’entitat dipositària dels actius adquirits pel fons d’inversió), les de gestió (el que cobra la gestora per fer la gestió del capital invertit en el fons) i les de reemborsament i/o subscripció (per la compravenda). Durant l’estudi, es va comprovar que les entitats bancàries analitzades apliquen una comissió d’entre el 0,05% i el 0,10% per la primera (la màxima aplicable és d’un 0,2%), entre un 0,40% i 1,65% per la segona (els màxims varien en funció de la modalitat del fons d’inversió) i entre un 4% i un 5% per la tercera (es pot aplicar sobre els beneficis o el patrimoni).

Disponibilitat i penalitzacions

Es pot disposar del capital invertit abans de finalitzar el termini de vigència del producte? En l’estudi, en un 71% dels casos així ho assegurava el personal de les 32 entitats visitades, encara que en un 9% d’aquests s’especificava que només sota certes condicions. A més, es va observar que en el 73% dels dipòsits el consumidor podia accedir als diners en el moment que volgués, igual que en el 63% dels fons d’inversions i en el 100% dels comptes d’estalvi. No així, però, en els pagarés: en el 61% dels casos no es podien recuperar aquests diners abans de finalitzar el termini de vigència.

En els casos en què sí que es pot disposar dels diners, això implica alguna penalització? Sí en el 71% dels dipòsits oferts i també en el 66% dels fons d’inversió, però no n’hi havia cap en el 79% dels comptes d’estalvi. Cal advertir que en els dipòsits es pot accedir al seu rescat, parcialment o total, encara que en la majoria de casos sota una taxa de penalització, que oscil.la en funció de cada producte, entre un 0,50% i un 2%. Pel que fa als fons d’inversió, en alguns es penalitzen els reemborsaments si aquests es fan abans d’un període determinat (un mes, tres mesos, un any…), per bé que la majoria no els penalitza (aquesta condició s’ha de detallar en el fullet del fons). Mentrestant, els comptes d’estalvi estan majoritàriament exempts d’aquests pagaments per part de l’usuari, tret que es tractin de descoberts o de reclamacions de posicions deutores.

Terminis, inversió mínima i fiscalitat

/imgs/20120301/tema4.jpg
La gran varietat de productes oferts va complicar en gran manera l’anàlisi. Tenint en compte el perfil creat per EROSKI CONSUMER (una persona amb un estalvi de 6.000 euros), els dipòsits i pagarés oferts es van enfocar a un termini més curt: concretament, a un període de fins a un any i mig en el 74% dels dipòsits i en el 97% dels pagarés. En canvi, els fons d’inversió, el tercer producte més ofert, estan orientats a un termini més llarg: en el 60% del total tenen un període de vigència d’entre 2 i 3 anys. Quina és la inversió mínima que requereix cada producte financer d’estalvi? Depèn de molts factors. En molts casos no s’exigeixen mínims, però en d’altres sí que se’n requereixen, encara que cada producte i entitat estableixen els propis criteris en funció dels seus objectius comercials i de les característiques de cada producte. En l’estudi, en gairebé set de cada deu productes oferts les entitats exigien 600 euros com a mínim, especialment si es tracta de dipòsits combinats, pagarés i fons d’inversió.

Per descomptat, una de les dades més importants i en la qual ha de fixar-se el consumidor a l’hora de contractar un producte o un altre és la rendibilitat. En l’estudi, del total de productes oferts (287), la dels dipòsits variava entre l’1,19% i el 4,55%, en gairebé quatre de cada cinc pagarés no superava el 4% i en els fons d’inversió de renda fixa (el 82% del total ofert) variaven entre l’1,37% i el 4,5%. I quan paguen aquests interessos? La forma més habitual era quan vencia el termini de vigència i després s’oferia la possibilitat de fer-ho de manera anual, semestral, trimestral i mensual.

Hisenda també intervé en els estalvis dels consumidors. La base imposable de l’estalvi es grava al 21%, amb independència de la quantia, en els períodes impositius de 2012 i 2013. No obstant això, solament en la meitat dels productes oferts van explicar als col.laboradors aquesta dada, i en un terç dels casos la donen de manera errònia i indiquen que es tracta d’un 19% (el tipus impositiu de 2011).

Comptes vinculats

/imgs/20120301/tema5.jpg
El consumidor creat per EROSKI CONSUMER no era client de cap de les entitats bancàries estudiades. Per això, en el 93% de les visites realitzades l’obligaven a vincular el producte financer d’estalvi a un compte corrent. No obstant això, en set sucursals afirmaven no exigir-ho: en dues d’aquestes (BBVA i Caja Rural de Navarra, a Pamplona) informaven que el compte únicament servia per a pagar els interessos del producte d’estalvi contractat i en la resta (cinc sucursals estudiades de Banco Santander, Sabadell, Caixa Bank i CA) no hi obligaven, però ho recomanaven insistentment.

En general, obrir un compte corrent és la condició principal per a contractar un producte financer. No obstant això, fer-ho exigeix al futur client complir una altra sèrie de requisits que l’uneixen encara més a l’entitat. I és que la majoria d’aquests comptes corrents comporten una despesa de manteniment o una sèrie de comissions que es poden evitar o rebaixar si s’hi domicilia la nòmina i, fins i tot, alguns rebuts de serveis de llum, aigua i gas. Una altra opció és fer-hi un ingrés mínim d’entre 300 euros i 1.000 euros, disposar d’un saldo mínim d’entre 1.000 i 2.000 euros o efectuar-hi diverses aportacions al mes o al semestre (per exemple, a BBVA, 12 euros al semestre; o a BBK, de 30 a 40 euros al mes).

Què recomanen les entitats

El dipòsit és sens dubte el producte més recomanat per les entitats bancàries. En la meitat del centenar de visites realitzades així ho van fer. Principalment, són dos els arguments pels quals ho recomanen: la rendibilitat i la seguretat. Hi destaca especialment Caixa Bank, on en totes van recomanar al col.laborador que contractés aquest tipus de producte. D’altra banda, a Banesto va ocórrer en quatre de cada cinc visites efectuades; a Sabadell; en quatre de les set, i a BBVA i Banco Santander, en cinc de les catorze. En segon lloc, les entitats bancàries recomanen els fons d’inversions, encara que la proporció de recomanacions és molt inferior: una de cada sis visites. Els atributs que esgrimeixen per a aconsellar aquest tipus de productes són la bona rendibilitat i els avantatges fiscals que comporten. Malgrat això, solament una de cada tres entitats recomana aquesta opció: BBVA, Banesto, Banco Popular, Caja Madrid, Banco Santander, Bankinter, Caixa Galícia, Sabadell, Bankoa, Banco Guipuzcoano, Kutxa i Caja España-Caja Duero. D’aquestes, destaquen BBVA, que el proposa en 4 de les 14 visites realitzades, i Sabadell, en 3 de les 7.

En tercer lloc, els pagarés són els productes més recomanats, encara que només en dotze del centenar de visites fetes a les 32 entitats bancàries. En l’estudi, solament una de cada cinc entitats bancàries estudiades van oferir aquest producte: Banco Santander (en cinc visites), Unicaja i BBVA (en dues visites respectivament), i Banesto, Caixa Catalunya i Caja Madrid (en una en cadascuna).

Quins són els meus drets i les meves obligacions?

El consumidor no està sol davant del “gegant bancari”, sinó que la Llei el protegeix. Ha de conèixer els drets que l’assisteixen, igual com les recomanacions que ha de seguir a l’hora de contractar un producte financer:

En informar-se…

  • L’entitat ha de donar tota la informació necessària i detallada per a entendre bé l’operació o el producte ofert.
  • El consumidor ha d’analitzar i comparar els diferents productes i serveis que li ofereixen i, si es tenen dubtes, ha de demanar que li’ls resolguin.
  • És fonamental buscar el producte més apropiat per a les seves possibilitats i necessitats.
  • Convé fixar-se en la combinació de tipus d’interès i termini (en el cas d’un dipòsit a termini, examinar amb cura la disponibilitat del producte; és a dir, si podrà retirar tots o part dels diners abans que acabi el termini i amb quina penalització), igual com fixar-se en les tarifes de comissions bancàries i totes les despeses que puguin cobrar.
  • El consumidor pot conèixer per endavant els models de contracte de les operacions o els productes oferts per les entitats.

Contractar un producte concret…

  • El client ha de sol.licitar un exemplar del contracte i conservar-lo per si és necessari en l’algun moment.

Després de contractar…

  • El consumidor ha de rebre els extractes i els documents de liquidació d’interessos i comissions bancàries.
  • L’entitat ha d’informar el client prèviament sobre els canvis que decideixi aquella sobre el tipus d’interès, les comissions bancàries i les despeses de les operacions que l’afectin.
  • És recomanable que el consumidor comprovi si és correcta la informació que envia l’entitat periòdicament.
  • El banc o la caixa ha de disposar d’un procediment per a resoldre les reclamacions, les queixes i les consultes dels clients, en cas que no estiguin d’acord amb l’entitat en les operacions que els afectin, o davant de qualsevol dubte que els pugui sorgir.

Veritables assessors financers?

/imgs/20120301/tema6.jpg
El consumidor està molt poc acostumat a moure’s pel món financer. Per això, les mateixes entitats haurien d’explicar al client, amb termes que pugui comprendre, en què consisteix cada producte que ofereixen: les característiques i, per descomptat, els riscs o desavantatges.

En l’estudi, només en una de cada cinc visites fetes, la persona que va atendre els col.laboradors de la revista era assessor financer, executiu de banca o director o sotsdirector de la sucursal. Per contra, en 15 de les 32 entitats estudiades es tractava d’un comercial o gestor comercial.

Un dels drets bàsics del consumidor és rebre de l’entitat tota la informació necessària per a entendre bé l’operació o el producte ofert. Tanmateix, en l’estudi només en una de cada tres visites es lliurava documentació completa o fullets explicatius sobre els productes financers oferts. Finalment, l’amabilitat en el tracte als col.laboradors va ser el denominador comú en tres de cada quatre visites efectuades.

Glossari dels principals productes financers d'estalvi
  • Comptes corrents. Amb aquests, l’usuari pot fer totes les operacions bancàries bàsiques: domiciliar-hi rebuts i nòmines, efectuar transferències i contractar altres productes financers que, en general, exigeixen tenir un compte vinculat en el qual es dipositaran els interessos corresponents. Quant a la rendibilitat, solen ser menys competitius.
  • Dipòsit a termini fix. El consumidor lliura una quantitat de diners a una entitat financera durant un temps determinat. Transcorregut el termini acordat, l’entitat retorna la totalitat d’aquesta quantitat més una remuneració pactada (interessos). Habitualment, els contractes de dipòsit a termini inclouen les possibilitats de rescatar els diners del dipòsit abans del termini acordat, sota penalització en la rendibilitat final.
  • Pagarés. El pagaré és un document pel qual una entitat es compromet a abonar a una persona una quantitat estipulada en un moment assenyalat. Aquest compromís també és coneix com a promesa incondicional de pagament. Qui emet un pagaré es denomina subscriptor i qui el rep, beneficiària o prenedora d’aquell. En definitiva, és un actiu de renda fixa que cotitza en el Mercat AIAF. Són a curt termini i n’hi ha venciments entre set dies i 25 mesos, encara que els terminis més freqüents són d’1, 3, 6, 12 i 18 mesos.
  • Lletres del Tresor. Són valors de deute públic de renda fixa a curt termini. L’import mínim de cada petició és de 1.000 euros i les peticions d’import superior han de ser múltiples de 1.000 euros. Són valors emesos al descompte, amb un preu d’adquisició inferior a l’import que l’inversor rebrà en el moment del reemborsament. L’emissió d’aquests productes es fa per mitjà de subhasta.
  • Bons i Obligacions de l’Estat. Són valors de deute públic, emesos pel Tresor de l’Estat a un termini superior de dos anys. Són títols d’interès periòdic i expressat com un percentatge del valor nominal de l’actiu, característica que els diferencia de les Lletres del Tresor.
  • Accions. Una acció és una part del capital d’una empresa i representa la propietat que té una persona d’una part de la societat. El lloc on es fan les negociacions per a la compra i venda de valors, com les accions de societats o companyies anònimes, és la Borsa de Valors. Les accions, com a inversió, representen una inversió en renda variable, ja que no té un retorn fix establert per contracte, sinó que depèn de la marxa de l’empresa.
  • Fons d’inversió. És una quantitat de diners o patrimoni sense personalitat jurídica que es constitueix amb les aportacions de tots els seus inversors. El patrimoni és gestionat per una societat gestora i és custodiat per una entitat dipositària. La societat gestora és la que decideix en quins valors s’inverteix. Un certificat de participació representa els drets de propietat. Les aportacions que hi fan els inversors s’inverteixen en actius financers amb la finalitat d’obtenir-ne la màxima rendibilitat possible; aquests actius solen ser accions, lletres, bons, obligacions, productes derivats…, però també es poden invertir en actius no financers, com ara béns immobles, art…
  • Plans de pensions. És un producte d’estalvi a llarg termini destinat a la jubilació. Amb aquest, es pretén complementar la pensió pública de jubilació de la Seguretat Social. Aquest estalvi es produeix per mitjà d’uns pagaments periòdics (aportacions) durant la vida laboral activa de l’estalviador. El seu objectiu és formar un capital a llarg termini que podrà recuperar a partir de la jubilació.
  • Plans de jubilació. No s’han de confondre amb els plans de pensió. Serveixen per a estalviar a llarg termini com a complement a la jubilació pública. Els plans de jubilació són una assegurança de vida-estalvi amb la finalitat que l’estalviador obtingui un capital en cas de jubilació o defunció. L’usuari, a canvi d’una prima que paga amb una periodicitat determinada, rep el capital assegurat al final del contracte en cas de supervivència, o amb anterioritat a la data anterior si ens enfrontem a casos d’invalidesa o mort. En aquest últim cas, el capital el reben els hereus del beneficiari de l’assegurança.
  • Assegurances d’estalvi. Les inversions mínimes exigides per a contractar una assegurança d’estalvi parteixen de 300, 600 o 1.000 euros. Es poden trobar els PPA (plans de pensions assegurats) o els PIES (plans individuals d’estalvi sistemàtic). Tots dos imposen, igual que els plans de pensions, aportacions periòdiques properes a 600 euros anuals. En els PPA, com en els PIES, no es poden invertir més de 8.000 euros anuals si s’és menor de 50 anys, o 10.000 euros si es té més d’aquesta edat. En els PIES no es poden invertir més de 8.000 euros anuals, sigui quina sigui l’edat del subscriptor, i no més de 240.000 euros al llarg de tota la vida del producte.