Altes capacitats. Assignatura pendent
Las famílies tendeixen a pensar que els seus fills són únics, especials. Per a una mare o un pare, el seu fill o filla és el més important del món. Segurament també el més maco o la més intel·ligent. Partint d’aquesta base, algú podria aventurar-se a pensar que tenen tendència a sobreestimar les capacitats de les seves criatures, a veure-hi habilitats que executen i desenvolupen per sobre de la mitjana. Però aquesta percepció, diuen les persones expertes, és totalment errònia. Les famílies són més objectives del que pot semblar i no solen equivocar-se quan pensen que els seus fills i filles tenen altes capacitats. Tot el contrari, en la majoria de les ocasions, encerten.
“Els pares i mares que venen a la consulta amb els fills encerten la sospita d’altes capacitats o superdotació en més d’un 90% de les ocasions. És estrany que s’equivoquin”, explica Carmen Sanz Chacón, psicòloga clínica especialitzada en superdotació i altes capacitats i directora de la Fundació El Món del Superdotat.
Segons l’experta, se sol fer servir el concepte de “superdotació” per a algú que té un coeficient intel·lectual de 130 o superior i que necessita una atenció educativa especial. El terme “altes capacitats”, en canvi, és molt més ampli. Segons Rosabel Rodríguez, directora i fundadora del Programa d’Atenció a les Altes Capacitats Intel·lectuals de la Universitat de les Illes Balears, el concepte “altes capacitats intel·lectuals” (ACI) s’utilitza per fer referència a diferents perfils cognitius, com ara la superdotació, els talents en àmbits concrets –com les matemàtiques o el llenguatge–, la precocitat… S’estima que la prevalença de les altes capacitats es troba entre el 7% i el 10% de la població, mentre que la de la superdotació es mou al voltant del 2%.
Com qualsevol tret físic o de la personalitat, darrere de les altes capacitats hi ha una base genètica. “Normalment, a les famílies on hi ha un menor amb altes capacitats, els pares també solen ser molt intel·ligents o hi ha algú a la família amb molta intel·ligència”, apunta Sanz Chacón. Per a Esther Secanilla, doctora en Psicologia per la Universitat Autònoma de Barcelona i experta en ACI, aquesta base genètica no implica necessàriament que els nens tinguin talents visibles per al món, ni que siguin exitosos en el terreny educatiu o professional: “El potencial hi és i si s’acompanya, s’estimula, es comprèn, s’aborda i s’accepta, aquests nens i nenes poden aconseguir les metes que es proposin i destacar”.
El 90% dels nens i les nenes amb altes capacitats intel·lectuals no són identificats pel sistema escolar i la pitjor part d’aquest error se l’emporten les nenes. Segons Carmen Sanz Chacón, s’identifiquen tres nenes amb altes capacitats per cada set nens. “Les nenes s’oculten millor, no creen tants problemes, dissimulen més, intenten adaptar-se millor a la classe i als companys. I, a més, per regla general, les dones generalment ens creiem menys intel·ligents del que som, a l’inrevés que els homes”, apunta la psicòloga clínica especialitzada en superdotació i altes capacitats.
Segons Rosabel Rodríguez, la cosa empitjora fins i tot en l’adolescència, perquè en el cas de les noies s’afegeix la pressió per l’aspecte, per la bellesa, pel tipus de comportament que es considera adequat en una dona. “Hi ha una discrepància entre la feminitat i la intel·ligència. És una cosa que sona molt retrògrada, però que en el fons encara continua molt vigent”, argumenta.
La importància de la detecció
Rosabel Rodríguez assenyala que aquests menors solen cridar l’atenció i desvetllar les sospites dels pares perquè, en general, mostren una maduresa i una capacitat de raonament poc normal per a la seva edat, un domini del vocabulari molt gran i una velocitat i una capacitat per a aprendre que supera els seus iguals. “Per exemple, comencen a llegir pel seu compte molt aviat, els ensenyes alguna cosa de matemàtiques i ho capten a la primera o fan preguntes realment complexes”, explica. De vegades, en canvi, la sospita arrenca pels problemes que sorgeixen quan inicien la marxa escolar. “Poden ser nens que s’aïllen o a qui molesten els altres companys o que tenen una conducta disruptiva a l’aula, hiperactius, i que els professors no saben com portar-los”, afegeix Carmen Sanz.
En tot cas, recorden les expertes, el diagnòstic l’ha de fer un professional especialitzat en altes capacitats. Per a Rodríguez, l’ideal, si està escolaritzat, és parlar amb el tutor perquè es derivi el cas al departament d’orientació del centre. “Si aquesta via no és possible, com sol passar tot sovint, la segona opció seria anar a un centre privat especialitzat en el diagnòstic de les ACI, però el més lògic seria fer-ho per mitjà de l’escola, sense cap cost per a les famílies, de la mateixa manera que s’atén una persona amb dificultats d’aprenentatge”, reflexiona.
La detecció és fonamental, perquè algú amb altes capacitats necessita una atenció específica que, sense diagnòstic, no rebrà mai. Malgrat això, segons les dades existents, el sistema educatiu a penes aconsegueix identificar un de cada 10 menors amb altes capacitats, un llast que en última instància pot acabar afectant el seu rendiment acadèmic. “No hi ha una relació causa-efecte que digui que un nen o una nena, per no ser atès, tindrà fracàs escolar, però és evident que la possibilitat que passi augmenta i molt, perquè el menor està en un context on es troba desmotivat, el ritme és lent per al que necessita, hi ha molts elements repetitius; i tot això fa que es vagi perdent interès per l’educació i per l’escola. Avaluar aquests nens és posar de manifest que aquesta necessitat existeix, visibilitzar el dret a ser atès”, reclama Rosabel Rodríguez.
Autoestima i assetjament escolar
Aquesta manca d’atenció específica, en casos extrems, també pot derivar en una falta d’autoestima, en una sensació de no encaixar que augmenta en l’adolescència, ja que la diversitat està més acceptada en la infància. “Durant l’adolescència és freqüent la conformació de grups bastant mimètics, que és una manera d’identificar-se, i això fa que la diferència sigui més difícil d’assumir en aquesta etapa. Nens i nenes que potser quan tenien 10 anys no van tenir cap problema a l’hora de preguntar, d’aixecar sempre la mà, de dir coses que sabien, potser en aquesta època opten per callar-se, per passar més desapercebuts”, explica Rodríguez.
Això, segons Carmen Sanz, provoca que, fonamentalment en aquesta etapa vital, aquests menors tendeixin a aïllar-se si veuen que no encaixen, a tornar-se solitaris. “Per a tots és fonamental l’acceptació de l’entorn. Si l’entorn no t’accepta, lògicament et sents malament. És habitual que arribin amb l’autoestima pel terra, amb problemes en les relacions socials o que desenvolupin conductes disruptives per a ser acceptats”, sosté. També és relativament freqüent que alguns puguin acabar sent víctimes d’assetjament escolar, com passa amb qualsevol alumne que és diferent per alguna raó. “Un de cada dos menors amb altes capacitats pateix assetjament escolar i molts també assetjament psicològic o mobbing quan s’incorporen al mercat laboral”, analitza Sanz.
Les expertes consultades advoquen sense dubtar-ho per no ocultar a nens i nenes el fet que tenen altes capacitats. “Els menors han de saber-ho, dir-los que aquesta capacitat no els fa millors ni pitjors, només diferents. Cal normalitzar la situació, que entenguin que és simplement un aspecte de la seva manera de ser, que ho conreïn, que ho acceptin i que s’hi sentin còmodes”, apunta Rosabel Rodríguez, directora del Programa d’Atenció a les Altes Capacitats Intel·lectuals de la Universitat de les Illes Balears. També destaca la importància que els progenitors propiciïn el diàleg i que promoguin una relació de confiança amb els fills i filles.
“Si els nois i les noies se senten còmodes per a parlar amb les famílies, serà la manera més fàcil que, si apareix una dificultat o problema, ho comuniquin i puguin ajudar-los. De vegades, els pares i mares parlem molt i els diem moltes coses, però ells ens parlen menys i els escoltem menys”, afirma l’experta. Aquesta confiança s’aconsegueix des de la primera infància amb detalls com ara prestar el 100% d’atenció als nens quan ens parlen. “No es pot pretendre que algú amb qui no ens hem comunicat en 12 anys, comenci a fer-ho per si mateix als 13. Si això ho conreem des de la infància, quan arribi l’adolescència hi haurà un pont real entre ells i nosaltres que els serà més fàcil creuar per a explicar-nos els seus problemes”, conclou.
Treure partit al seu potencial
“En l’educació sempre faltaran recursos. Avui en tenim més que mai, però també hi ha necessitats noves”, sosté Rodríguez. A falta de recursos per a atendre la diversitat a l’aula, cada cop més comunitats autònomes, com ara Madrid, les Balears o la Comunitat Valenciana, desenvolupen programes d’enriquiment extracurricular per a aquests alumnes amb diverses trobades al mes, generalment els divendres a la tarda o els caps de setmana.
“Ara com ara, però, el més barat i senzill és demanar que els passin a un curs superior; la resta ho han de buscar els pares”, afegeix Sanz Chacón.
Una opinió que no comparteix al 100% Rodríguez, ja que, encara que la considera una bona mesura per a casos concrets, no creu que sigui adequada per a tots els menors amb ACI: “Per exemple, una persona amb talent en les matemàtiques pot anar dos cursos davant dels companys en aquesta àrea, però això no vol dir que accelerar-lo en altres àrees li hagi d’anar bé. Cal tenir diferents opcions educatives i oferir a cada cas la que s’adeqüi més bé al perfil de l’alumne”.
A més d’aquestes alternatives, l’experta assenyala que és important que la família sàpiga aprofitar les possibilitats que ofereix l’entorn per a alimentar la gana d’aprenentatge dels seus fills. “La ciutat és plena de coses interessants que els podem oferir, des d’una visita a un museu fins a una exposició sobre ciència, passant per anar plegats al teatre o debatre a partir del visionat d’una pel·lícula… Hi ha molts recursos que moltes vegades, per desconeixement o per falta de temps, no explorem”, conclou.
La Fundació El Mon del Superdotat publica al seu web un decàleg amb 10 canvis imprescindibles en el sistema educatiu per a millorar l’atenció a les altes capacitats. Entre aquests hi hauria l’establiment d’un criteri únic d’àmbit nacional per a definir un menor d’altes capacitats que no deixi fora cap nen ni nena, la creació dins de cada centre escolar d’una aula oberta d’altes capacitats intel·lectuals o l’admissió de les avaluacions dels psicòlegs clínics sanitaris per donar-los la mateixa validesa que als diagnòstics efectuats per la resta de professionals sanitaris.
Tanmateix, totes les expertes consultades coincideixen a assenyalar com a prioritària la formació del professorat per a l’abordatge de les altes capacitats a l’aula. “Actualment, el problema més gran és la manca de formació de qualitat per al professorat. Aquest és un problema greu, perquè per a atendre aquests nens no només cal voler, sinó també saber. A la carrera no hi ha assignatures específiques d’altes capacitats, com a molt alguna assignatura optativa o com a tema dins d’una assignatura”, lamenta Rosabel Rodríguez.