Conté molt sucre. Fals
El seu gust lleugerament dolç pot portar a pensar que la carabassa és especialment rica en sucres. No és així. La quantitat depèn de la varietat i del grau de maduració, però, a causa del seu elevat contingut en aigua, la seva aportació de sucres i calories és generalment baixa. A més, són sucres presents de manera natural en l’hortalissa i no es consideren sucres lliures, que són els que l’Organització Mundial de la Salut recomana limitar.
És baixa en calories. Cert
La carabassa té una baixa densitat energètica: aporta poques calories en relació amb el seu pes i conté molt poc greix. Les xifres varien segons la varietat i la forma de preparació, però moltes aporten de mitjana al voltant de 25-30 kcal per cada 100 g. També conté nutrients com a potassi i carotenoides, entre ells betacarotè, que l’organisme pot transformar en vitamina A. Això sí, una cosa és la carabassa i una altra com la preparem. Una crema amb nata, formatge o abundant oli tindrà una aportació energètica molt diferent del d’una carabassa cuita, rostida o al vapor.
Aporta fibra. Cert
Encara que no és una de les hortalisses més riques en fibra, sí que contribueix a cobrir les necessitats diàries. Depenent de la varietat i de la preparació, una ració d’uns 150 g pot aportar entre1 i 3 g de fibra. És una quantitat modesta si tenim en compte que la ingesta recomanada per a un adult se situa en 25 g diaris. Per això, la carabassa pot contribuir a l’aportació total de fibra quan forma part d’una alimentació variada, juntament amb altres aliments com poden ser fruites, llegums i cereals integrals.
Com més taronja, més saludable. Fals
El característic color taronja de moltes carabasses es deu a la presència de carotenoides, entre ells el betacarotè. No obstant això, un color més intens no significa que una carabassa sigui més nutricionalment millor. Existeixen nombroses varietats, amb colors i composicions diferents, i el to no permet valorar per si sol la seva qualitat nutricional. A més, el valor d’un aliment no depèn d’un únic nutrient o compost, sinó del conjunt de la seva composició.
Perd betacarotens en cuinar-la. Fals
Cuinar-la no elimina els seus betacarotens. Segons el mètode, el temps i la temperatura, una part pot degradar-se, però la calor també trenca les estructures cel·lulars, la qual cosa allibera aquests compostos i s’absorbeixen més. Això no significa que com més es cuini, millor: el temps, la temperatura i el mètode de preparació influeixen. Bullida, al vapor o rostida és bona font de betacarotens.
El greix ajuda a absorbir les seves carotenoides. Cert
Els carotenoides de la carabassa, com el betacarotè, són composts liposolubles, per la qual cosa s’absorbeixen millor quan es consumeixen juntament amb una mica de greix. No fa falta afegir molta: una mica d’oli d’oliva o acompanyar-la d’aliments com a fruita seca o llavors pot afavorir el seu aprofitament. Això no significa que menjar carabassa sense greix impliqui no obtenir els seus carotenoides, sinó que incloure una petita quantitat de greix en el mateix menjar millora la seva absorció.
Cuinada sol ser més fàcil de digerir. Cert
La cocció estova l’estructura de la carabassa, facilita la masticació i pot fer que resulti més fàcil de digerir. Preparada al forn, bullida o al vapor pot resultar més suau que crua. No obstant això, la tolerància digestiva varia d’una persona a una altra i també depèn de la quantitat ingerida i de com es prepari. Això no significa que la carabassa crua sigui indigesta.
La seva pell no es pot menjar. Fals
La pell de la carabassa és comestible, encara que no totes les varietats tenen una pell igual d’agradable. En algunes és fina i s’estova amb la cocció, per la qual cosa pot consumir-se juntament amb la polpa. En unes altres és tan gruixuda i dura que resulta preferible retirar-la. Per exemple, la pell de varietats com la delicata o la hokkaido sol menjar-se, mentre que en unes altres, com la butternut, dependrà del plat i del temps de cocció. Si la hem de consumir, convé rentar bé la superfície abans de cuinar-la.
Cal rebutjar les llavors. Fals
Les llavors de l’interior de la carabassa són comestibles i nutritives. Aporten proteïnes, fibra, minerals i, sobretot, greixos insaturats. Una vegada separades de la polpa, es poden rentar, assecar i torrar en el forn per a consumir-les soles o afegir-les a amanides, cremes, sopes i altres elaboracions.
- Comprovar la pell. Ha d’estar dura i ferma, sense corts, esquerdes, cops o zones enfonsades o toves, ja que poden fer que es deteriori abans.
- Mirar la tija. És preferible que romangui unit a la peça i estigui ferma. Si s’ha desprès o està danyat, la carabassa pot conservar-se durant menys temps.
- Que pesi el més possible. Entre peces de grandària i varietat similars, convé triar la més ferma i pesada, ja que normalment conté una major proporció de polpa i presentar menys signes de deshidratació.
- Guardar-la en un lloc fresc. Conserva-la sencera en un espai fresc, sec, protegit de la llum directa i ben ventilat. L’excés de calor o humitat pot accelerar la seva deterioració.
- Sense amuntegar. Si guardem diverses carabasses durant un temps prolongat, és preferible deixar espai entre elles perquè circuli l’aire i evitar que el deteriorament d’una afecti a les altres.
- Una vegada oberta, al frigorífic. La carabassa tallada ha de guardar-se refrigerada, ben protegida o en un recipient tancat, i consumir-se en pocs dies. Si apareix floridura, olor anòmala, textura viscosa o un reblaniment acusat, ha de rebutjar-se.