21 dubtes sobre la donació d’òrgans
Espanya és un referent mundial en donació i en trasplantaments d’òrgans, i any rere any se situa al capdavant en nombre de donants i en eficàcia del sistema. Gràcies a un model que es basa en la solidaritat i en l’excel·lència organitzativa, milers de persones han rebut una segona oportunitat de vida. Però, tot i aquest èxit, continua generant dubtes en la societat. Acompanyats de Rocío Vega, infermera coordinadora de trasplantaments de l’Organització Nacional de Trasplantaments (ONT), abordem les qüestions més freqüents sobre els trasplantaments.
Generals
1. Quins requisits hi ha per a ser donant?
L’únic requisit formal és ser major d’edat i, si es tracta d’un menor, els pares o els tutors hauran d’autoritzar la donació. Quan es detecta un possible donant (un pacient en mort encefàlica o en situació clínica irreversible), es fa un estudi minuciós de les seves condicions mèdiques i es dictamina si pot ser-ho o no.
2. Hi ha límit d’edat en la donació?
No, ni per a ser donant ni per a rebre un òrgan, però cal fer una valoració de cada òrgan. En principi, no hi ha problemes per a donar els ronyons o el fetge encara que sigui a una edat avançada, però aquests òrgans sempre s’adequaran a la llista d’espera; és a dir, es tracta de no trasplantar un fetge de vuitanta-cinc anys a un receptor de quaranta. En aquests moments ja es trasplanten ronyons de vuitanta anys i això ha permès que pacients més grans, que abans no eren candidats a rebre un ronyó, ara sí que puguin rebre’l perquè els en poden trasplantar un d’una persona d’una edat semblant. Pel que fa al cor i als pulmons, és millor que siguin de pacients més joves, però l’equip mèdic ha de valorar cada cas.
3. Com puc ser donant?
La donació d’òrgans es regeix per la Llei 30/1979, que és de consentiment presumpte: tots som donants si no hem expressat el contrari. Però sempre es pregunta a la família quina era la voluntat del difunt. El carnet de donant és un format per a expressar que volem ser donants, però no té validesa legal.
Per tant, el més important és que aquest desig es comuniqui a la família i a persones pròximes. També podem deixar-ho registrat en el document d’instruccions prèvies o en el testament vital, que sí que té validesa legal.
4. Em puc penedir de la meva decisió?
Hi ha persones que es van fer el carnet de donant i després, per alguna mala experiència o per alguna notícia que els ha fet desconfiar, renuncien a donar. No és el més habitual, però pot passar. En aquests casos, només s’ha de comunicar a la família o modificar el document de les últimes voluntats.
5. Si no he reflectit per escrit la meva voluntat, sempre són els familiars els qui decideixen?
Sempre es pregunta a la família, i aquesta s’hi pot oposar, sobretot si hi conflueixen diverses persones (fills, germans, pares…) i no hi ha certesa del que volia el difunt. Si no hi ha cap acord entre els familiars, s’opta per no fer la donació. Per això, el millor és comunicar-ho prèviament.
6. Un familiar era donant d’òrgans, però quan va morir no el van acceptar. Per què?
Pot ser perquè en alguna de les proves que van fer al donant estava contraindicat; per exemple, si està immers en un procés oncològic actiu. Una altra qüestió crucial és que la persona donant hagi de morir en una UCI, perquè en aquesta unitat el cos està connectat a un respirador i li administren fàrmacs vasoactius perquè el reg flueixi. Així es poden mantenir els òrgans.
Dubtes ètics
7. És possible que, si soc donant, els metges s’esforcin menys a salvar-me la vida?
Els sanitaris tenen un jurament hipocràtic que els obliga a fer tots els esforços necessaris per a salvar una vida. La donació és un procés posterior i per a posar-la en marxa és imprescindible que un equip mèdic tingui la certesa que no es pot fer res per a recuperar la persona. En aquest moment es procedeix a consensuar, d’acord amb la família, l’adequació de mesures de suport per a òrgans i teixits. Si la família ho accepta, és llavors quan es planteja que pugui haver-hi donació. Això no implica que finalment es dugui a terme: després cal fer diferents proves per a confirmar-ne la viabilitat.
8. És possible saltar-se la llista d’espera?
En el nostre model de trasplantaments no és possible saltar-se la llista d’espera. L’ONT no assigna els òrgans a persones, sinó a equips de trasplantaments, que són els que decideixen criteris de distribució clínics i geogràfics. Per exemple, un pacient en urgència zero (situació crítica, amb possibilitat de morir en 48 hores si no és trasplantat) té prioritat absoluta. Si no hi ha urgències zero, els òrgans es queden tan a prop com sigui possible del centre que els ha generat. Una vegada assignats a l’equip, aquest és el que decideix el receptor, i valorarà els criteris de gravetat, el pes, la talla…
9. La meva família podrà saber quines persones han rebut els meus òrgans?
Espanya això no és possible. És un tema que s’ha estudiat i s’ha valorat, però s’ha demostrat que genera situacions patològiques i l’establiment de relacions que no són naturals. El sistema intenta preservar al màxim l’anonimat i, de fet, té molta cura que les famílies de donant i del receptor no es creuin a l’hospital.
10. Els meus òrgans poden ser per a una persona presa que ha comès un crim?
Els pacients estan en llista d’espera amb independència de com siguin, de la vida que hagin tingut o de quines accions hagin fet. El sistema no discrimina ningú. Tampoc no fa discriminació pel fet que un assassí, per exemple, pugui ser donant.
Què es pot donar
11. Podem triar donar només uns òrgans i no uns altres?
El més normal és que una persona autoritzi donar òrgans i teixits. En el document que se signa està tot detallat i, en la major part dels casos, la família diu que sí a tot. Hi ha hagut algun cas en què s’ha rebutjat donar les còrnies perquè els fa angúnia que després el cadàver pugui estar desfigurat, o el cor perquè, simbòlicament, és el nucli de la persona. A vegades tampoc volen donar la pell. En altres ocasions, hi ha algun òrgan que no es pot donar per una decisió judicial; per exemple, si la causa de la defunció ha estat un ennuec, el jutge pot ordenar que no es donin els pulmons per si cal fer estudis.
12. Quins teixits són els que s’extreuen?
Teixit osteotendinós, és a dir, os, cartílags, pell… En aquests teixits, l’edat és important: no es trasplanten ossos o tendons d’una persona d’edat avançada. També es donen les còrnies, que requereixen que s’extregui tot el globus ocular.
13. Si dono el meu cos a la ciència, per a què es farà servir?
Els cossos que es donen a la ciència es fan servir fonamentalment perquè els alumnes universitaris estudiïn l’anatomia d’un cos in situ.
14. Puc estalviar-me així les despeses de l’enterrament?
Moltes persones veuen en la donació del cos a la ciència la possibilitat d’estalviar-se les despeses funeràries. Però és un tipus de donació que no està regulat per l’ONT, ni cal morir a l’UCI. Si una persona vol donar el seu cos, ha de gestionar prèviament els tràmits amb les facultats de Medicina. Es tracta que, en el moment de la defunció, estigui articulat qui ha d’anar a emportar-se el cos. I, a vegades, les universitats en tenen massa i no en necessiten més.
15. Si dono el meu cos a la ciència podré tenir una vetlla?
No, perquè cedeixes el cos a la Universitat. De fet, hi ha persones que, quan decideixen donar el cos, s’esborren de l’assegurança de decessos.
Donació de viu
16. Quins òrgans es poden donar en vida?
El fetge i el ronyó. En el primer cas, s’extreu el lòbul petit per al receptor, normalment un nen, i es manté el lòbul gran en el donant. En el trasplantament renal no hi ha aquest problema, ja que hi ha dos ronyons. També es pot donar medul·la, però no és un òrgan, sinó cèl·lules.
17. Quins requisits hi ha per a donar en vida?
Aquest tipus de donació només es pot portar a terme quan es compleixen les condicions i els requisits que estableix la llei. El primer és que el donant ha de ser major d’edat, però també s’han de garantir les condicions de voluntarietat, gratuïtat i altruisme. S’ha d’acreditar que no hi ha pressions i que el donant n’està ben informat. Tampoc no es pot pretendre, per exemple, donar a canvi de tenir una prioritat en un testament. Per controlar que no hi hagi pressions, coaccions o interès, es fan avaluacions psicològiques i judicials. D’altra banda, és fonamental protegir la salut del donant, de manera que si és hipertens, per exemple, no se li extraurà un ronyó que potser li farà falta més endavant.
18. Es pot donar un òrgan a una persona que no sigui un familiar?
Sí, existeix el trasplantament altruista de donant viu. En aquest cas, una persona dona un òrgan, normalment un ronyó, de manera voluntària i desinteressada a algú que el necessita, sense que hi hagi un vincle familiar o afectiu entre ells. Aquest tipus de donació està regulat per la llei i supervisat per l’ONT per garantir que es faci de manera segura, lliure i conscient. A més a més, en alguns casos, es pot iniciar una cadena de trasplantaments, que beneficiï diversos pacients gràcies a un sistema d’intercanvi entre donants i receptors compatibles. Per exemple, una persona que no pugui donar un ronyó al seu cònjuge perquè no són compatibles, s’inclou en una llista de donants i es creuen les dades, de manera que acaba donant el ronyó a una altra persona amb qui no té relació, però són compatibles, i la seva parella rep un òrgan d’un altre donant de la llista en la mateixa situació.
19. Quins riscos corre el donant viu?
Tota cirurgia comporta un risc, per això és essencial que el donant estigui ben informat. En una donació de ronyó, les tècniques es fan per laparoscòpia i els riscos són més baixos, però n’hi ha. L’extracció d’un tros de fetge és més complexa i té més riscos. El donant també ha de tenir en compte que haurà d’estar un temps sense treballar. D’altra banda, una vegada fas la donació, t’hauràs de fer revisions periòdiques; per tant, quan hi ha algun problema, es detecta amb rapidesa.
Després de l’extracció
20. Els tràmits funeraris es retardaran a causa de l’extracció?
Quan s’accedeix a la donació, hi haurà un cert retard depenent dels òrgans i dels teixits que s’hagin d’extreure. Es tracta d’intervencions quirúrgiques que requereixen un temps i, a més a més, ha d’haver-hi quiròfans disponibles. Així mateix, pot ser que calgui organitzar el transport d’un òrgan a una altra ciutat, potser caldrà un avió… Tot es fa amb la màxima rapidesa possible, però sens dubte hi haurà un retard.
21. Amb el procés de donació, el cadàver es desfigura?
Un cop s’extreuen els òrgans i els teixits, el cos es reconstrueix perquè visualment no s’apreciï la intervenció. Es fan servir estructures de plàstic semblants a les que s’han tret per deixar el cos homogeni, o barres per donar-hi consistència si s’ha extret os.