Quan el cos ens diu què hem de menjar
Cada vegada que prenem una decisió alimentària ens condicionen una munt de factors dels quals no sempre som conscients. Alguns formen part de l’àmbit cultural, com les creences, els coneixements, les modes o, simplement, el que hem vist fer a casa; unes altres pertanyen a l’àmbit emocional, com la tristesa, l’ansietat o l’alegria; i, finalment, estan les purament fisiològiques, com la fam, les intoleràncies o les al·lèrgies. Les combinacions entre els tres àmbits són gairebé infinites i a vegades s’entremesclen de tal manera que resulta impossible saber on acaba una i comença una altra.
Però aquests temps de xarxes, influencers, sobredosi d’informació i d’incessant soroll mediàtic han multiplicat per mil els dubtes davant la pregunta “Què com?”. Abans tenia una resposta ràpida i senzilla i ara s’ha convertit en un veritable camp de mines que ens genera pors, culpa i una angoixa amb respecte a l’acte alimentari que mai havia existit; la cultura de la dieta és el principal exponent d’aquesta situació.
Per a frenar aquesta angoixa, que pot tenir conseqüències nefastes sobre la salut mental i física, s’ha posat de moda l’alimentació intuïtiva. Aquest corrent es basa en una idea molt senzilla i totalment benintencionada per a acabar amb la hipocondria alimentària: el nostre cos sap perfectament què ha de menjar a cada moment i hem d’aprendre a escoltar-lo. Si li fem cas, aconseguirem un major benestar emocional i físic. Però realment el nostre cos sap què necessita? Ens parla? I, si ho fa, podem fiar-nos del que ens diu?
Què és l'alimentació intuïtiva?
“L’alimentació intuïtiva es basa en escoltar un mateix el seu propi cos, a partir dels senyals interns de fam, sense haver de seguir dietes específiques, que es consideren estrictes o restrictives”, explica Inés Navarro, coordinadora del Col·legi de Dietistes-Nutricionistes de Catalunya (CODINUCAT).
El terme va ser encunyat en 1995 per les nutricionistes Evelyn Tribole i Elyse Resch, que van elaborar una llista amb 10 principis entre els quals es troben: “Rebutja la cultura de la dieta” o “enfronta’t a la policia de la alimentació”. Aquestes directrius encoratgen el fet que les persones es desconnectin dels missatges externs i escoltin els senyals de fam i sacietat del seu cos.
“Aquest tipus d’alimentació pretén evitar la culpa per menjar en excés o massa poc, no imposa restriccions alimentàries i vol ajudar a les persones a acceptar-se i a respectar el seu cos, sense entrar en l’estigma del pes i fomentar l’autoestima i el benestar”, diu Navarro. Funciona? Els estudis que s’han fet fins ara no són gens definitius i la majoria no acaben d’afinar bé el tir.
L’alimentació no és un acte individual, sinó cultural. Les eleccions de menjar estan modelades per rituals, normes socials i tradicions i la intuïció pràcticament no hi juga cap paper. En el seu article The Factor of Food Habits, l’antropòloga Margaret Mead va escriure: “Allò que mengem, quan ho mengem i com ho mengem no en ve dictat per la naturalesa, sinó per la cultura que ens ensenya a ser humans”. L’alimentació intuïtiva idealitza una suposada “saviesa corporal innata”, però les recerques en societats no occidentals mostren que les pràctiques alimentàries s’aprenen culturalment. Per exemple, els inuit (habitants de les regions àrtiques d’Amèrica del Nord i part de Sibèria) tenen tradicions específiques per a consumir grassa animal en climes freds, cosa que els ajuda a mantenir la temperatura corporal. Un inuit que no hagués après aquestes tradicions no consumiria greix de manera intuïtiva per a protegir-se. Al Japó, el concepte hara hachi bu (menjar només fins al 80% de sacietat, pràctica que segons els experts contribueix a millorar la salut) és una norma cultural, no intuïtiva. Un altre antropòleg de referència, Marvin Harris, deia: “Cap societat confia en l’instint per a decidir què és bo per a menjar. Les preferències i aversions alimentàries són productes de l’evolució cultural, no biològica”. A més, els humans hem evolucionat en entorns d’escassetat intermitent, on la intuïció afavoria menjar en excés quan hi havia menjada. Avui, això és desadaptatiu, és a dir, que genera més problemes dels que soluciona.
Els pros i els contres d'aquesta teoria
Una revisió sistemàtica publicada a l’agost de 2024 en la revista Appetite, que va revisar 86 estudis, va concloure que l’alimentació intuïtiva i l’alimentació conscient (parar esment a pensaments, emocions i sensacions que experimentem abans, durant i havent dinat), estaven associades amb un índex de massa corporal més baix, una millor dieta –més verdures i fruita, per exemple– i un nivell superior d’activitat física. També estan relacionats amb menys trastorns alimentaris i menys símptomes depressius i una millor imatge corporal. En principi, tot sembla fabulós. No obstant això, el que no aclareix aquesta revisió, i aquest és el punt clau, és quin nivell de formació nutricional tenien les persones dels estudis: uns bons coneixements sobre nutrició condicionen les decisions intuïtives i, de fet, eliminen gairebé per complet la part intuïtiva de l’assumpte. “Uns bons hàbits alimentaris no s’adquireixen amb la intuïció, s’han de treballar des de la infància”, diu Inés Navarro.
“Per a poder seguir una alimentació intuïtiva és necessari tenir formació i establir coneixements bàsics d’alimentació i nutrició per a tota la ciutadania. Cal ajudar a prendre bones decisions i crear entorns saludables”, adverteix Navarro. Sense aquesta formació, la intuïció pot fer-nos evitar aliments saludables, triar aliments poc recomanables i seguir missatges contradictoris (“aquest aliment en- grossa, aquest aprima, aquest altre és diürètic”), que és el que es pretén combatre.
És a dir, el concepte “escoltar el cos” és profundament inconcret, ja que està condicionat pels aliments disponibles que tenim en l’entorn: en les societats occidentals estem contínuament exposats a aliments hiper-palatables, dissenyats per a alterar els mecanismes naturals de sacietat i, per tant, la regulació de l’apetit. En un context així, què significa exactament seguir la nostra intuïció alimentària? “L’alimentació intuïtiva no significa ‘menja el que et vingui de gust en qualsevol moment’, si no que cal aprendre una base de bons hàbits alimentaris fins a confiar en la informació i en un mateix”, explica l’experta.
Per a més inri, la publicitat i l’ambient alimentari promouen l’alimentació emocional, cosa que dificulta distingir entre la fam fisiològica o real i els antulls: “Una intuïció que et demana dolços cada tarda pot ser un avís d’un patró de restricció, d’estrès o d’hàbits condicionats, la qual cosa podria portar a dèficits nutricionals, a desequilibris alimentaris i a desencadenar altres patologies i problemes de salut”, analitza Navarro. “El cervell s’estimula amb colors, olors, publicitat que ens entra pels ulls, i tot això pot alterar els senyals interns del cos. En un entorn que genera obesitat cal anar amb peus de plom amb la alimentació intuïtiva”, afegeix.
A més, en persones amb trastorns metabòlics, com ara diabetis tipus 2, resistència a la insulina o altres patologies relacionades amb la dieta, l’alimentació intuïtiva pot ser contraproduent, ja que les pautes nutricionals específiques tenen molta més importància que tot allò que la alimentació intuïtiva pretén aportar.
Què diu el nostre cos?
No és cap secret que el nostre cos ens parla i, a través d’un complex sistema hormonal, ens envia missatges per a calmar l’apetit o sadollar la set. “Així, escoltar el que diu té una base parcialment científica, perquè l’organisme detecta desequilibris, però no de nutrients específics”, explica Navarro. “El cos pot enviar senyals de fam quan necessita energia o aigua, però no pot diferenciar entre nutrients, com a hidrats, greixos o proteïnes. Com a molt, ens pot enviar senyals per a menjar aliments salats o dolços”, afegeix. Una altra cosa és que el cervell associï uns certs aliments al nostre benestar i felicitat. Si un aliment ric en greixos o en hidrats ens ha proporcionat energia o plaer és probable que el cos el demani amb més freqüència.
“En un context en el qual l’entorn i la publicitat tinguessin una orientació més saludable, atendre les demandes del cos podria ser més fàcil, perquè els aliments que demanaria el nostre cervell serien més naturals”, explica la nutricionista. Així, l’alimentació intuïtiva, que neix amb la intenció de deslliurar-nos de la pressió estètica, de la culpa i de la cultura de la dieta i que sobre el paper sembla formidable, fracassa quan es porta a la pràctica perquè l’entorn la fa pràcticament inviable. Només serviria, a tot estirar, en ocasions molt puntuals i mai com a pauta general per a tota la població: “Compte amb l’alimentació intuïtiva com a concepte global”, avisa Navarro. A més, aquest concepte s’enfronta a una doble paradoxa: d’una banda, si visquéssim envoltats d’aliments saludables, no ens faria falta tenir intuïció; i d’altra banda, sense informació nutricional adequada, la intuïció ens serveix de ben poc. I, si és la informació la que la guia, no deixa llavors de ser intuïció?
L’alimentació intuïtiva dona per fet que tots tenim accés fàcil a aliments nutritius, però això no sempre és així, especialment en contextos de pobresa alimentària o en “deserts alimentaris”, un concepte importat del Regne Unit, on es va començar a usar en els noranta. Un desert alimentari és una zona empobrida, urbana o rural, on l’accés a aliments frescos, saludables i assequibles és limitat a causa de la falta de supermercats o botigues locals. En comptes d’això, abunden establiments on predominen productes ultraprocessats, encara que també alguns aliments frescos a preus desorbitats. Aquest concepte també comença a fer-se servir a Espanya, encara que amb uns certs matisos. Parlem de zones urbanes i sobretot rurals on trobar aliments sans i frescos en un radi de distància raonable és una tasca difícil. En alguns pobles de la províncies de Sòria, Terol o de comunitats com Extremadura, Galícia o Astúries, amb molt pocs habitants i una població molt envellida, cal disposar de cotxe per a trobar aliments frescos. Encara que en alguns casos es conreen hortalisses per a l’autoconsum, ni són suficients ni solen ser habituals a causa de l’elevada edat de la població. Segons la sociòloga Guadalupe Ramos-Truchero, que ha investigat els deserts alimentaris a Astúries, “la conducta dels consumidors està determinada per l’entorn comercial i, per tant, una limitada disponibilitat d’establiments condiciona la dieta i la salut dels residents”.