Per què ens costa tant responsabilitzar-nos de la nostra salut?
Perquè només ens preocupa quan la perdem. Mentre ens sentim bé, el concepte de salut no té valor. Això fa que hi hagi aquesta reticència -universal- a la prevenció que requereix cert sacrifici.
Com podem aplicar-nos en l’assignatura de la prevenció?
Cal una presa de consciència i una motivació. Als EUA -i a Europa és semblant- és rara la malaltia en què més del 50% dels pacients compleixen el tractament. I la clau és la manca de motivació. Amb la finalitat de fomentar-la, és molt important donar una informació clara, fiable i que pugui manejar una persona en el dia a dia. A més, ha de dirigir-se a un grup específic format per dones d’una mateixa edat, d’homes…
És partidari que les persones amb hàbits nocius per a la seva salut paguin una “multa” o un copagament pel cost que puguin ocasionar a la sanitat?
No. És molt complicat, una cosa és la teoria: “Has creat el teu propi problema i hauràs de pagar alguna quantitat econòmica o no et tractarem perquè és culpa teva”.
Es parla molt de prevenir el càncer o les malalties cardiovasculars, però es pot prevenir una malaltia mental?
La psiquiatria és una especialitat relativament nova, té poc més d’un segle, ve de la psicologia i de la filosofia, és com la germana pobra de la medicina i, a més, les malalties mentals i les seves causes fins fa poc no es coneixien bé. Encara que avui se’n saben moltes coses, encara hi ha recorregut per a ser capaços de prevenir les malalties mentals. La millor prevenció és invertir en la infantesa: el trauma infantil, una infantesa plena de problemes, abusos i abandons conduirà a addiccions i depressions cròniques. Una manera de retardar el deteriorament mental o de la memòria és mantenir-nos actius físicament, mentalment i socialment. Hem de posar l’èmfasi en la detecció precoç de la malaltia mental.
Els nostres avantpassats deien: “Mens sana in corpore sano”. La mateixa prevenció física -l’exercici, l’alimentació i evitar els hàbits tòxics- serveix per a la salut mental?
Sí, sobretot en casos de trastorns mentals o neurològics relacionats. Sabem que l’exercici físic regular és un bon preventiu de la depressió i l’ansietat. Encara que també prevé contra la diabetis, la hipertensió o els cops repetits al cap, i fins i tot, és adequat per a tractar les conseqüències d’un cervell danyat i, per tant, trastorns de demència o el deteriorament del cervell.
Ens passem la vida aprenent a memoritzar, però vostè diu que l’oblit també és una funció de la memòria.
Així és. La memòria és l’encarregada de captar, gravar, desar, esborrar i evocar. Una memòria que no esborra té un gran problema. Encara que no és gaire freqüent, les persones que ho recorden tot, el que és important i el que no ho és, confessen que la seva vida és molt dura, tenen problemes d’autoestima i en les seves relacions. Esborrar i oblidar és un component fonamental de la memòria. L’oblit és una funció fonamental de la memòria.
Com es pot distingir un oblit normal d’un de patològic?
Amb sentit comú, quan una persona comença a oblidar i abans no oblidava; si això passa de manera consistent, sempre que no sigui una cosa que passi un dia aïllat, sinó amb freqüència, quan no se n’adona, però el seu entorn sí… La majoria de les persones es preocupen més del compte, perquè la memòria és normal que falli, sobretot a partir dels 50 anys.
Per què fa tanta por perdre la memòria?
Perquè sense memòria no som. Per a qualsevol persona que hagi vist la devastació que causa la pèrdua de la memòria en malalties com l’Alzheimer o altres demències, la idea d’arribar a l’extrem de ser un vegetal en el sentit de no ser és aterridora. Encara que la majoria de vegades és normal, la memòria es bloqueja, però després recorda al cap de mitja hora. Tampoc no s’ha de confondre la manca d’atenció amb la pèrdua de memòria.
Quina és la diferència?
En el fet que una persona diu: “No recordo on he deixat les claus”. I quan se li pregunta si s’ha fixat on les va deixar anit, respon que no. Perquè la memòria pugui captar, registrar, desar i gravar és fonamental posar atenció. Sense atenció, no grava.
Quina és la situació de l’Alzheimer? Creu que es podrà retardar més la seva evolució o, fins i tot, trobar-ne una cura?
N’estic segur. S’està invertint tant en investigació de l’Alzheimer a nivell molecular, genètic, bioquímic i psicològic que els propers anys es trobaran maneres de prevenir-lo o retardar-lo. El que passa és que, una vegada que les neurones estan danyades, reconstruir-les és molt difícil, tot i que avui ja sabem que es poden reproduir, però triguen mesos o anys. No obstant això, es pot retardar el seu desenvolupament amb activitats, aprenentatge i si la persona es manté activa físicament i mentalment. Hi ha fàrmacs que ajuden, però que no curen. És irreversible i progressiva; es viu una mitjana de set o vuit anys. I, com que l’esperança de vida s’ha allargat, hi ha més demències relacionades amb l’edat.
Ara que estem en crisi, com podria una persona aturada mantenir l’esperança i l’optimisme?
És important pensar que pot fer alguna cosa per a disminuir l’impacte de la crisi en el dia a dia. Li preguntaria què fa per millorar la seva situació. És probable que si ho porta millor, em digui: “M’he organitzat la vida, ara parlo més amb els amics i la família, tinc l’esperança que això es resoldrà. No tinc feina, però hi ha programes de televisió que m’agraden i activitats que em fan sentir millor”. Les persones que han diversificat les seves parcel.les de satisfacció amb la vida, ho porten millor. Això no vol dir que no hi hagi persones que estiguin en aquesta situació i pensin que això no té solució, fins i tot que perdin l’esperança per complet. Però són una minoria.
La crisi afectarà el benestar mental de moltes persones?
Sí que ha augmentat el nombre de visites al psicòleg o al psiquiatre. Però els pacients no consulten per la crisi econòmica, sinó que hi van amb problemes relacionats amb l’estrès i, sovint, no els relacionen amb la crisi. Lluiten contra la incertesa.
Una persona que està en l’etapa final de la vida i pateix de dolor crònic, com pot mantenir l’optimisme de què parla?
No és fàcil. Si la persona és optimista, tendeix a mantenir-se així. Avui sabem que el dolor té un component emocional. Si et fa mal alguna cosa, en primer lloc “ho sents”. En segon lloc, hi ha una emoció associada al dolor, com ara sentir por, el fet de no saber la raó perquè fa mal o indefensió, entre d’altres. En tercer lloc, passa al cervell, on es tendeix a buscar una explicació, un significat al dolor. N’hi ha que pensen: “No té solució”, “m’ho mereixo”, “és un càstig per alguna cosa”… El dolor en si es pot tractar amb narcòtics. Però si és difícil perquè la condició física no t’ho permet, llavors la idea és tractar el component emocional del dolor. Hi ha persones a les quals practicar meditació o relaxació ajuda a oblidar de forma temporal el dolor.