“Sense el tabac evitaríem un de cada tres tumors”

És una de les àrees de la medicina on hi ha més possibilitats per a ajudar pacients greus i amb mal pronòstic. I també per les oportunitats de recerca.

El desenvolupament de la biologia molecular, saber què caracteritza cada càncer de mama i la diferència amb els altres. També l’adaptació dels tractaments, tant en els estadis precoços com en els avançats. Per això cada cop hi ha més tractaments dirigits, a partir de mutacions, expressió gènica o receptors hormonals [és a dir, tenint en compte els resultats d’estudis genètics].

No ho crec. La quimioteràpia continua sent un estàndard i la pedra angular del tractament del càncer en general. Cal dir que la quimioteràpia no és necessàriament mal tolerada per tots els pacients, i no podem oblidar que som davant d’un tractament que salva vides. El que sí que farem és seleccionar cada vegada més, per establir quins grups de pacients són els millors candidats al tractament de quimioteràpia i en quins grups es pot evitar.

A Espanya, la recerca finançada per empreses farmacèutiques suposa el 80% de tota la recerca en càncer. El 20% restant correspon al que anomenem recerca acadèmica, que pot venir d’associacions, grups cooperatius o institucions sense ànim de lucre, com el Grup Solti. La diferència fonamental és que en la recerca farmacològica la prioritat és la comercialització d’un fàrmac o un test diagnòstic i el benefici econòmic posterior. En canvi, en la recerca acadèmica treballem a partir de preguntes que, per qüestions bàsicament econòmiques, no tenen cabuda en la indústria, com ara si en comptes d’un any amb un tractament determinat podem prescriure menys temps per a obtenir els mateixos resultats, o si una pacient es pot quedar embarassada després d’haver tingut càncer.

D’una banda, cal entendre el punt de vista de les empreses farmacèutiques. Tan sols un de cada 10 fàrmacs surt endavant, això és possible amb una inversió enorme que depèn exclusivament d’aquestes empreses. Hi ha molta inversió econòmica al darrere que no només obeeix a l’especulació. També és veritat que els preus d’alguns fàrmacs tan importants ara com les immunoteràpies són insostenibles per als sistemes sanitaris públics i privats. La clau és trobar un equilibri en el qual les farmacèutiques s’adaptin i que busquin acords i fórmules de cofinançament.

Haurien d’estar prohibides. No hi ha res més perillós en la vida que la informació de salut quan no se sap interpretar. A consulta veig molt de patiment i decisions equivocades per la moda d’aquests tests. I porten la gent a autèntiques tortures mentals, d’inici de cerca d’opinions mèdiques i paramèdiques, per diferents vies. A més, és important assenyalar que les persones que donen aquestes opinions no sempre tenen la qualificació ni el coneixement necessaris. S’haurien de regular perquè només un expert genetista o oncòleg interpretin els resultats d’aquests estudis genètics per a poder assessorar bé, no només els pacients, sinó les famílies.

És cert que podria ser possible en un futur algun test ultrasensible de mutacions o de detecció de ctDNA [ADN tumoral circulant] en sang. Hi ha molts estudis en marxa, però encara no hi ha res d’aplicable. De moment, la recomanació és mamografia per a qualsevol dona que tingui més de 45 o 50 anys, segons la comunitat autònoma; test de sang oculta en femta per a qualsevol persona més gran de 50 anys i citologia cervical per a qualsevol dona que hagi iniciat les relacions sexuals. A més de recomanacions més específiques de cribratge en poblacions de risc, com ara dones en famílies portadores d’alguna mutació, o familiars directes de pacients que hagin tingut càncer de còlon.

En tumors freqüents, l’important és que el centre hospitalari tingui una unitat multidisciplinària de diferents metges que tractin el tipus de càncer concret. En el cas del càncer de mama, gairebé tots els centres hospitalaris tenen un comitè de cirurgians, terapeutes, radiòlegs, oncòlegs, fisioterapeutes que el tracten de manera integral i poden establir preses de decisions perfectes. Ara bé, en els tumors menys freqüents, és impossible que tots els hospitals tinguin plantes per a donar quimioteràpia en dosis altes,fer trasplantaments de medul·la o que hi hagi cirurgians experts en aquest tipus de cirurgies. Aquí l’important és que l’hospital sigui un centre de referència. I en tercer lloc, cal subratllar la importància dels centres que tinguin assajos clínics oberts.

Tots els pacients oncològics haurien de valorar incloure’s en un, per mitjà de la informació pública perquè el pacient revisi amb el metge si pot ser candidat a participar-hi, encara que pertanyi a un altre hospital. Jo recomano que els busquin proactivament [els pacients se’n poden informar per mitjà del seu oncòleg, que l’ajudarà a iniciar els tràmits], perquè els assajos clínics ofereixen l’oportunitat de rebre una nova teràpia que trigarà anys a aprovar-se i seran els primers a provar aquest tractament nou.

Aquest tipus d’estudis aporten tots els criteris de seguretat i estan supervisats per molts comitès ètics i reguladors que garanteixen el benestar del pacient. Pacient que, a més, té el dret de retirar-se de l’assaig quan vulgui sense donar cap explicació. Pel que fa a l’hospital, el coneixement que guanyen els metges sobre aplicació de fàrmacs amb aquests estudis pot suposar un estalvi de cinc o sis milions d’euros per centre.

No els recomanaré mai a cap pacient. M’he trobat amb efectes secundaris per seguir tractaments d’aquest tipus, fins i tot sense que el pacient ens n’hagi informat. Síndromes estranyes que s’explicaven perquè, per darrere del tractament oficial, se seguien altres indicacions. Poden portar a una situació de risc de salut, com pot ser una dieta no ben equilibrada que provoqui un dèficit nutricional que impedeixi poder subministrar un tractament. La meva postura és que s’haurien de regular.

No. La dieta ha de ser mediterrània i equilibrada. I amb sentit comú: si algú pren dos quilos de bròcoli, l’únic que farà és intoxicar-se. De la mateixa manera, tampoc passa res per menjar un dia un dolç o una carn vermella.

Intentar menjar més vegades al dia de manera poc abundant i fer servir la llimona o la llima per a ressaltar el sabor dels menjars. Aquests problemes obeeixen a una toxicitat específica dels tractaments, no hi ha molt més que es pugui fer.

Més que un tractament en si, com Champix, el sistema sanitari ha de facilitar consultes de deshabituació tabàquica. Perquè aquests fàrmacs poden funcionar bé per a un pacient, però algú ho pot solucionar simplement fent esport; d’altres necessitaran un pegat, i per a uns altres serà útil una teràpia conductual. És a dir, establir consultes d’experts en ambulatoris i hospitals. Quan un fumador comença a tossir, hauria de deixar de fumar. Però per a deixar-ho la persona ha d’estar-ne convençuda. Cal adonar-se que si aconseguíssim eliminar el tabac a Espanya evitaríem un de cada tres tumors i alguns dels més mortals. Perquè, encara que el càncer de còlon i el de mama són els més freqüents, el que més morts provoca és el de pulmó.

No ho crec. El càncer es convertirà en l’única causa de mort. Hi ha una xifra claríssima i perfectament calculada: d’aquí a 10 anys, 2 de cada 3 espanyols tindrem un càncer i morirem per això. Això implica moltes coses. Una és que caldran més oncòlegs. Les autoritats sanitàries podrien fer molt més en termes de prevenció, perquè amb el càncer hi ha un problema molt semblant al del canvi climàtic: cal posar-hi tots els mitjans. No es pot caure en una inconsciència adquirida i voluntària per a crear l’infantilisme de dir “a mi, això, no em passarà” o “això de la contaminació no és veritat”. L’objectiu seria que aquestes xifres s’estabilitzessin i que es millorés tota la part preventiva. Així aconseguirem que es converteixi en una malaltia crònica, suportable, que es pugui controlar durant molt de temps amb fàrmacs com fan avui els hipertensos.