“La qualitat de l’aire mata cada any set milions de persones”

Va ser un procés gradual, no hauria pogut deixar la medicina clínica de manera radical. Però vaig començar a adonar-me que les polítiques de salut pública són la base on es comencen a gestar el benestar i la malaltia de les persones. M’agrada explicar-ho pensant en la idea d’un pantà que perd aigua per una fuita: has d’anar a l’esquerda per a evitar que s’assequi. Aquí és on hi ha l’impacte. I al final, això és el que es fa des d’un departament de salut pública.

Defenso una campanya a favor de l’alimentació saludable i no en contra de l’obesitat. No m’agrada l’expressió de “lluita contra l’obesitat”, perquè considero que s’interpreta com una penalització cap a un percentatge de persones cada vegada més gran. Hem d’entendre les causes i el context de l’obesitat. Per exemple, en països com Mèxic, on l’aigua de l’aixeta no es pot beure, com més pobra és la família, més consum hi ha de refrescos amb sucre, perquè són més barats que l’aigua embotellada. És un problema complex a tot el món, i la solució no serà ad hoc, sinó en context, i passa per regular la publicitat d’aquests aliments i els preus, perquè els més barats no siguin els més insans. També la disponibilitat, l’accessibilitat i l’educació dins de les famílies, amb la promoció de pautes saludables, a més de millorar l’educació nutricional a les consultes de pediatria quan apareix un nen candidat a patir diabetis.

Em sembla una intervenció molt valuosa per a orientar en la compra d’aliments saludables. És important donar resposta a totes les preguntes i debats que sorgeixin, i també que es busqui una adaptació tan precisa com sigui possible als patrons gastronòmics de cada país. Ho veiem en el cas de França, amb la controvèrsia suscitada pels formatges. El més interessant del sistema Nutri-Score és que ha permès qüestionar públicament hàbits molt arrelats a França, com el consum excessiu de formatges i nata, cosa que allà molt sovint és difícil de plantejar per la popularitat d’aquests productes.

Els països amb sanitat universal, com Espanya, han de tractar el sistema com el seu bé més preuat, amb un valor fonamental. Cal ser molt racional i protegir-la pensant en els seus punts de feblesa i fortalesa. Quan el sistema és fort, es poden mantenir converses amb la indústria farmacèutica. Les negociacions amb empreses farmacèutiques requereixen governs molt forts i units, amb aliances entre estats. I aquí és on entren en joc mecanismes com els de la UE, per a permetre negociacions i estratègies orientades al bé comú.

La qualitat de l’aire és ara mateix la meva campanya més important en salut pública. Parlem de set milions de morts prematures a l’any per aquest motiu. Hem tingut reunions molt fructíferes amb la Comissió Europea en aquest assumpte, en el sentit que a Europa tenien adoptats uns estàndards més tolerants amb la contaminació de l’aire [establertes en dues directives de la UE, que es revisaran a final d’aquest any] que els que proposa l’OMS, i la bona notícia és que es revisaran. En les reunions sobre l’aire sempre dic que intentin deixar de respirar durant 10 segons, perquè entenguin que és una cosa amb la qual no es pot negociar; el necessitem per a viure. I no hi ha opcions. Quan tractem el problema de l’aigua, de vegades es planteja la possibilitat de l’aigua embotellada. Amb l’aire això no passa. Només hi ha un aire per a respirar, no hi ha cap més possibilitat.

Cal entendre que, amb la qüestió de la contaminació de l’aire, l’única opció possible passa per les polítiques públiques. On hi ha alcaldes amb lideratge i pressió ciutadana, es posen en marxa mesures per a afavorir la mobilitat sostenible: bicicletes, transport públic, vehicles elèctrics d’ús compartit… Després, els batlles que fan això guanyen rèdits entre els ciutadans. Alguns alcaldes francesos m’han comentat que, quan s’han implantat aquestes mesures, de vegades hi ha hagut problemes d’acceptació entre els comerciants. Però aquestes reticències no només han anat desapareixent a mesura que s’ha vist la millora, sinó que, al final, els comerciants s’han adherit fortament als projectes per a afavorir carrers per als vianants. Perquè tota l’activitat d’una ciutat progressa quan la ciutat es fa més habitable.

Als països rics no hi ha excusa per a no reduir el consum de plàstic. Hi ha un petit percentatge que és necessari i que correspon a la part hospitalària, importantíssim per a la higiene, la protecció i la reducció d’infeccions. Però fora d’aquest context hi ha alternatives. Un bon exemple és el cas d’Austràlia i l’èxit de l’adhesió ciutadana a l’eliminació de plàstics d’un sol ús i a la implantació de les bosses de roba [una estratègia governamental en aquest país que ha aconseguit en només dos anys la reducció de 1.500 milions de tones de plàstics d’un sol ús]. Pel que fa al mar, retirar i posar remei al que ja està fet pot ser més difícil, encara que la tecnologia avança molt. Però el que podem i hem de fer és evitar que es continuïn abocant escombraries a l’aigua.

És un problema que afecta tres mil milions de persones. La meitat de la població mundial no té accés a l’energia; no disposa d’aquest moviment tan banal per a nosaltres com és el de poder recórrer amb un gest a la llum, l’aigua calenta, una cafetera encesa… Això incideix especialment en la població femenina, ja que milions de dones han de caminar quatre o cinc hores al dia per a aconseguir fusta, assecar excrements d’animals per a cuinar o recollir aigua. És el que impedeix que les dones tinguin accés a l’educació. Portar l’energia als països en desenvolupament suposaria una de les mesures més importants en matèria de feminisme. Representaria, per a milions de dones, poder anar a escola i alliberar-se. El que podem fer des del món desenvolupat és estar més conscienciats del que significa l’ús dels recursos naturals i l’eficiència en l’ús de l’aigua i l’energia. Un altre mecanisme interessant es troba en el comerç just de productes procedents de països en vies de desenvolupament. És preferible adquirir els que garanteixin la participació dels productors, perquè els qui conreen puguin negociar aquests preus.

Quan es treballa en salut pública, no hi ha més opció que ser optimista. Lluitem cada dia contra gegants, però cap gegant encara no ha acabat amb nosaltres. Aquesta és la idea que ens impulsa a seguir endavant.

Posar fi a la insalubritat en l’aire, al mar i en l’alimentació.