Propòsit per al 2018: millorar la salut de la família
Amb l’any nou toca fer una llista de bons propòsits: aprendre o reforçar el nivell d’anglès, anar al gimnàs, apuntar-se a classes de ball o de ioga… Entre aquests, n’hi ha un que gairebé no falla mai: baixar de pes, un desig que, per estadística, poden compartir uns 27 milions de persones. A més de les intencions individuals, en aquest article es proposen cinc idees per posar-les en pràctica. Estan dirigides a millorar la salut dels nens i que, si s’instauren amb la força suficient, podran perdurar tota la vida, sobretot si l’entorn social i familiar també canvia.
Treure del rebost productes rics en sucre, greixos de mala qualitat i sal o minimitzar-ne el consum -de debò i sense autoenganys-; evitar-ne la ingesta freqüent, pràcticament diària, que té lloc en la societat. Aquesta proposta es refereix a la brioixeria (incloent-hi les galetes), els aperitius del tipus patates fregides i similars, els embotits, les cremes de xocolata, els cereals i els lactis ensucrats i altres elements semblants.
La meta és que predominin en pràcticament tots els àpats i ingestes per sobre de la resta d’aliments. És freqüent ometre la fruita a l’esmorzar i justificar aquesta absència dient que ja en prendran a escola, com si no es pogués menjar fruita dues vegades en un matí. El fet d’haver de pelar i tallar fruita suposa una inversió de temps que en alguns casos no s’assumeix per llevar-se amb el temps just. Cal destacar que el suc, encara que sigui natural i acabat d’esprémer, no substitueix la fruita.
És fàcil deduir quina és la solució a aquest inconvenient: llevar-se amb el temps suficient per a poder esmorzar en família, amb la fruita preparada de manera vistosa i fàcil de menjar, quan els fills siguin a taula. L’exemple fa més que les paraules, per la qual cosa han de ser els pares els qui comencin a menjar fruita sencera davant d’ells, a qualsevol hora del dia, sense pressionar ni lloant les virtuts que té, tan sols menjant-ne, com un fet habitual en què no és necessari fer cap èmfasi especial.
Un altre consell molt útil és seguir les recomanacions del “plat de Harvard” en lloc de les que proposa la piràmide tradicional (la base de la qual està plena de carbohidrats refinats, i no de fruites i verdures). En aquest plat es resumeixen una sèrie de consells molt fàcils d’interpretar, sense donar motiu a frases ambigües que després la indústria copia i imprimeix en els seus envasos d’alumini (per exemple: “els meus aperitius fregits poden formar part d’una dieta variada i equilibrada”).
S’ha verificat, mitjançant estudis ben realitzats, la relació que hi ha entre l’excés de pes infantil (que comprèn el sobrepès i l’obesitat) i el poc temps de son, una realitat que s’ha produït en la infància els darrers anys. Aquesta disminució en la durada del son infantil també s’ha relacionat amb la resistència a la insulina (hormona que regula el nivell de glucosa en sang, entre altres funcions complexes), el sedentarisme i patrons dietètics poc saludables, unes situacions que, en conjunt, afavoreixen l’augment de pes. El paper d’altres factors, com l’activitat física i els nivells sanguinis de leptina i de grelina (dues hormones que regulen la sacietat i la gana, entre molts altres neurotransmissors), encara és incert, segons la revisió de diversos estudis.
Així, la reducció de la durada del son en nens -i, probablement, també en adults- es va associar amb un consum més alt d’aliments, en resposta a la vista o l’olor del menjar o altres elements externs com la publicitat. A més, els petits amb menys hores de son van consumir aliments amb més densitat energètica, més sucres afegits i begudes endolcides amb sucre, en comparació dels qui dormien el temps recomanat per a la seva edat, sense disminuir la durada del son.
Complir aquest consell afavorirà una probable reducció del sedentarisme i, per tant, més possibilitat de jugar, córrer, saltar i fer més activitat física. Però, a més, tindran una oportunitat per a invertir el temps que els treuen les pantalles per a adquirir criteri, coneixements i elements i poder comprendre millor el món que els envolta, mitjançant la lectura, la pintura, la música o qualsevol altra activitat on la ment tingui un paper actiu i creatiu, no simplement passiu com passa amb la visualització d’imatges.
Fer esport sense haver de federar-se i competir, almenys fins a dotze o catorze anys. A partir dels vuit, edat en què ja són més madurs psíquicament i físicament, és convenient ensenyar-los els valors de l’esforç, la coordinació, la resistència, la concentració, l’autocontrol i el compromís. Així, es pot aprofitar per a introduir els conceptes de feina d’equip, cooperació, victòria i derrota com a fets reals que no els han d’alterar l’estat d’ànim, i molt menys obsessionar-se amb els resultats, o la propensió a les males maneres i a la mala educació, com ocorre per desgràcia en el món adult.
Per sota de vuit anys, la norma hauria de consistir a propiciar el joc a l’aire lliure, sense normes rígides i sense la molesta i contínua supervisió dels adults, la missió dels quals s’ha de limitar a oferir un entorn segur i material adequat per a la bona pràctica de jocs i activitats físiques. Així mateix, no és convenient practicar en exclusiva un esport individual: animar-los a practicar esports d’equip és una bona opció perquè, a més de realitzar activitat física, se socialitzin i reconeguin el valor del treball en grup i la col·laboració entre iguals.