Per què ens creiem les notícies falses?

Per què ens creiem les notícies falses?

El passat mes de setembre, en plena precampanya electoral estatunidenca, el Partit Republicà, amb Donald Trump al capdavant, es va encarregar de difondre una notícia: els immigrants haitians s’estaven menjant les mascotes dels seus veïns a la ciutat de Springfield (Ohio). La faula es va propagar com la pólvora i, encara que posteriorment va ser desmentida pels mitjans de comunicació, va servir per a apuntalar una de les idees clau de la seva campanya: el rebuig a l’immigrant. En els últims anys, especialment en les xarxes socials, s’ha posat de moda el concepte de “call solar”. Segons els qui ho divulguen, que compten amb milers i milers de seguidors a les xarxes, exposar-se al sol sense protecció fa que la pell s’acabi endurint, evitant així que es puguin produir cremades en el futur.

Aquests són només dos exemples recents d’un fenomen, el de la desinformació, que no és nou i que, com s’ha vist, no es limita només a l’àmbit polític: cap esfera informativa està lliure de fake news i algunes d’aquestes notícies falses poden posar en perill la vida o la salut de milers de persones, com les faules que acabem de repassar. Recordem allò que la vacuna de la covid portava un xip per a controlar-nos? Qui no ha rebut alguna notícia en el seu mòbil sobre teràpies miraculoses per a curar el càncer?

El cervell estalvia energia

Una pregunta queda flotant en l’aire: per què ens creiem les notícies falses? “La desinformació és un activador emocional que utilitza les nostres emocions, com la por, la indignació o la ira”, respon Marc Amorós, periodista i autor del llibre Fake news: la veritat de les notícies falses. La seva opinió la comparteix María Fernández, investigadora en ciència cognitiva en la Universitat de València. Diversos estudis en els quals ha treballat demostren que l’emoció modula molt la propensió de les persones a compartir les notícies (siguin falses o no). “La càrrega emocional d’una notícia pot activar circuits relacionats amb la gratificació instantània, la qual cosa ens porta a compartir-la sense reflexionar massa”, apunta.

Fernández recorda que, en termes evolutius, les emocions han ajudat l’ésser humà a reaccionar ràpidament davant amenaces o situacions importants. “Evolutivament, hem desenvolupat dreceres cognitives que ens permeten prendre decisions ràpides. Moltes vegades funcionen, però altres no ho fan. I aquestes dreceres, que moltes vegades venen de la mà de l’emoció, ens fan vulnerables a la desinformació, donat que les notícies carregades d’emoció capten més ràpid la nostra atenció i es processen amb més facilitat que aquelles basades en dades fredes i anàlisis racionals”.

En això, apunta David Bueno, doctor en Biologia i director de la Càtedra de Neuroeducació UB-EDU1st de la Universitat de Barcelona, també té molt a veure el fet que el cos humà hagi estat  dissenyat evolutivament per a estalviar energia. I el cervell, que és l’òrgan que més energia consumeix, també. “Les emocions sorgeixen de l’amígdala, que consumeix molt poca energia. La reflexivitat i la racionalitat, al eu torn, depenen de l’escorça prefrontal, que és la zona del cervell –i del nostre cos– que més energia metabòlica consumeix. Per tant, davant una notícia el lògic és que es prevalgui la impulsivitat, és una qüestió de supervivència biològica, i les fake news se’n aprofiten d’això”, argumenta.

Els biaixos que enganyen la nostra ment

Les dreceres cognitives citades per la investigadora María Fernández, conegudes en psicologia com a dreceres heurístiques, permeten al cervell reduir la complexitat a l’hora de prendre una decisió i eviten pensar molt i gastar energia. Aquestes dreceres, no obstant això, ens poden portar a cometre errors. Són els coneguts com a biaixos cognitius. Tots tenim aquests biaixos, que en última instància condicionen la manera en què ens informem i processem la informació. Aquests són alguns dels més importants i que més influència tenen en l’àmbit de la desinformació:

• Biaix de confirmació. El cervell té tendència a creure’s més aquelles notícies que reforcen el que ja pensem, les que d’alguna forma ens donen la raó. Així, per exemple, si som votants del partit polític A, serem més proclius a creure’ns notícies falses que posin en dubte la integritat del líder del partit polític B.
• Biaix de grup. Per inèrcia, considerem més creïbles les notícies de persones que entenem que estan en la nostra línia de pensament i moltes vegades ens deixem portar per l’opinió del seu grup, en lloc de per nostres propis judicis. Per exemple, una persona escèptica als avenços científics es creurà faules amb finament tan nul com que les vacunes provoquen autisme, encara que estigui vacunat.
• Biaix d’autoritat. És més fàcil que el nostre cervell doni credibilitat a les informacions de persones que considerem referents, encara que potser no tinguin els coneixements suficients sobre el tema. Això succeeix de manera habitual entre seguidors d’influencers en xarxes socials, que moltes vegades donen per bons consells erronis sobre salut –com per exemple la faula que l’aigua no hidrata–, pel simple fet que provenen de persones que compten amb milers de seguidors, la qual cosa els revesteix d’una certa pàtina d’autoritat que, en realitat, no tenen.
• Biaix d’ancoratge. Aquesta drecera cognitiva ens fa concedir més veracitat a la primera notícia que rebem sobre un tema, encara que després rebem unes altres informacions que la contradiguin amb dades. Un exemple es va produir durant la dana a València, quan alguns informadors van compartir la notícia que hi havia més de 200 cadàvers en l’aparcament d’un centre comercial. En aquesta localització no es va trobar cap cos, però aquella notícia falsa ja va posar en marxa una teoria de la conspiració en la qual molta gent, encara avui, i malgrat l’evidència en contra, continua creient.
• Biaix de la veritat il·lusòria. Aquesta drecera vindria a refermar aquella frase que diu que una mentida repetida 100 vegades acaba convertint-se en veritat. Els nazis, de fet, van fer ús d’aquesta tàctica per aconseguir que gran part de la població alemanya acabés justificant l’extermini jueu.

Per a Marc Amorós, els dos biaixos que tenen més impacte en l’actual àmbit de les fake news serien el de confirmació i, molt especialment, el de grup. “La desinformació uneix a la gent, crea connexions socials al voltant d’unes creences, la qual cosa fa que les persones se sentin part d’un grup, d’una tribu”, afirma el periodista, que considera que la devoció per Donald Trump és un exemple paradigmàtic en aquest sentit: “Els seus fidels acaben funcionant com a membres d’una secta. Primer es construeix una realitat en la qual creure –que no té per què ser tota falsa– i una vegada s’ha creat aquesta realitat, el que cal fer és evangelitzar, i per a això el sistema de desinformació es val de falsos periodistes, nous mitjans digitals, xarxes socials, influencers, youtubers, podcasters…”. I aquesta proliferació de faules ha anat de bracet d’una progressiva radicalització de la societat.