Grassofòbia. El pes del rebuig
Tan guapta que ets de cara, quina pena que tinguin aquests quilets”; “És grassoneta però molt maca”; “Perdona, crec que t’has equivocat de botiga, aquí no hi ha talles per a tu”, “Et trobes malament i vols fer-te una analítica? El que has de fer és seguir una dieta i aprimar-te”, “Com han de contractar aquesta dona amb el pes que té?, “Però com se li acut portar minifaldilla?”…
Aquestes són només algunes de les nombroses situacions a què les nenes, les joves i les dones grasses, més que no ells, s’enfronten cada dia des que tenen ús de raó; no són invencions, totes es poden llegir en fòrums on les dones grasses troben un espai per esplaiar-se i socialitzar el dolor. Conviuen amb la burla, ara potenciada i democratitzada per les xarxes socials, on un filtre o un mem pot arruïnar la vida d’una adolescent o convertir un menor amb sobrepès en objecte d’assetjament després que un company hagi difós una foto seva menjant-se un sandvitx. Només quan un cas es fa tan mediàtic com el de Lalachús, protagonista de les campanades, o el de la jugadora de waterpolo i campiona olímpica Paula Leitón, que va patir comentaris despectius sobre el seu pes a les xarxes socials durant els Jocs Olímpics de París, s’obre un debat social sobre l’odi a les persones grasses o amb sobrepès que caduca en un dia i on no s’aprofundeix. Malauradament, no és l’únic; la defunció de l’actriu Itziar Castro el 2023 va esdevenir un circ mediàtic que va incendiar les xarxes i va omplir hores de programes en televisió.
Discriminació i rebuig
Totes aquestes situacions són exemples del que s’anomena grassofòbia; l’odi, el rebuig i la violència que pateixen les persones grasses pel fet de ser grasses. Parlem d’una discriminació consolidada sobre prejudicis respecte dels hàbits, els costums i la salut que defensen la creença que el cos gras és producte de la mandra. “Les condicions econòmiques, culturals, genètiques, educatives i socials s’invisibilitzen o s’obvien, igual que la mateixa condició de malaltia i tractament mèdic”, denuncia l’escriptora i activista Mara Jiménez al seu llibre Más yo que nunca. “Aquesta visió no té en compte tampoc que la mateixa grassofòbia és un factor que vulnera la salut”, adverteix Jiménez. La discriminació grassòfoba, igual que altres tantes discriminacions, suposa limitacions en el desenvolupament ple de la vida dels qui la pateixen. Les persones grasses s’enfronten a restriccions i a barreres per trobar feina, per establir relacions socials i sexuals i també per accedir a una atenció mèdica semblant a la que pot rebre una persona que no estigui grassa.
Encara que sembli mentida, la grassofòbia s’ha quedat camuflada tants anys en la societat que el DIEC encara no ha reconegut aquest neologisme procedent de la traducció del terme fatphobia i recollit per primera vegada el 1984 pels investigadors Robinson, Bacon i O’Reilly; una accepció que en anglès té sinònims com ara fat shaming o fat shame. Tanmateix, l’anomenat activisme gras té les arrels als anys setanta, quan a Los Angeles el grup feminista The Underground Fat va iniciar una recerca sobre la violència mèdica envers les persones grasses. El 1973, Judy Freespirit i Sara Aldebaran van escriure el Manifest de l’alliberament gras, que exigia la fi de la discriminació envers els cossos grassos en espais públics, laborals, educatius i sanitaris.
Els anys seixanta va sorgir als Estats Units l’activisme gras que més tard s’estendria a Llatinoamèrica, amb una presència especial a Xile, a Mèxic i a l’Argentina. A Espanya. una de les primeres plataformes va ser Stop Grassofòbia, fundada el 2011 per Carlos Savoie i Magdalena Piñeyro, que va evolucionar d’un grup d’autoajuda a Facebook a un espai de denúncia i acció. A partir d’aquí, van sorgir diferents iniciatives i projectes com La Gorda!Zine, plataforma creada per Laura Contrera que tradueix i difon textos d’activistes angloparlants.
L’activisme gras no lluita només contra la discriminació, sinó que també ha donat lloc a una comunitat solidària que s’identifica com a “grassoritat”. Aquest terme engloba el suport mutu i l’acompanyament entre persones grasses, que comparteixen les seves experiències i se sostenen emocionalment en la lluita contra la grassofòbia. Es tracta d’un moviment que, segons Piñeyro, s’articula al voltant de la reapropiació de l’insult “grassa/gras”, i el resignifica com un terme empoderat, de la politització de la grassor, i també en denuncia les implicacions socials, culturals i econòmiques i la visibilització dels cossos grassos als mitjans de comunicació i a productes culturals.
Una qüestió de gènere
La història revela que les dones han patit l’opressió patriarcal amb el control dels seus cossos, que s’han sotmès a tota mena de disciplines i s’han tractat sempre com a objectes susceptibles de millora. Com apunta la catedràtica en Llengua Espanyola Susana Guerrero Salazar, l’alt percentatge de discriminació per grassor que es detecta a les xarxes socials la pateix el sexe femení, i això ha fet que les plataformes feministes hagin difós també el neologisme grassafòbia, amb què denuncien que el rebuig envers les persones grasses és un fet que afecta fonamentalment les dones.
La grassor es presenta en la nostra societat com un estigma corporal manifest, impossible d’ocultar en les interaccions socials, però que és gairebé invisible paradoxalment en les representacions mediàtiques. L’estigmatització de la dona grassa comporta sobretot una estereotípia que revela un caràcter associat a la desídia, la falta d’autocontrol i la debilitat. De tal manera que, en el Dia Mundial contra l’Obesitat, el 4 de març, nombroses dones reivindiquen que es canviï el nom pel Dia Mundial contra la Grassofòbia/Grassafòbia.
La raó és que entenen que el terme obesitat implica culpabilitat, descuit cap a si mateix, mandra, ignorància i sedentarisme. Tot això es pot sintetitzar en un sol concepte: rebuig i estigmatització perquè el físic no s’adapta als cànons de bellesa actuals, on la primesa és sinònim d’èxit. La paraula gras i grassa, en canvi, es concep com un adjectiu qualificatiu, similar al d’alt-baix. Això sí, defensen la paraula grassa, no “pleneta” ni “grassona”; no volen fer pena, no volen sentir-se malaltes ni que la societat les concebi com a perdedores en una cultura on la idea de la bellesa és cada cop més arrelada com l’atribut més important de la dona.
En aquest sentit, Magdalena Piñeyro, referent internacional en la investigació sobre grassofòbia i cofundadora del moviment Stop Grassofòbia, matisa que la grassor és lletja, la grassor fa fàstic, la grassor està malament, la grassor no hauria d’existir. “I compte que parlo de grassor i no de gent grassa a propòsit; per a la societat grassòfoba ningú està gras, sinó que és gras; això implica una situació que no és permanent, sinó que està pendent de canvi”, subratlla. Una transformació relacionada amb la idea que les persones grasses tenen la capacitat d’aprimar-se, de manera que el cos gras és un “mer trànsit”. Un home i, sobretot, una dona prims són els models que la societat demanda i castiga quan no es compleixen, no només amb la invisibilització social i mediàtica, sinó com a objecte de burles, ofenses i rebuig social, laboral, mèdic, familiar i educatiu. “Tenir en compte una sola persona pel físic és una manera d’injuriar la nostra capacitat públicament i d’objectificar-nos ”, sentència l’artista Yolanda Domínguez en la seva obra Maldito estereotipo.
La comunitat mèdica també està d’acord que no es pot estigmatitzar ningú pel pes, tal com van subratllar en la jornada sobre grassofòbia que es va celebrar l’any passat al Col·legi de Metges de Biscaia i que va reunir activistes contra la grassofòbia, dietistes-nutricionistes i metges amb una gran experiència en Endocrinologia i Nutrició, com ara Fernando Goñi, doctor en Medicina i cirurgia, membre ordinari de la Societat Espanyola d’Endocrinologia i Nutrició (SEEN) i de la Societat Espanyola d’Obesitat (SEEDO), entre d’altres. Tanmateix, van subratllar que l’obesitat és una malaltia multifactorial que afecta més de 2.000 milions de persones al món i que té conseqüències negatives en la salut, com ara l’augment del risc vascular, l’associació a malalties com la diabetis de tipus 2, apnees del son, hipertensió i molts problemes articulars.
Els mitjans de comunicació, a examen
El cinema, la televisió, els anuncis publicitaris que omplen les marquesines, les revistes de moda i les imatges que es publiquen per les xarxes socials i les que il·lustren reportatges i informacions diàries promouen la primesa com un ideal de bellesa i d’èxit. En aquests moments, la idea de la bellesa com l’atribut més important d’una dona és constant, i està magnificat per Instagram i especialment per TikTok. Una de les estratègies més agressives per a degradar i, per tant, per a exercir violència contra una persona és deshumanitzar-la. I això és el que fan molt sovint els mitjans de comunicació; es valora les dones per la seva dimensió corporal, més enllà que sigui una actriu premiada, una esportista d’elit o una professional que ocupi un alt càrrec. No només això: qui discrimina i humilia les persones troba en les xarxes socials la via de difusió principal, i contribueix a crear un discurs on es normalitza l’odi. Mentre que d’una banda les xarxes socials constitueixen un espai propici per a denunciar qualsevol tipus de discriminació, de l’altra són un dels instruments principals que es fan servir per a atacar els grups més vulnerables, i entre aquests hi ha les persones grasses.
L’anonimat i la distància emocional, que es deriva de la llunyania entre l’emissor i els al·ludits, redueixen l’empatia i la sensació de perill, i generen un context de seguretat per a fer qualsevol tipus de comentaris sense conseqüències aparents. A això caldria afegir la presència de comunitats que fomenten i aplaudeixen aquests discursos. Els vídeos, els mems i els acudits sobre grassos i grasses traumatitzen les víctimes i impacten negativament en la seva autoestima, alhora que es converteixen en eines que normalitzen la violència contra els més dèbils. Tanmateix, qui publica aquesta mena de missatges s’escuda en la seva llibertat d’expressió i en què, d’acord amb l’expert en Dret Grau Navarro, silenciar o censurar aquests missatges constituiria un robatori per a la humanitat.
El 55,8% dels espanyols té sobrepès i un 18,7%, obesitat. Tot i això, els cossos diversos són gairebé invisibles en les pel·lícules i en les sèries de televisió.
Font: Informe Grassofòbia 2023, de l’Observatori de la Diversitat als Mitjans Audiovisuals (ODA).
L’altaveu de les xarxes socials
No hi ha dubte que l’agressió a les xarxes socials envers les persones sobre el seu pes té com a finalitat avergonyir, assetjar, amenaçar, humiliar, burlar-se i menysprear-les sense tenir-hi un contacte cara a cara. Ara bé, les agressions que s’exerceixen des d’algunes xarxes socials poden passar desapercebudes per la normalització dels comentaris nocius. És, precisament, això el que fa que es consideri acceptada la violència que s’exerceix per mitjà de les bromes d’odi que marginen i victimitzen. Aquestes són algunes de les conclusions a què ha arribat el grup d’investigació Mediaiker de la Universitat del País Basc (UPV/EHU), en estudiar la presència de la grassofòbia en més de 50.000 comentaris que es van fer als 730 vídeos publicats entre YouTube i TikTok arran de la defunció de l’actriu Itziar Castro el 2023. Aquest projecte s’emmarca dins del programa Tractament mediàtic i prevenció de l’obesitat: cibermitjans, xarxes socials i comunicació institucional. Entre els resultats destaquen els missatges d’odi, carregats de burles per la seva imatge, per la seva tasca com a activista contra la grassofòbia i, fins i tot, per la seva homosexualitat; en molts dels missatges la culpabilitzen fins i tot de la seva mort per “no haver-se cuidat”, “per no haver-se aprimat”. Això és una constant a YouTube i no tant a TikTok, on els missatges d’odi conviuen amb molts d’altres que se centren en la solidaritat amb la família i en l’estima a l’actriu.
El paper dels mitjans de comunicació com a garants que no es discrimini ningú ni es contribueixi a difondre missatges d’odi envers les persones grasses és fonamental. Bona part del contingut que publiquen o que emeten es pot qualificar com a grassòfob. “En les notícies som les sedentàries, un nombre més en la xifra d’obesitat mundial; en la publicitat, golafres i l’“abans”, trista i mandrosa, el “després”, prima, activa i feliç; en política, invisibles, igual en les cançons i en les poesies; en les pel·lícules, centre de mofa, feixuga i ridícula. Com a protagonistes i amants, mai; com a amigues, sempre”. Així ho explica Magdalena Piñeyro. Sota el jou de la pressió estètica es repeteix el missatge de cos-gras cos-fracassat o persona perdedora que només podrà trobar l’acceptació pública en l’àmbit social, sexual, laboral, educatiu i sanitari si s’aprima.
El biaix de la intel·ligència artificial
Les noves tecnologies, que bé es podrien fer servir per a combatre la violència estètica envers les persones grasses, encara han de recórrer un llarg camí. Una recerca feta pel Grup Mediaiker i la Fundació Eroski, en què es van analitzar 3.000 imatges generades per quatre intel·ligències artificials diferents, revela que la IA aplica el biaix per pes en el 90% de les imatges que genera quan li donen algunes de les ordres següents: “Dona/home que fa esport”; “Dona/home desitjable”; “Dona/home guapa/o”. El resultat és que no genera imatges de persones grasses o amb sobrepès al gimnàs, més aviat són models que marquen les abdominals en el cas d’ells i els escots pronunciats en el d’elles. Si analitzem l’ítem corresponent a la bellesa, no hi ha dones ni homes grassos desitjables. Com més pesi, menys bellesa i menys es desitja. Aquesta és una de les nombroses conclusions d’aquest estudi.
Yazmina Vargas
Periodista i doctorada en la Universitat del País Basc/EHU
“No estic grassa, soc grassa”
Yazmina Vargas (Jaén, 1988) és periodista, té un dels millors expedients acadèmics durant la seva etapa d’estudiant a la universitat, amb tretze matrícules d’honor, escriu contes i és investigadora en la Universitat del País Basc/EHU, a més d’impartir cursos sobre grassofòbia. Tot i això, quan Yazmina puja a un autobús, arriba al gimnàs i gaudeix del seu esmorzar en una cafeteria, els altres viatgers, esportistes i comensals veuen una dona grassa i només grassa. La seva generositat, intel·ligència i capacitat de treball se supedita al fet que el seu cos es troba al marge dels actuals cànons de bellesa que responen a una tirania estètica. No és l’única, són moltes les persones grasses que són objecte de burles, de discriminació laboral i d’accés desigual en els serveis de salut. Per sort, l’activisme del qual moltes formen part és l’aliat més gran que tenen; no jutja mai, empodera i ajuda a compartir pors, greuges i un rebuig més que manifest. A més a més, exigeixen no confondre el terme “obès/obesa” amb “gras/grassa”, perquè no són sinònims. Dins de l’activisme han trobat un lloc segur i un nou concepte que abracen amb força: la “grassoritat” (equivalent a la sororitat entre persones grasses).
De la invisibilització de les persones grasses a convertir-se en el centre d’atenció després de les campanades de Lalachús. La grassofòbia està de moda?
Podríem dir que sí, però és un concepte que no m’agrada perquè les modes passen. Cada vegada hi ha més persones grasses que alcem la veu davant les burles, el menyspreu i l’odi amb què ens tracten. Fets com el de Lalachús posen la grassofòbia en el focus, però hi ha activistes que fa molts anys que treballen.
Fins i tot en l’àmbit sanitari davant el terme obès/obesa?
Sí. De fet, la paraula obesitat és patologitzant, però no és així. No és el mateix una malaltia que un factor de risc, com ho és la grassor, tenir més probabilitats d’emmalaltir de diabetis, tenir problemes cardíacs… Passa el mateix amb el tabaquisme o amb l’alcohol i ningú en diu res, perquè està normalitzat.
Per això defensa el terme grassa en lloc d’obesa
Sí, amb un matís; no estic grassa, soc grassa. Aquest “estar prima” dona a entendre que està a dieta i que la grassor desapareixerà. I si dius, com jo, que ets grassa, és perquè comences a abraçar el teu cos gras i has deixat d’“arreglar-te’l”, perquè no hem tingut mai un cos trencat.
Quin és el missatge principal de l’activisme gras?
Que no valc menys perquè sigui una persona grassa i que, si ho soc, no és obligatòriament pel que menjo, perquè la grassor és multifactorial. Altres missatges valuosos són que hem d’abraçar els nostres cossos perquè són els que ens sostenen, ens fan ballar, riure, saltar i abraçar. I, sobretot, que és important treballar en col·lectiu, perquè no és una lluita individual.
Com es combat l’estigmatització?
Educant, promovent l’empatia i desafiant els estàndards de bellesa. Cal trencar els mites sobre la grassor, visibilitzar i acceptar la diversitat corporal, que els mitjans de comunicació aprenguin a donar la informació des d’un enfocament antigrassofòbic, que hi hagi publicitat inclusiva, i també treballar en lleis contra la discriminació.