Totes les varietats són iguals. Fals
El cultiu de ceba és molt antic i s’estén per moltes zones geogràfiques, per això n’hi ha tantes varietats: a la Unió Europea, en podem trobar més de 1.200. Els productors classifiquen les cebes segons la maduració (primerenques, mitjanes i tardanes) i els consumidors les distingeixen pels usos culinaris, pel grau de pungència (picor) o per l’aspecte (forma i color). Les principals varietats de cultiu a Espanya pertanyen als tipus bavosa, valenciana, Llíria, gra d’or i Recas, que concentren el 80%-85% de la producció. La bavosa és tendra, dolça, amb la pell groguenca i la carn blanca. La gra d’or també té la pell groguenca, a vegades tirant a vermella, mentre que la carn és blanca i dura. La varietat Llíria és de color groguenc i d’un sabor dolç. La Recas, d’altra banda, és esfèrica, groguenca-vermella, dura i amb moltes capes. Unes altres cebes que es comercialitzen a Espanya són la de Figueres (varietat de color violaci), l’horcal, la blanca castellana, la matancera, la mondonguera, la del Pilón, de Priego, d’Hervás, la blanca de Lanzarote, les chatas de Celanova i Cortegada, les amarillinas o la varietat de Bedoya.
La varietat en determina la conservació. Veritat
La ceba groga, la que més es fa servir, és la més forta i resistent, ja que pot aguantar setmanes al rebost. La blanca i la vermella duren menys. Aquestes últimes són semblants en característiques, però les blanques són una mica més suaus i dolces que les vermelles, i es recomana consumir-les als pocs dies de comprar-les. En general, com a consell per a totes les varietats, abans de comprar cebes hem de mirar que no estiguin toves i que tinguin prou capes externes per a protegir-les. En aquestes condicions, les cebes es conserven bé uns quants dies en un lloc sec i fresc, sense haver de guardar-les en llocs refrigerats. Un cop tallades, s’han de conservar a la nevera ben tapades. Poden estar-s’hi de tres a cinc dies.
Ceba i ceba borda no són el mateix. Veritat
Dins de les espècies del gènere Allium, les que més es conreen són la ceba, l’all, el porro, l’escalunya i el ceballot. La ceba borda o porradell és de l’espècie Allium fistulosum, cosina germana de la ceba (Allium cepa i Allium ascalonicum), però es tracta d’un vegetal diferent. La ceba borda no forma bulbs, com fa la ceba, i és més tendra i menys intensa de sabor. D’altra banda, la ceba tendra, també anomenada fresca (blanca), tampoc pertany a la mateixa espècie que la ceba borda, encara que sovint es fan servir com a sinònims. És una ceba en estat primerenc de maduració o encara en fase de desenvolupament.
És rica en nutrients. Veritat
La ceba està composta per un 90% d’aigua, per això aporta poques calories (40 kcal/ 100 g) i pocs hidrats (3%-9%) i proteïna (1%). No conté ni greix ni colesterol, però sí que conté fibra (2%). També aporta minerals, com ara potassi, fòsfor, magnesi, calci, ferro i seleni i molt poc de sodi. Entre les vitamines, destaquen la C i les del grup B (B1, B2, B3, B6 i àcid fòlic).
Són riques en antioxidants. Veritat
La ceba conté una gran quantitat de components bioactius, entre els quals destaquen els flavonoides (la ceba n’és una de les fonts principals) i els compostos ensofrats, que li donen el color i el sabor tan característic. Diversos estudis epidemiològics suggereixen que ingerir flavonoides amb l’alimentació pot reduir el risc de tumors de mama, de còlon, de pulmó, de pròstata i de pàncrees, però amb un aliment per si sol no s’obtenen aquests beneficis. Només se’n redueix el risc si es consumeix dins d’una dieta equilibrada i saludable que combini altres hortalisses, verdures i fruites.
Per si sola redueix el risc de patir problemes de cor. Fals
Els compostos ensofrats i els flavonoides tenen una funció antioxidant, antiinflamatòria i antimicrobiana. El consum d’aquests compostos es vincula amb la prevenció d’alguns tipus de càncer (sobretot gastrointestinals) i amb un efecte protector enfront de les malalties cardiovasculars, la hipertensió arterial, la hipercolesterolèmia, la diabetis i les malalties de l’aparell respiratori, entre d’altres. Però encara calen més estudis per a tenir més evidència científica i saber exactament la quantitat que en cal consumir perquè tingui aquests efectes potencials. No podem oblidar que el paper de la dieta en la salut és conseqüència de tots els aliments que mengem i no només d’un.
Es considera un prebiòtic. Veritat
La ceba conté dos tipus de fibra (inulina i fructooligosacàrids) que, quan els consumim, poden estimular el creixement dels bacteris intestinals. Aquests dos compostos prebiòtics fan que la flora intestinal estigui més forta, ajuden amb la descomposició dels greixos i estimulen el sistema immunitari.
Alleuja la tos. Fals
No hi ha cap estudi de qualitat avalat per la ciència que certifiqui que la ceba sigui bona per a tractar malalties respiratòries o la febre. Tampoc té cap efecte antiviral ni antibiòtic.
Pot provocar acidesa estomacal. Veritat
La ceba, dins d’una dieta variada i d’un consum adequat, no té contraindicacions en persones sanes. Tanmateix, les persones que tenen problemes de flatulència o de reflux poden empitjorar els símptomes si mengen ceba. Sempre es pot optar per les varietats més suaus, com la ceba tenda o per altres espècies com el porradell.
La ceba conté una molècula amb un nom gairebé impronunciable –trans-(+)-S- (1-propenil)-L-cisteïna sulfòxid– que és inodora. Quan tallem la ceba i en trenquem les cèl·lules, aquesta molècula entra en contacte amb un enzim anomenat al·linasa, un compost que té la funció de defensar el bulb dels atacs dels depredadors. Aquesta unió produeix uns gasos ensofrats que es queden en l’aire i que provoquen irritació ocular i llagrimeig. Per minimitzar aquest efecte podem refredar prèviament la ceba a la nevera o al congelador i després tallar-la amb un ganivet molt ben esmolat que talli l’aliment de manera molt neta. Com més net sigui el tall, menys quantitat de sofre es vaporitzarà en l’aire.