Vigilar l'orina
L’orina és el líquid que segreguen els ronyons, emmagatzema la bufeta i s’elimina a través de la uretra. Té diverses funcions: eliminar les substàncies de rebuig, produïdes pel metabolisme cel·lular, i les substàncies tòxiques per a l’organisme (com les que procedeixen dels medicaments); i participar en l’equilibri electrolític, eliminant ions de sodi i potassi, en la regulació hídrica que controla la pressió arterial i en el control de l’equilibri àcid-base.
En general, a l’acte de la micció no se li dóna importància tret que se sofreixin molèsties o s’observin canvis en la freqüència, la quantitat o les característiques de l’orina excretada. Tot seguit es donen algunes recomanacions pel que fa al color i l’olor de l’orina que convé tenir en compte per a saber quan hem de consultar el metge.
L’orina normal és clara i té un color groc pallós. Tanmateix, pot canviar de color segons la quantitat i els aliments que s’ingereixen, davant de determinats medicaments o patologies. Aquests són alguns canvis i la seva causa:
- L’orina tèrbola és signe d’una infecció urinària (també pot causar una olor desagradable).
- Un aspecte lletós pot ser provocat per bacteris, cristalls, excés de glòbuls blancs o mucositat.
- Si és transparent i de color marró fosc -semblant a una beguda de cola-, pot ser per una alteració hepàtica que provoca un excés de pèrdua de bilirubina, com ocorre en l’hepatitis o la cirrosi, per exemple; per una lleugera pèrdua de sang o, fins i tot, per haver menjat espàrrecs.
- Si el color és rosat o vermell, és senyal de pèrdua de sang, sigui per menstruació, trastorn de la via urinària que provoqui sagnat, anèmia hemolítica o porfíria (malaltia congènita metabòlica). Encara que hi ha alguns aliments que també poden provocar-lo: móres, remolatxes o colorants alimentaris.
El color taronja o groc fosc s’associa a fàrmacs (com la rifampicina), l’ús recent de laxants, la presa de suplements de vitamines del complex B o una ingesta excessiva d’aliments rics en carotens -pigments vegetals- que es troben en taronges, mandarines, carabassa o pastanaga, entre d’altres.
- Si l’orina és de tonalitat verdosa o blavosa, pot ser per la ingesta de colorants artificials, per una infecció d’orina, per alguns medicaments (com la Viagra) o per una malaltia rara denominada hipercalcèmia familiar benigna (un trastorn genètic del metabolisme).
- El color porpra es relaciona amb patògens que alcalinitzen l’orina, com la Klebsiella pneumoniae, la Pseudomonas aeruginosa o algun enterococ (un gènere de bacteris), entre d’altres.
Per norma general, si una persona té un estat de salut bo i beu una quantitat d’aigua adequada, l’orina no desprèn una olor forta. En canvi, de la mateixa manera que passa amb el color, hi ha aliments (espàrrecs, all, cafè o bolets) i fàrmacs (algunes vitamines) que en poden variar les característiques habituals.
Tot i això, una olor forta pot indicar la presència de deshidratació, alteració hepàtica o infecció d’orina. Una olor fètida podria ser un senyal de presència de microorganismes patògens. Una olor dolçassa pot ser deguda a una diabetis (per nivells elevats de glucosa en l’orina) i una olor de floridura pot indicar l’existència d’alguna malaltia del metabolisme.
Els principals símptomes d’una infecció d’orina són la coïssor, la cremor o el dolor en orinar i la necessitat d’anar al bany amb freqüència. De vegades, l’orina pot tornar-se de color tèrbol, lletós o vermellós (que indica pèrdua hemàtica) i desprendre una olor desagradable.
No sol provocar augment de la temperatura corporal. Si apareix febre alta juntament amb dolor lumbar, pot ser que la infecció hagi arribat a les vies urinàries altes i el ronyó (pielonefritis). En aquests casos es recomana fer una consulta al professional de referència.
Segons la guia de pràctica clínica sobre la “Cistitis no complicada en la dona”, de l’Associació Espanyola d’Urologia, el segon procés infecciós en atenció primària són les infeccions del tracte urinari (ITU). Les cistitis representen el 90% de totes aquestes infeccions en la dona, però a partir dels 65 anys, la incidència s’iguala en els dos sexes. La raó s’ha de buscar en la seva anatomia, ja que el conducte que va des de la bufeta fins a l’exterior -uretra- és més curt que en els homes i això facilita que hi entrin bacteris. S’estima que al voltant del 34% de les dones sofriran una infecció d’orina al llarg de la vida. Segons aquests especialistes, en dones joves, el bacteri culpable en el 70%-80% dels casos és Escherichia coli, que prové de la zona distal del tub digestiu, i el factor de risc principal és el coit, per la qual cosa és més freqüent en aquelles que són actives sexualment.
Hi ha altres factors que poden augmentar la probabilitat d’infecció: diabetis, deficiències en el sistema immunològic, embaràs o ancianitat, a més d’altres condicions que dificultin el buidatge de la bufeta, com ara alteracions en la pròstata, alteracions medul·lars o ser portador d’una sonda vesical.
En general, no sol ser necessari estar en dejú. La millor mostra per a l’examen és la primera hora del matí i es recomana no haver begut una hora abans de recollir la mostra per a no alterar-ne els resultats.
Per a procedir a la recollida i evitar la contaminació amb altres microorganismes presents a la zona, cal rentar-se i eixugar-se bé els genitals i rebutjar el primer raig de micció. Seguidament, si s’allarga el temps entre la recollida i el lliurament de la mostra al professional de salut encarregat, el millor és deixar-la a la nevera.
En una anàlisi d’orina es pot determinar la presència de cèl·lules, microorganismes o cristalls o moc, però també de glucosa, proteïnes, cetones i pigments com la bilirubina, entre d’altres.