El risc d'abandonar-se durant el dol
El dol és un procés d’adaptació emocional que es desenvolupa després d’una pèrdua com la mort d’una persona pròxima, encara que també es pot produir per la pèrdua d’una relació o d’una feina, entre d’altres.
És la resposta normal i saludable per a afrontar aquest tipus d’absències i pot tenir conseqüències tant psicològiques com físiques. La pèrdua d’un ésser estimat és una de les situacions més traumàtiques que pot viure una persona. És tan gran l’estrès psicològic que pot causar, que pot afeblir l’organisme i deixar-lo vulnerable enfront d’algunes malalties.
El procés de dol consta de diferents fases per les quals cal passar per a poder superar la defunció. La doctora Elisabeth Kübler-Ross (1926-2004), experta en el procés de dol, enumerava cinc etapes, encara que no totes les persones passen per totes, ni ocorren en l’ordre assenyalat.
La primera fase és la negació, aquella en la qual costa admetre la realitat i es tendeix a negar el que ha succeït. En aquesta fase fins i tot es pot tenir la sensació de veure el difunt entre la multitud. La segueix l’enuig, la indiferència o la ira, que es caracteritza per la impotència de no haver pogut evitar la pèrdua i es busquen causes i culpabilitat.
En l’etapa de negociació -sigui amb un mateix o amb l’entorn- es busca una solució a la pèrdua, malgrat que s’és conscient que és impossible. En l’etapa de dolor emocional envaeix una pena profunda que s’acompanya de dolor agut; fins i tot poden donar-se alguns episodis depressius puntuals.
I, finalment, l’acceptació: amb el temps arriba la resolució del procés, en el qual s’assumeix que la pèrdua és inevitable i s’aprèn a viure sense la persona estimada, encara que amb la sensació de buit. A mesura que passen les dates significatives que es compartien amb la persona difunta, com l’aniversari o el Nadal, el dolor agut es converteix en nostàlgia.
Però, quant dura el procés de dol? Depèn de cada persona. Pot allargar-se de dues setmanes a quatre mesos, més fins i tot si el mort és una mare, un fill o un cònjuge. Tanmateix, si els símptomes s’agreugen, duren més enllà d’un any o dificulten seguir amb la vida diària, es recomana demanar consell al professional de salut corresponent perquè descarti un procés de dol patològic.
L’estrès i el sofriment intens fan emmalaltir. Hi ha estudis que evidencien que les emocions negatives com l’hostilitat, la ira, l’estrès, la depressió o la tristesa afebleixen el sistema immunològic i s’és més vulnerable davant del desenvolupament d’infeccions i malalties.
Els canvis fisiològics que es produeixen durant el dol es tradueixen en diferents símptomes i signes: marejos, mals de cap, hiperventilació, nàusees, agitació i irritabilitat, tristesa profunda, dolor agut, angoixa, cansament, dificultat per a concentrar-se o per a agafar el son i tenir un descans reparador, entre d’altres.
A això se suma que, durant aquest temps, les persones acostumen a abandonar la seva cura i benestar: dormen poc, no mengen prou o no mengen els aliments més recomanats i alguns incrementen la ingesta d’alcohol o el consum de tabac.
Aquesta situació mantinguda en el temps provoca que augmentin els nivells de cortisol, una hormona que s’allibera quan es pateix estrès. En conseqüència, puja el ritme cardíac i la pressió arterial i es produeixen alguns canvis en la coagulació sanguínia, que poden incrementar les probabilitats de patir un infart de miocardi després de la defunció d’un ésser estimat.
Moltes persones en dol també arriben a oblidar la medicació que, en determinades patologies, és de compliment estricte, com ocorre amb els fàrmacs que es prescriuen per a malalties cardiovasculars, trastorns mentals o la diabetis, entre d’altres.
No és estrany que algunes persones desenvolupin algun tipus de malaltia després de la pèrdua d’un ésser estimat. Per això, és fonamental gestionar la situació i totes les emocions, tenint en compte que es necessita temps i espai i no descurar la salut. L’Associació Americana de Psicologia (APA) ofereix algunes estratègies sobre aquest tema:
- Parlar sobre la defunció. Compartir les emocions sense pressió i fer-ho amb persones de confiança ajuda a comprendre el que ha passat, a recordar l’amic o familiar i a superar el dolor. Per contra, negar la situació pot conduir a l’aïllament i a la frustració.
- Acceptar els sentiments, siguin els que siguin. És normal que aparegui tristesa, però també ràbia i frustració.
- Cuidar-se un mateix i l’entorn afectat. Cal intentar menjar bé, fer exercici i dormir prou. Després dels primers dies, és beneficiós establir-se un horari i seguir-lo. També cal evitar l’alcohol o l’ús de tranquil·litzants.
- Ajudar altres persones que també lluiten amb la pèrdua. Ajudar els altres fa sentir-se millor. A més, afavoreix que es comparteixin històries i vivències sobre el difunt, i això pot servir a tots.
- Rememorar i celebrar la vida del difunt de la manera que cadascun cregui més convenient i significativa: bé mitjançant la plantació d’un arbre, escrivint la seva història o recordant-lo davant d’altres persones.
Si, malgrat aquestes recomanacions, les emocions són tan intenses que aclaparen, si l’afectat no es veu capaç de superar-les o s’allarguen en el temps, el millor és demanar consell al professional de salut d’atenció primària o a un psicòleg.