Bellesa en males mans

Els fraus en cirurgia estètica. Bellesa en males mans

Cada any es fan a Espanya prop de 400.000 intervencions estètiques, i d’aquestes, al voltant de la meitat, són de tipus quirúrgic, segons dades de la Societat Espanyola de Cirurgia Plàstica, Reparadora i Estètica (SECPRE). És a dir, requereixen anestèsia, sala d’operacions i atenció preopteratòria i postoperatòria. L’estudi La realitat de la cirurgia estètica a Espanya 2022 revela un augment d’aquestes intervencions del 215% respecte del 2013. L’auge en la demanda d’aquesta mena d’operacions ha comportat l’aparició de clíniques de baix cost i de promocions comercials agressives tan temptadores que ens fan oblidar el risc que tenen. Un risc que no consisteix només que el resultat no sigui satisfactori, sinó que pot implicar problemes de salut seriosos i, fins i tot, en casos extrems, la mort.

La seguretat és el primer

Per tant, no és estrany que els especialistes instin els pacients que, abans de sotmetre’s a una intervenció, sempre tinguin presents els requisits essencials que han d’exigir tant al professional com al centre on es dugui a terme. “És una de les preocupacions més grans que tenim i, de fet, tenim una secció dedicada específicament a la seguretat del pacient, on insistim que es duguin a terme tots els procediments conforme a les normes que la literatura i la investigació assenyalen com més segures”, reconeix Isabel de Benito, cirurgiana plàstica i presidenta de SECPRE.

La seguretat, insisteix, és la prioritat número u, entre altres raons perquè es tracta d’una cirurgia d’elecció. “El pacient entra sa i n’ha de sortir igual. I, com que en cirurgia no hi ha risc zero i hi ha la possibilitat que hi hagi alguna complicació, l’especialista ha d’estar preparat per a saber solucionar-la i posar-hi remei”, explica De Benito.

Al voltant de la cirurgia estètica hi ha tres aspectes que sempre s’han de tenir en compte abans de sotmetre’s a una intervenció d’aquest tipus. Carmen Flores, presidenta del Defensor del Pacient, els detalla així: “Ha d’estar molt segur de la capacitació del professional, de la seguretat i de l’equipament del centre on s’ha de fer l’operació i que les tècniques, els materials i els procediments estiguin perfectament homologats”.

Intrusisme professional

“El risc de l’intrusisme és molt present. Per això, el pacient s’ha d’assegurar que el professional tingui la qualificació necessària”, explica la doctora De Benito. “A Espanya, els títols estan molt regulats, els emet el Ministeri de Sanitat. Si el professional ha obtingut la titulació en un altre país, s’haurà d’homologar aquí. És la manera de demostrar que han tingut la formació, que estan capacitats”, afegeix De Benito.

A més a més, el cirurgià ha de tenir experiència en el procediment. Cada cop hi ha més tendència a especialitzar-se, perquè estar al nivell d’excel·lència en tots els tipus d’intervencions és molt difícil. Per això és freqüent trobar cirurgians especialitzats en una àrea determinada, per exemple, rinoplàsties, pròtesis mamàries o remodelació corporal. “El pacient no ha de tenir objecció a preguntar al professional sobre la seva capacitació i experiència”, aconsella la presidenta de SECPRE.

Pel que fa a les intervencions de medicina estètica, la defensora del pacient, Carmen Flores, assenyala que “és un error pensar que perquè sigui un procediment menor no hi ha riscos: un bótox, per exemple, si no està fet per un professional, et pot paralitzar la cara”.

Centres sense garanties

La intervenció s’ha de fer sempre “en un lloc degudament acreditat en matèria de seguretat clínica”, adverteix De Benito, que recorda que, “encara que ens sembli que fer-ho en un lloc amb menys aparells implica que la cirurgia és menys perillosa, la realitat és la contrària: com més mesures de seguretat tingui, millor”. En aquest sentit, l’ideal és que el centre disposi d’una UCI pròxima, per a estar preparats si hi ha qualsevol complicació.

“És important comprovar que la clínica on acudim està legalitzada i que disposi de sala d’operacions, equip de reanimació i UVI per a qualsevol eventualitat”, recorda la defensora del pacient Carmen Flores. I adverteix: “Compte, la clínica podria tenir aquests mitjans en aparença, però només llicència com a consultori”.

Tractaments en rebaixes

“Hi ha moltíssimes persones que, per l’enorme desig d’operar-se, només miren el cost. Però si és tan barat et pot sortir molt car. Quan es tracta de salut, i això és salut, no pensis en l’estalvi”, assenyala Flores. “Hi ha centres que operen per sota de cost. Aquest tipus d’ofertes, inferiors al preu de mercat, ha de ser una bandera vermella de primer nivell”, assenyala la doctora De Benito.

Així, recorda que, entre els costos d’una cirurgia estètica, s’inclouen els de l’hospital, del cirurgià, d’un anestesista degudament preparat, dels ajudants necessaris… “Els preus barats no són una bona idea en cirurgia. I, pel que fa als materials que es fan servir, veiem que hi ha persones que compren el bótox i l’àcid hialurònic per internet. Fins i tot hem vist que hi ha un mercat de pròtesis de segona mà a Sud-amèrica”, assenyala Isabel de Benito.

Per això, des del Defensor del Pacient recomanen que, si volem implantar-nos algun producte o material, sol·licitem un document signat pel responsable de la clínica, on figuri el nom del producte, l’empresa, el fabricant i la distribuïdora, el número de registre sanitari i número de lot.

El diagnòstic dels comercials

Tan important és decidir qui ens ha d’operar i on com conèixer per endavant què és el que ens volem fer. En aquest camp hi té un paper important l’ètica, tant dels professionals com de la clínica que anuncia les promocions. “Si en la primera consulta qui ens rep és un comercial, sortim-ne corrents”, és el consell de la presidenta de SECPRE, que recorda que el que hi ha en joc és un acte sanitari i, per tant, “ha d’haver-hi un cirurgià que faci el diagnòstic, que parli amb el pacient de les seves expectatives, que ofereixi solucions i que exposi els riscos”.

És el mateix consell que dona Carmen Flores: “Vas a un centre i et recomanen operar-te això i allò, i surts de la consulta pensant que necessites tres o quatre operacions”. Hi ha campanyes molt agressives. “Ens encantaria que la publicitat estigués prohibida, perquè atreu les persones més vulnerables: amb complexos, que han perdut la parella i pensen que operant-se recuperaran la vida, els més joves…”, afegeix.

L’ètica del professional

No només és una qüestió dels comercials, l’especialista també s’ha de guiar per criteris ètics, encara que aquests criteris suposin dir que no a un pacient. En aquest sentit, la doctora De Benito afirma que “el professional no ha d’operar només amb perícia, sinó també amb ètica. La seva feina és orientar, aconsellar i explicar al pacient que hi ha coses que tècnicament no es poden aconseguir o que en el seu cas no li convenen. També, ha de saber identificar la persona que va a la consulta amb un trastorn psicològic que fa que es vulgui operar pensant que així se solucionarà el seu conflicte”. També hi coincideix Carmen Flores: “Els metges han de desaconsellar les operacions a les persones que no estan bé psicològicament. Són persones que mai no es veuran bé, que tenen una insatisfacció que no els podrà treure cap cirurgià”.

Xarxes socials i picaresca

Tots hem vist a les xarxes socials imatges de l’abans i el després de suposats pacients. Si ens hi fixem bé podrem veure que, en molts casos, són imatges obtingudes o retocades amb intel·ligència artificial. “Són falses, estan fetes per vendre, però els pacients es refien molt de TikTok o d’Instagram i han de saber que no hi ha res que pugui substituir l’entrevista amb el cirurgià”.

I un altre punt controvertit és si s’ha de cobrar la primera consulta o no. De Benito no té cap dubte: “Les consultes s’han de cobrar perquè s’hi fa un diagnòstic. A més a més, de vegades la persona només ve perquè la vegis, li diguis que penses que li aniria bé, l’aconsellis i l’orientis, i després se’n va amb aquesta opinió a un centre de baix cost”.

Com es pot reclamar i en quins casos cal fer-ho?

Més enllà dels casos en què hi ha una defunció o que el pacient queda amb seqüeles més o menys greus, no sempre és fàcil decidir, des de la perspectiva de qui s’opera, si l’operació ha estat un èxit o no. “Sempre ha d’haver-hi un equilibri entre el que és possible i les expectatives del pacient. Per això cal parlar molt abans i deixar les coses ben clares. Jo sempre intento tenir un ideari clar de què volen, què et demanen i què es pot aconseguir”, exposa la doctora De Benito.

La bellesa i l’harmonia són subjectives, i en el terreny de les expectatives són especialment relliscoses. Era aquesta la mirada que jo esperava? Per què el meu nas nou em canvia el gest? No desapareixeran les cicatrius?

Un cop més, aquí també entra en joc l’ètica del professional i del pacient. “Totes les cirurgies tenen complicacions potencials, i això no implica que hi hagi hagut una mala praxi, perquè això no és una ciència exacta. Una altra qüestió és que, per exemple, el pacient tingui una infecció perquè s’ha operat en un gimnàs o en un centre d’estètica”, explica la presidenta de SECPRE.

“No és fàcil demostrar que el resultat d’una operació d’estètica és desfavorable perquè hi ha hagut una negligència”, assenyala Carmen Flores. “Per definir si un acte d’aquesta mena és denunciable, ha d’haver-hi prèviament una prova pericial que ho avali. En totes les negligències, la càrrega de la prova recau sobre el pacient, que ha de demostrar amb un perit que la intervenció s’ha fet malament”.

És un procediment costós, explica la defensora del pacient. “L’advocat ha de trobar un perit disposat a signar un informe on expliqui que s’ha comès una negligència i a defensar-ho en un judici”. I mai hi ha garanties d’èxit: “Hi ha persones que venen a l’associació i s’enfaden perquè els diem que el seu cas és reclamable, però no denunciable. [Es pot reclamar a la clínica, però és molt difícil de provar davant un tribunal]. El més honrat és explicar-li que aquests judicis són molt complicats de guanyar perquè hi ha un jutge al darrere que és qui decidirà si realment ha estat negligència i fixarà la indemnització. Per això, si un advocat et diu que ‘això ho tenim guanyat’, fuig”.

Hi ha reparació?

Però, més enllà de les negligències, els procediments es poden fer amb més o menys perícia, i això com s’avalua? “El cirurgià ha de saber si alguna cosa es pot millorar i oferir la possibilitat de reparar-la”, explica la doctora De Benito. “Si exerceixes la teva professió amb ètica i veus que hi ha hagut un mal resultat, ho fas. És complicat, tanmateix, perquè sol comportar uns costos”, comenta.

Per evitar conflictes, la presidenta del Defensor del Pacient recomana el següent: “Si el cirurgià t’assegura el resultat, cal exigir-ho per escrit. En tot cas, recopila la publicitat de la clínica i guarda-la si et promet resultats satisfactoris. És de gran importància conèixer les gravíssimes conseqüències d’un fracàs en una operació estètica i hem de tenir en compte que la publicitat no sempre és tan veraç com hauria de ser. La publicitat pot ser enganyosa”.

Igualment, recomana exigir “una informació exhaustiva i molt detallada dels riscos de morbiditat i mortalitat, fins i tot dels més estranys o excepcionals. Amb això evitarem que la clínica, guiada només per criteris mercantilistes, silenciï les possibles complicacions per atreure clients potencials”, afegeix.

Finalment, i de cara a possibles reclamacions, un altre consell és no pagar mai amb xecs al portador, demanar factura i còpies de tots els documents que se signin i tenir per escrit un pressupost desglossat que concreti els materials que s’han de fer servir. “En cap cas el pagament final ha de superar el pressupost”, conclou Carmen Flores.