Fills sí o fills no? Quina és la seva postura?
Depèn. El que importa és que cadascú pugui tenir els fills que vulgui, i que l’entorn social, econòmic i laboral doni suport a aquesta decisió. No animo tothom a tenir fills, això seria una irresponsabilitat. Però sí que animo la gent que té possibilitats i pot. El fet és que cal desdramatitzar la maternitat: els fills no són un horror ni suposen una càrrega, com molta gent defensa. Jo prefereixo parlar que impliquen una responsabilitat. Els fills són un regal, una alegria; sóc una convençuda d’això. Però també sóc conscient que parlo des de la meva experiència personal, i que no tothom pensa igual.
Una de cada cinc llars a Espanya està formada per parelles sense fills, segons l’INE. I el nombre de parelles que renuncien a ser pares creix, una tendència que es repeteix en molts països europeus. Per què creu vostè que cada vegada més dones i homes no desitgen tenir fills?
Hi ha diversos aspectes. El primer és la incorporació de la dona al treball. L’home, en aquest sentit, necessita donar més suport a la maternitat. Ha de cedir part del seu rol en el treball per dedicar-lo a un paper a la llar; equilibrar la cura dels fills. Altres parelles estan motivades per una qüestió educacional: és probable que procedeixin de llars amb només un o dos fills. No tenen l’experiència prèvia d’una família múltiple, i pensen que no la necessiten. Finalment, hi ha persones que analitzen la possibilitat de tenir descendència. Posen en valor la seva carrera professional, el seu temps d’oci, la seva relació de parella i consideren que la paternitat els dificultarà totes aquestes altres parcel.les de la seva vida.
Les persones que decideixen no tenir fills de forma voluntària, encara que físicament i econòmicament en siguin capaces, són egoistes?
No, això seria jutjar-les. No puc afirmar que siguin egoistes, perquè seria el mateix que dir que jo sóc supergenerosa per tenir quatre filles. El que importa és que l’entorn socioeconòmic, laboral i educatiu fomenti la possibilitat de triar lliurement sobre la paternitat, que no posi entrebancs a aquesta decisió.
“La maternitat és una forma d’esclavitud”, defensa la filòsofa i feminista francesa Elisabeth Badinter, a La dona i la mare. Vostè hi està d’acord?
No, en absolut.
Matisem Badinter… Ella defensa la tesi que moltes dones, al voltant dels 30 anys d’edat, estan pressionades a abandonar temporalment les seves carreres professionals per la maternitat. Vostè creu, almenys, que aquest escenari té part de veritat o és una mala lectura de la maternitat?
Crec que és una mica extremista, encara que hi hagi matisos en aquest discurs que són una mica certs. Jo sóc treballadora fora de casa, porto 22 anys d’exercici professional, i he tingut quatre filles. Per descomptat que, de vegades, això ha suposat un sobreesforç, però no he renunciat a la meva carrera i tampoc als meus fills. Tot i això, potser sí que he apartat, en part, la meva vida personal: he tingut menys temps per a mi mateixa. Però aquesta renúncia, per a mi, no és una forma d’esclavitud. La maternitat no és una esclavitud, però que sí que ho és l’absència de suport de la societat a les famílies.
Al seu parer, existeix l’instint maternal o és una construcció social?
L’instint maternal existeix, sense cap dubte. No només això, l’instint de tenir fills també el tenen els pares, encara que per a ells ha estat més freqüent renunciar a l’exercici d’aquesta paternitat, a causa de la feina.
La taxa de natalitat retrocedeix a Espanya des de l’any 2009. Les dones i els homes que trien no ser pares, anomenats childfree (sense fills per elecció) al món anglosaxó, tenen por de créixer?
Després de la renúncia a la paternitat hi ha certa por de perdre l’espai personal. Però, sobretot, és una qüestió de prioritats. Tot i això, les persones que trien no deixar descendència prenen una decisió conscient. I, com a tal, és respectable.
Les persones que decideixen no tenir fills, es perden el millor de la vida?
Sens dubte.
El fet que la renúncia a la paternitat creixi, quines conseqüències tindrà a mitjà o llarg termini?
Al meu parer, l’Estat ha de procurar que qui vulgui tenir fills els pugui tenir. Les conseqüències, en cas contrari, serien greus, ja que posen en risc l’Estat del benestar. La manca de fills és un problema important que cal abordar. Per fer-ho, és urgent que tinguem un debat social, econòmic i intergeneracional ampli, on capiguem tots.