Vostè assegura que buscar feina és una qüestió de mètode, que s’aprèn. Quines són les lliçons bàsiques en la cerca de feina?
La clau és saber el que es busca i, si no, saber el que no es busca. El pitjor per a buscar feina és la dispersió, per això la clau és conèixer-te tu mateix.
I quan es tenen dubtes, com s’evita aquesta dispersió?
Buscar-se la vida significa entendre que cadascú és hàbil i vàlid per a determinades coses. Si descartem les que no som, ens trobarem més prop del nostre objectiu.
Aquest consell serveix per a totes les persones?
Hi ha diferències sensibles. Jo definiria quatre grans grups de buscadors de feina: els joves que entren en el mercat de treball per primera vegada; les persones que, amb una experiència laboral de determinats anys, també entren en el mercat laboral per primera vegada (en són molts els qui, amb 40 i 50 anys, mai no han buscat feina). Una altra realitat és el món de la dona i una quarta, la dels immigrants.
Quines claus, per tant, han de seguir els qui s’identifiquin amb aquests quatre perfils per a buscar feina?
El col
Però això és cert?
Per descomptat. És molt difícil que les grans empreses busquin aquest perfil concret. En canvi, les pimes sí que necessiten persones competents, que no els causin problemes, amb capacitat d’adaptació i amb una experiència que es converteixi en un valor afegit de coneixement que pugui aportar a la seva organització. I la seva adaptació s’ha de centrar tant en la informàtica com en els idiomes, igual que les dones.
I les persones immigrants?
Pel que fa als immigrants, es dóna el cas que poden ser molt bons en la seva especialitat, però ocupen llocs que ningú no vol, feines relacionades amb la mà d’obra i no amb el treball intel
Edats i situacions personals a banda, què és el que busquen les empreses per a qualsevol feina?
Les empreses busquen quatre grans coses: disposició, ganes, actitud i saber fer.
I aquests quatre requisits signifiquen que una persona, quan arriba a un nou treball, ha d’estar preparada per a aguantar, per dir-ho en termes col
Rotundament sí. Ha d’haver-hi una disposició a la tolerància.
Fins on s’ha de suportar?
Fins on faci falta, dins dels mínims requeribles de la urbanitat i la bona convivència. En aquests moments hi ha diverses generacions que treballen: els veterans, que han nascut als anys 50; la generació de “baby boom”, al voltant de 30-40 anys, que són els qui prenen les decisions en les empreses; i la generació Nintendo, joves de 18-20 anys, que han nascut amb les màquines. Aquesta última generació ha perdut la idea de compensació per l’esforç a causa de l’excés de protecció a què els hem sotmès per part de les famílies, de la societat… En l’empresa privada, si vols triomfar t’hauràs d’esforçar. Només és millor qui treballa més.
La clau no és tant la inspiració, sinó la transpiració.
Sens dubte. Qui aconsegueix la feina és l’adequat per a aquest lloc, i el millor ho és moltes vegades més per l’actitud que pel coneixement. Per tant, si busques feina has de crear-te el treball de busca-la.
Amb 4,6 milions d’aturats a Espanya, manté aquella màxima que “si no estàs a gust amb la feina on et trobes, millor busca-te’n una altra”?
Sí. Crec que si ja tens una feina has d’intentar conservar-la, aquesta és una actitud prudent i pràctica, però per sobre de tot hi ha la llibertat individual, i no es pot ser esclau d’una feina que no agrada, perquè no es treballa bé.
Segons la baixa productivitat que hi ha a Espanya, sembla que no hi ha gaire persones felices a la seva feina.
Aquest és el problema. Però la producció és baixa perquè la majoria de persones que estan en un lloc molts anys no els agrada el treball que exerceixen, no el desenvolupen a gust i no produeixen. Cal recuperar el gust de fer bé les coses. El que té valor afegit és valorat per la gent, compres on et tracten bé i, més que pel preu, per l’experiència que reporta un bon tracte. A més, un altre dels grans problemes de la baixa productivitat a Espanya és que hi ha càrrecs intermedis poc adequats, poc formats i amb poca cultura de sacrifici d’esforç. Però no ens equivoquem. El treball no és una qüestió de presència, sinó de resultats.
Vostè ha fet milers d’entrevistes de treball. Quins són els principals errors que s’ha trobat?
El principal és la falta de naturalitat. El meu primer consell per a encarar una entrevista és ser natural i deixar-se conèixer, cal mostrar-se obert. No hi ha entrevistats bons i dolents, hi ha adequats i no adequats, en funció del tipus d’empresa.
La comunicació és fonamental.
És determinant. És la competència clau en la cerca de feina. Ara bé, en comunicació és tan important parlar com escoltar.
I com s’aprèn?
Són competències tangencials. Cal gestionar la timidesa a través de petites coses, com ara cursos, atenció professional específica i proposar-se la superació de petits reptes.
Les universitats i els centres d’FP haurien d’impartir formació teòrica per a la cerca de feina?
Sí, és molt necessària la creació d’una assignatura que sigui “Buscar feina”, encara que alguna cosa s’hi ha fet. Una part positiva del Pla Bolonya és que es prioritza molt el treball pràctic que, en definitiva, és comunicació.
En una entrevista de treball, amb una durada que en el millor dels casos no passa de la mitja hora, es pot saber si una persona és adequada o no per a una feina?
Sí. Es pot saber sobretot si no és l’adequada. En la nostra mentalitat com a entrevistadors tractem de buscar si la persona no és l’adequada, el que agrada és que sorgeixin dubtes. L’entrevista és l’eina per a conèixer la persona i per mitjà de les mirades es capta la comunicació no verbal i, sobretot, l’actitud i la disposició envers el lloc.
Es valora més l’ambició i la competitivitat o es tenen en compte altres valors més positius, com l’empatia i l’honestedat?
Es valora tot. L’ambició regulada és bona, jo parteixo de la base que no tothom té el mateix grau d’ambició, depèn del lloc de treball. Una persona que es dedica a la venda ha de ser molt ambiciosa, va lligat a la feina. Els factors emocionals, com l’empatia, la comunicació, la gestió de conflictes, la negociació… tenen a veure amb el context del lloc de treball en què es mourà el candidat. Per a un torner, que sigui el més simpàtic no té cap rellevància, ni per a un fresador.
I entre dos candidats amb el mateix nivell, què determina l’elecció d’un o l’altre?
Sempre l’actitud.
Mentir o exagerar és una tendència habitual. Passa factura o val la pena arriscar-s’hi?
La manca d’honestedat és el primer mecanisme d’eliminació. No s’ha de dir mai el que no es pugui provar.
Encara que el candidat exageri i no menteixi?
La naturalitat no és exagerar, cal vendre’s sense exagerar i sense mentir.
Com s’ha de preparar, estructurar i presentar un currículum?
L’estructura sempre ha de ser la mateixa, a excepció dels currículum reglats, que són els de la UE o els especials. El currículum normal ha de constar de quatre parts: la primera tracta sobre tu mateix, són dades personals (nom, adreça, correu electrònic i manera de localitzar-te); la segona es compon de les dades acadèmiques, que s’han de mostrar sempre cronològicament de major a menor, sempre és més important l’últim que s’ha fet. A continuació, cal posar el que s’anomena “competències tangencials”, el que s’ha fet al marge dels estudis acadèmics, com ara seminaris. I després cal especificar l’experiència professional: l’últim és el que ha d’aparèixer abans. En el quart apartat cal incloure les àrees d’interès i les aficions. Per a mi, aquest és un apartat molt important, perquè diu en què t’agradaria treballar i on et sents còmode.
Però, això es valora realment?
Sí. Molt. Una persona que corre maratons ja et diu que és una persona disciplinada, amb una capacitat de sacrifici innata, que té un gran mètode, que és una persona ambiciosa, que no es rendeix i que té objectius.
Com ha de ser la presentació del currículum?
Cap currículum no ha de tenir més de dos fulls. Ha de ser molt fàcil de llegir, no s’ha d’enviar papers de colors, escrit en un sol idioma, molt net, que arribi a la persona adequada.
Fotos, sí o no?
Sí, s’ha de mostrar a la part de la dreta i somrient. Ningú no vol algú amb la cara trista o d’espant.
On s’envia?
On el demanin, però no s’han de fer enviaments massius.
Quin paper té en aquests moments Internet en la cerca de feina?
Un de molt important. Cal fer molt de “networking” i treballar a partir de les xarxes socials. És fonamental que, quan busquis feina, tothom sàpiga que en busques i quin tipus de treball persegueixes.
Una vegada seleccionat, quina aparença ha de tenir la persona?
S’ha de vestir d’acord amb el treball per al qual ha estat seleccionat. En general no cal anar amb corbata. Ara bé, en un home sí que és adequat anar sempre amb jaqueta, llevat que l’entrevista sigui per a treballar en un establiment de menjar ràpid, per exemple. La corbata és només per al sector financer i d’assegurances. Igual que la dona, que ha de portar la roba adequada. És molt important anar sempre nets, amb els cabells pentinats, de manera que es vegi molt bé la cara.
Com s’ha de reaccionar amb les preguntes delicades, personals?
El millor és donar respostes que vagin “per la tangent”. Per exemple, si pregunten: “vols ser mare pròximament?”, cal respondre: “no ho sé, no n’hem parlat”. L’important és no trencar el fil comunicacional.
Davant de la pregunta de “Vostè viu per treballar o treballa per viure?”, què responem?
Les dues coses. Jo diria que el treball és un mitjà que et permet viure millor.