Acaben d’estrenar la setena temporada de “Supernanny”. Quina és la clau de l’èxit d’aquest format?
És molt creïble, ja que les dificultats que es mostren en el programa són bastant properes a tothom. És freqüent tenir un nen que té enrabiades, amb un problema d’alimentació, que pateix malsons o que pega els altres.
En aquests moments hi ha més pares desesperats que abans?
Més que no els pares, han canviat les circumstàncies. Però no s’ha de pensar si abans era millor o pitjor, sinó que aquest és el moment que ha tocat viure i és quan cal educar.
Els nens d’ara són diferents dels d’abans?
En l’actualitat, hem après a donar més importància a la infància i hem estimulat més els nens. Ara són més llests, són capaços de contestar o de raonar qüestions que abans no podien i tenen més capacitat d’entendre les coses. Això és boníssim, perquè els hem fet més intel.ligents, però és un factor que de vegades no tenim en compte en el moment d’educar.
La manca de temps i el ritme precipitat de les famílies provoca que els pares siguin més tolerants i permissius?
Sí. Els pares se senten culpables que el nen passi poc de temps amb ells i es tornen més permissius amb actuacions com “per què li he d’ensenyar jo si ja ho fan a escola” o “no deixaré que es frustri, ja ho farà quan sigui gran”. Quan són petits és molt fàcil satisfer els seus desitjos amb una llepolia o un cromo, però després, quan creixen, cal aprendre a dir-los que no a coses més importants i la situació es pot complicar molt per no haver sabut actuar abans.
En la majoria de les seves propostes el canvi en l’actitud del nen requereix una modificació prèvia del comportament dels progenitors. Són ells els culpables dels problemes que tenen els seus fills?
A mi no m’agrada parlar de culpables, és més aviat una qüestió de no saber fer. És veritat que cal començar per canviar el comportament dels pares, perquè ells fan que canviï el nen. El qui s’equivoca és el progenitor i és normal, el més important és saber reconèixer-ho i plantejar-se el camí per a fer les coses d’una altra manera.
De vegades, els pares s’obliden que només són nens. Exigeixen massa?
Cal relaxar-se. De vegades se’ns oblida que és molt important gaudir de la maternitat o la paternitat i l’excés d’exigència, en alguns casos, fa que aquesta part passi de puntetes per les cases.
Quines són les actituds dels progenitors menys recomanables per a l’educació dels petits”?
Un primer gran error és assenyalar en excés els comportaments negatius i, més encara, assenyalar el nen amb frases típiques com “ets dolent” o “ets un gandul”, en comptes de dir-li: “això s’ha de fer d’aquesta manera ” o “t’has d’ordenar l’habitació”. A més, convé marcar uns límits clau i que el nen els conegui. No s’ha de ser incoherent amb actituds com “avui et castigo per això i demà no”. Finalment, un gran error és no reconèixer les fites del nen, això afecta de forma significativa la seva autoestima.
I les que més eduquen?
El millor per a educar és crear hàbits, posar límits i estimar molt el nen i demostrar-li-ho. Aquesta és per a mi la base de tota l’educació. Per això és important assenyalar-li el que fa bé i premiar-li no amb alguna cosa material, sinó amb un gest o unes paraules de reconeixement i permetre-li que s’equivoqui. D’aquesta manera, aprendrà a buscar solucions.
Passar moltes hores amb els nens o temps de qualitat. Què és més recomanable?
En les circumstàncies que vivim avui en dia els pares han d’avaluar amb sinceritat quant de temps poden estar amb els nens i entendre que tenir fills implica certes renúncies. Una vegada feta aquesta reflexió, cal intentar que el temps de què es disposa sigui de qualitat. Això vol dir que el nen ha de ser el protagonista d’aquest temps i implica, a més de jugar amb ell i fer-li sentir estimat, saber dir-li que no quan sigui necessari, posar-li normes i respectar uns hàbits.
Amb freqüència, els progenitors adquireixen el paper del “bo” i el “dolent”. És contraproduent, aquesta actitud?
Educar és molt relatiu i cada progenitor pot tenir un estil diferent. Un pot ser més dolç i afectiu quan posa una norma, sense deixar de ser ferma i un altre tenir un caràcter més fort. El problema sorgeix quan es registra una incoherència entre tots dos quant a les conseqüències de determinats comportaments o quan un o l’altre no les estableixen o no les respecten. Això porta el nen a la confusió.
És desobedient, no dorm, no menja, crida… En quin moment els pares s’han de plantejar sol.licitar l’ajuda d’un especialista?
Quan es trobin una dificultat que no sàpiguen resoldre. Quan s’adonin que ho han intentat i no és possible solucionar-ho i es creen dinàmiques a casa que generen un ambient de tensió. Aquest és el moment.
Què recomana als pares per a enfrontar-se a les enrabiades?
Les enrabiades que es donen en l’etapa entre els dos i els quatre anys s’han de donar: els nens criden i fan aquestes coses perquè no saben explicar el que els passa. Cal ensenyar-los que aquesta no és la manera adequada d’expressar l’enuig, el cansament o el malestar. Quan el nen mostra una enrabiada, que sol venir precedida d’un “no ho pots fer”, cal fer-li veure que aquest comportament no li val, que quan estigui més tranquil l’atendrem. El perill és que el nen vegi que amb el plor pot aconseguir tot el que vol.
Com han d’actuar els pares i les mares davant d’un nen desobedient?
La clau es troba en les conseqüències. Han de ser positives i negatives, no és vàlid limitar-se a castigar, sempre cal premiar també allò que volem que torni a repetir-se. Aquesta és la manera que aparegui una conducta. Si s’aplica aquest patró de forma sistemàtica i es converteix en una manera d’educar, serà més fàcil afrontar etapes posteriors més complicades com l’adolescència.
Com han de ser els càstigs?
El càstig implica imposar al nen alguna cosa que no li agradi i serà efectiu sempre que sigui immediat a la conducta que es vol corregir i que sigui igual en intensitat a aquesta. Si es compleixen aquests criteris, el càstig està ben posat i és una forma vàlida d’eliminar una conducta, però no l’única. Si només utilitzem el càstig i n’abusem, deixa de tenir efecte; per això, és important combinar-lo amb els premis o amb la imposició d’una tasca reparadora.
En el seu últim llibre, “Mi hijo no come”, aborda un dels temes més controvertits en les famílies. Quins factors originen un problema amb l’alimentació?
Algunes investigacions recents apunten que al voltant dels 2 o 3 anys els nens experimenten una mena de fòbia a tastar aliments nous. Si se supera aquesta etapa animant-los a menjar coses noves en comptes de llençar la tovallola amb allò de “mentre mengi, m’és igual” és probable que després mengi de tot. També hi ha la modalitat de “pares batedora”, que trituren tot el menjar perquè si no el nen no menja, o els que els posen sempre els mateixos plats. Són accions que tenen molt a veure també amb les presses que imperen a les cases avui en dia.
Si hagués de triar una norma bàsica per a aplicar en les famílies, quina seria?
Una fórmula que funciona és intentar, en la mesura possible, obviar o no atendre les conductes negatives del nen i reforçar o premiar totes aquelles que siguin positives. Si es manté aquesta norma i s’adopta com a filosofia no falla, perquè provoca que es repeteixi el que és adequat i que desaparegui el que és inadequat. És el més semblant a una fórmula màgica si va de la mà de la demostració cada dia de com els estimem.