Aigua, un recurs perillós
L’aigua és el recurs més important per a la vida a la Terra. Més del 70% de la superfície del planeta està coberta d’aigua, però la major part és salada. Només el 2,5% és dolça, i una gran part es troba congelada o en aqüífers inaccessibles. És a dir, l’aigua disponible per al consum humà és inferior al 0,01%.
I els humans necessitem aigua. És present en pràcticament tots els aspectes de la nostra vida. Té un paper essencial a l’agricultura i la ramaderia, la indústria, la sanitat i al manteniment de la salut pública, al turisme i altres formes d’oci. Tots aquests àmbits estan en perill perquè cada vegada hi ha menys aigua.
Més sec i càlid
El canvi climàtic antropogènic, és a dir, el que es produeix a conseqüència de l’activitat humana i, sobretot, per l’emissió de gasos d’efecte d’hivernacle, és un problema global que ens afecta a tots. L’escassetat de pluges a Espanya s’ha convertit en una preocupació cada vegada més urgent, especialment els últims anys, i el mes d’abril del 2023 n’és un exemple. Sol ser el quart mes més plujós de l’any, per darrere dels mesos de tardor. Les pluges primaverals coincideixen amb el període de creixement de moltes espècies de cultiu, per tant són imprescindibles per a una bona collita a l’estiu. Però, segons les dades recollides per l’Agència Estatal de Meteorologia (AEMET), l’abril del 2023 ha estat qualificat com el més càlid i sec de tota la sèrie històrica, des del 1961. L’anomalia tèrmica ha estat superior a tres graus per sobre de la temperatura mitjana històrica. Durant aquest període, només va ploure el 22% de l’aigua que s’esperava. Així, són ja tres anys d’escassetat de pluges. A més, quan plou la tendència és que sigui de manera torrencial i l’aigua no es reté.
El problema dels transvasaments
Encara que s’han plantejat moltes solucions al problema de la sequera, en alguns casos resulten ser només solucions a curt termini. Un exemple són els transvasaments, que consisteixen a transferir aigua de la conca d’un riu a un altre mitjançant obres hidràuliques. Segons un estudi de Carles Ibáñez, actual director científic del Centre en Resiliència Climàtica (CRC) –una iniciativa impulsada pel Centre Tecnològic de Catalunya per lluitar contra l’emergència climàtica–, els transvasaments poden alleujar l’escassetat d’aigua de manera temporal i només en certes àrees, però tenen impactes ambientals greus. Un transvasament impedeix el pas de fauna per mitjà de la infraestructura i redueix la diversitat dels ecosistemes aquàtics. Si hi ha espècies invasores en una conca, el transvasament en facilitarà l’expansió. A més a més, el riu que rep l’aigua augmenta d’un volum per al qual no està preparat, per això s’incrementa l’erosió. La conca donant, d’altra banda, perd cabal i arriba menys aigua a la desembocadura. Això fa que l’aigua del mar envaeixi aquests terrenys, i implica la salinització del sòl amb el dany ecològic consegüent.
La vegetació i la pluja es retroalimenten entre si. La sequera és dolenta per a les plantes i, sense aquestes, mantenir les reserves d’aigua es fa més difícil.
En un ecosistema saludable, la vegetació reté l’aigua al sòl amb les arrels; la pluja que es queda al terreny aporta aigua a reserves subterrànies i rius, i les plantes retornen part d’aquesta aigua a l’atmosfera, i així faciliten noves pluges. Els aqüífers nodreixen llacs, llacunes i aiguamolls. Riu avall, l’aigua que arriba transporta quantitats moderades de sediments, que nodreixen els ecosistemes litorals, que també són un refugi de la biodiversitat.
Amb menys pluja i més calor, la terra s’asseca i es redueix la vegetació, i el sòl esdevé més vulnerable. Quan plou, l’aigua s’escorre per la superfície. Els aqüífers s’assequen i, d’aquesta manera, també ho fan les llacunes i els aiguamolls. L’aigua de la pluja arrossega la terra i erosiona el sòl; això impedeix que la vegetació torni a assentar-se i es produeix la desertificació. Aigües avall, el riu aporta un excés de sediments al mar i els ecosistemes litorals es desestabilitzen, amb la consegüent pèrdua de biodiversitat.
L’impacte de les dessalinitzadores
Una altra possible solució és la dessalinització de l’aigua de mar. Però aquesta tècnica encara presenta grans desafiaments en termes energètics i d’eficiència, i genera impactes ambientals que no hem d’ignorar. Segons càlculs fets per investigadors de la Universitat de Florida i de la Universitat de Maryland el 2018, una planta dessalinitzadora consumeix, de mitjana, al voltant de 4 kWh d’energia per metre cúbic d’aigua. En alguns països amb accés a l’aigua molt restringit, com l’Aràbia Saudita o Kuwait, entre el 50% i el 70% de l’energia elèctrica que produeix el país es destina a les plantes de dessalinització i la major part d’aquesta electricitat procedeix de plantes tèrmiques, que consumeixen petroli i emeten grans quantitats de gasos d’efecte d’hivernacle a l’atmosfera. A més a més, la descàrrega de la salmorra –residu de la dessalinització– genera un excés de salinitat a l’entorn marí i causa impactes greus a la biodiversitat litoral. Si la dessalinitzadora fa servir mètodes tèrmics, aquesta salmorra surt a una temperatura molt elevada, que també genera danys sobre la vida marina.
Els aqüífers, en perill
Pel que fa als conreus de regadiu, habitualment es proveeixen d’aigua procedent d’aqüífers, tenen una regeneració lenta, encara més en temps de sequera. És el cas de Doñana. En el seu entorn es localitzen més de 3.500 hectàrees dedicades al regadiu, la majoria obté l’aigua de reg de l’aqüífer que nodreix el Parc Nacional, i una proporció important de l’aigua de reg procedeix de pous il·legals. Segons Eloy Revilla, director de l’Estació Biològica de Doñana del Consell Superior d’Investigacions Científiques (CSIC), “cal reduir de manera urgent la quantitat d’aigua que s’extreu de l’aqüífer fins a uns nivells que permetin iniciar la recuperació. Només així, l’explotació podrà ser sostenible a curt, mitjà i llarg termini”. Reduir la demanda d’aigua d’aquestes àrees es converteix en una necessitat urgent, que es pot satisfer canviant, per exemple, el model de producció agrícola.
En tot cas, i de forma més general, cal implementar mesures que assegurin una captació i un emmagatzematge de l’aigua millors: el desenvolupament de tecnologies i pràctiques que promoguin un ús molt més racional, eficient i sostenible d’aquest recurs vital, com ara canviar la producció d’aliments de regadiu per secà, evitar malbarataments superflus d’aigua o fer servir la millora genètica a les plantes perquè els conreus siguin més tolerants a la sequera. És fonamental adoptar comportaments responsables en les pràctiques agrícoles, ramaderes, industrials, empresarials i en la vida quotidiana. La sequera és un efecte del canvi climàtic i qualsevol acció dirigida a mitigar els seus efectes suma.
Per mesurar la petjada hídrica d’un producte o activitat, l’aigua que es consumeix es classifica en diferents colors.
- Aigua blava. És l’aigua de rius i rierols, llacs, llacunes, embassaments i aqüífers, que corre en direcció al mar. Aquesta aigua es pot reutilitzar. Es considera que hi ha petjada hídrica blava quan s’obté de qualsevol font considerada blava i s’evapora o s’incorpora en algun producte que la retingui. Per exemple, l’aigua de reg en productes agrícoles o la que beuen els animals en productes ramaders.
- Aigua verda. És l’aigua de les precipitacions (pluja o neu) retinguda al sòl, absorbida per les arrels i conservada en els teixits de les plantes. A diferència de l’aigua blava, que és fàcil d’aprofitar, la verda només es pot utilitzar en la producció agrícola. Per exemple, l’aigua que contenen les plantes amb què es fabriquen productes tèxtils, o l’aigua amb què s’alimenta el bestiar, és petjada verda.
- Aigua grisa. És tota aigua necessària per a diluir un contaminant fins que sigui segur. Comprèn tota forma de contaminació independentment de l’origen. La petjada hídrica grisa no es comptabilitza segons la normativa ISO, encara que molts investigadors consideren que s’hauria d’incloure. Els abocaments procedents de la indústria es corresponen típicament amb la petjada grisa.
- A més a més, hi ha dos colors inservibles que no es consideren en la petjada hídrica. En un extrem, l’aigua blanca, que és la que s’evapora immediatament després de ploure i no arriba mai a aprofitar-se per a cap altre procés. A l’extrem oposat, l’aigua negra, la que està contaminada per sobre de la seva capacitat. Alguns abocaments tòxics, com el que va ocórrer a Aznalcóllar (Sevilla) el 1998, o les aigües residuals sense tractar com va passar amb el col·lector d’Ontinyent (València) el 2019, serien aigües negres.
Què hi podem fer?
El canvi climàtic és un efecte global, encara que les causes i conseqüències estan distribuïdes de manera molt desigual. La major part de les emissions de gasos d’efecte d’hivernacle són a càrrec d’uns pocs països, unes poques empreses i certs estils de vida d’una minoria de persones.
Com a consumidors, però, podem contribuir a l’estalvi d’aigua en la nostra vida quotidiana. Petits gestos que, si es generalitzen, poden marcar una diferència. Algunes accions simples les coneix tothom: tancar l’aixeta quan no sigui necessària, optar per una dutxa en lloc d’un bany, fer servir els electrodomèstics de manera més eficient, reutilitzar l’aigua d’algunes activitats, com ara regar les plantes amb l’aigua de bullir verdures o ous —sense oli ni sal— o netejar el terra amb l’aigua recollida del lavabo o de la dutxa.
Però, a més d’aquests petits gestos, tenim a la mà la capacitat d’influir en l’impacte sobre el recurs hídric, amb el nostre consum. Evitar la compra de productes amb una petjada hídrica elevada i optar per alternatives més sostenibles és, probablement, una de les mesures més efectives. Prioritzar els productes de temporada, de secà, o conreats a zones sense problemes de proveïment d’aigua és una alternativa més sostenible.
Pel que fa a l’alimentació, cal recordar l’enorme importància d’evitar malbarataments innecessaris: fins a un 30% del menjar que es compra a Espanya acaba a les escombraries i, amb el menjar, també tota l’aigua que s’ha fet servir per a produir-lo.
Els canvis en el consum de roba també poden marcar una diferència notable. Encara que el cotó és la fibra natural més utilitzada, també presenta una petjada hídrica molt elevada. La roba de cada dia d’una persona mitjana pot tenir una petjada hídrica de més de 15.000 litres. Per això, cuidar la roba perquè duri el màxim possible, arreglar-la quan s’espatlli, evitar comprar roba que no ens hem de posar i, quan no la usem, regalar-la o donar-la són algunes de les possibles solucions.
També podem reduir la petjada hídrica si triem unes vacances més sostenibles: turisme cultural o opcions de platja o muntanya… Alguns centres vacacionals suposen una despesa excessiva d’aigua, com els grans complexos turístics, parcs aquàtics o camps de golf. Aquests últims, per exemple, no només tenen un gran impacte ambiental en el moment de la construcció, sinó que per a mantenir-los es requereixen unes quantitats d’aigua molt elevades. Un camp de golf de 18 forats pot consumir en un sol dia el que consumeix una casa espanyola mitjana durant 25 anys, segons un estudi de 2014 de l’investigador Carlos Peña, de la Universitat de La Salle. Les piscines privades, per la seva condició exclusiva, també consumeixen grans quantitats d’aigua per persona; en aquest cas, són preferibles les piscines públiques.
