Cohousing. Envellir en comunitat, però sense perdre la independència
A Espanya hi ha 9,7 milions de persones més grans de 65 anys, el 20% de la població, segons l’Institut Nacional d’Estadística (INE). Els anys vinents, aquesta xifra experimentarà un creixement exponencial: el 2050, més del 30% de la ciutadania superarà aquesta edat.
La projecció demogràfica ressalta el desafiament que enfronta la societat en termes d’atenció i cura de la població gran. Per a aquells que vulguin mantenir la independència a casa, però anhelen la companyia d’altres persones de la mateixa generació, el cohousing o habitatge col·laboratiu és una solució molt interessant. En aquest model de convivència, els residents mantenen l’autonomia i gestionen les seves necessitats en conjunt. Aquestes comunitats ofereixen un entorn que promou la col·laboració i la interacció social, alhora que brinden un espai privat i segur.
Independència en companyia
“És una nova manera de viure i entendre la vellesa”, exposa Félix Martín, secretari general de la Confederació Espanyola de Cooperatives de Consumidors i Usuaris (Hispacoop). El cohousing és una comunitat col·laborativa autogestionada on els seus membres conviuen en un entorn que han promogut i dissenyat, format per unitats residencials privades i espais comuns –com sales de joc, bugaderia o hort– per a compartir activitats, serveis i cures.
L’origen d’aquests habitatges col·laboratius es remunta als anys seixanta. A Dinamarca va sorgir el model Andel, un grup de persones que convivia en un conjunt residencial sota la fórmula de cooperativa. Des d’aquí es va estendre als països del nord d’Europa per arribar als anys vuitanta als Estats Units, que, juntament amb el Canadà, és on més s’ha desenvolupat com a fórmula residencial per a persones grans.
Segons expliquen des d’Hispacoop, encara que la inspiració del cohousing a Espanya prové del model nòrdic, hi ha una diferència clau: al nostre país, les persones poden viure en aquesta fórmula residencial fins al final dels seus dies, mentre que al model nòrdic, quan requereixen cures addicionals, es traslladen a residències i abandonen la comunitat.
On es troben?
Els últims anys, el cohousing ha anat guanyant reconeixement en la societat i hi ha hagut un augment en la formació de grups de persones unides a cooperatives per dur a terme diferents projectes. Tanmateix, va ser a partir de la pandèmia quan va experimentar una expansió sorprenent, no només entre les persones grans –per la situació viscuda a les residències–, sinó també a l’Administració. “Algunes comunitats autònomes han començat a interessar-se pel cohousing i a promoure’l, elaborant una nova legislació com a suport a aquest nou model de vida, cedint terrenys i autoritzant-ho com a centre de serveis socials”, apunta Félix Martín.
Actualment, Hispacoop té registrades 10 comunitats en funcionament a Espanya i una vintena en diferents fases de desenvolupament. La majoria d’aquests projectes estan situats en entorns rurals, pròxims a les ciutats, on l’adquisició de terrenys resulta més econòmica. Però també hi ha comunitats en ciutats com Màlaga, Huelva i Valladolid. “S’està estenent a Espanya com una solució que es planteja la població gran per poder decidir ells mateixos com volen viure la resta de les seves vides i amb qui, per evitar així la solitud o ser una càrrega per als fills. Aposten per un envelliment actiu en companyia dels seus amics”, apunta el secretari general d’Hispacoop.
Com s’hi accedeix i quant costen
El cohousing és un tipus de comunitat on les persones viuen juntes en un mateix lloc, però en compte de ser propietaris dels seus habitatges, comparteixen l’ús mitjançant un acord cooperatiu. En la majoria de comunitats, cada membre té un vot i participa en la presa de decisions sobre com s’administra i s’utilitza l’espai compartit.
Per participar en aquests habitatges col·laboratius el millor és integrar-se en una cooperativa des del començament, per a involucrar-se així en la concepció del projecte i en el desenvolupament. També és possible adquirir un dret de participació d’una comunitat ja existent quan un dels seus membres renuncia.
Els residents contribueixen econòmicament al projecte amb un pagament inicial per a ingressar i una renda mensual destinada a cobrir les despeses de subministraments i serveis. Quant costa accedir-hi? No hi ha un preu estàndard, ja que cada projecte és independent en termes de costos i serveis que ofereix, per tant depèn de factors com el valor del terreny o el tipus de construcció, fet que determina en gran manera la quota d’ingrés. En general, els preus oscil·len entre els 100.000 i els 250.000 euros.
Les quotes mensuals també varien i poden anar des dels 350 euros fins als 900 euros. Aquesta quantitat cobreix tant les despeses individuals –calefacció, aigua i electricitat– com els serveis comuns que se subcontracten, com ara jardiner, neteja, menjador, bugaderia o monitors d’entreteniment.
Un habitatge regulat
A la gran majoria de les comunitats autònomes, la forma jurídica principal utilitzada pels cohousing és la cooperativa de consumidors i usuaris. Per això, els aspectes jurídics i fiscals que els afecten són els propis d’una cooperativa, segons la llei de cooperatives de la comunitat respectiva. El Pla Estatal per a l’Accés a l’Habitatge 2022-2025 ja reconeix aquesta modalitat residencial, però és responsabilitat de les comunitats autònomes dotar-les de pressupost. “El resultat ha estat que no totes han optat per aquest model de vida. Només Andalusia, Astúries, Canàries, Cantàbria, Galícia i la Comunitat Valenciana han dotat el programa de pressupost”, denuncia Martín.
Sense comptar amb el suport de l’Administració per a la promoció, el cohousing es converteix en un model costós. Adquirir (i localitzar) el terreny adequat és un dels obstacles principals. Segons Hispacoop, els habitatges col·laboratius en funcionament avui dia estan conformats majoritàriament per persones amb recursos econòmics.
Però hi ha esperança. Conèixer millor el cohousing està fent canviar de parer alguns ajuntaments, que comencen a ser més flexibles a cedir sòl públic per a aquests projectes. Especialment els consistoris de les poblacions petites “estan veient en els habitatges col·laboratius una oportunitat d’assentament de població i possibilitats de creació d’ocupació”, destaca Martín.
En absència de sòl públic, l’alternativa és adquirir-lo a propietaris privats. Per facilitar aquest procés, hi ha empreses que ofereixen assessorament i acompanyament integral, des de l’estudi de viabilitat i les reunions informatives inicials fins a la constitució de la cooperativa, la cerca de finançament, l’adquisició del sòl, la construcció, l’obtenció de permisos i la gestió del complex una vegada en funcionament. Aquestes empreses poden tenir sòls disponibles i actuar com a gestores de cooperatives d’habitatge, i oferir projectes clau en mà.
Des d’Hispacoop assenyalen que el període mitjà de maduració d’un projecte de cohousing és d’uns 10 anys, necessaris per a treballar la cohesió del grup. “La comunitat de persones ha de decidir sobre molts assumptes, tant jurídics i arquitectònics com socials. Totes aquestes decisions s’han de prendre consensuant posicions, acceptant les d’uns altres i aportant solucions pròpies. Com millor es treballi i més es debati, més cohesió de grup hi haurà”, reflexiona Martín. Abans de fer el pas cal sospesar els pros i els contres: per descomptat, no totes les persones es poden adaptar a aquest model de convivència.
Com se’n pot sortir
Depèn de la cooperativa. L’habitual és que quan un soci abandona, se li reemborsa l’aportació que va fer per a la compra i construcció del cohousing. Els estatuts regulen com se li retornarà aquesta quantitat. D’aquesta manera, el nou soci haurà d’abonar l’import que la cooperativa tingui fixat per a accedir, que sol ser semblant al que s’ha abonat al soci sortint. Aquesta quantitat també es pot actualitzar, però això dependrà de cada comunitat.
En cas de defunció, també depèn del que s’indiqui als Estatuts. En alguns casos els hereus no tenen dret a aquesta propietat, que torna a la cooperativa. En d’altres sí que seria possible traspassar l’habitatge per herència o venent el dret per mitjà de la comunitat. I és que cada cohousing té les seves regles i els seus estatuts.
Si vols saber quines comunitats estan actualment en funcionament o en desenvolupament, pots accedir al web d’Hispacoop.
