Abusem de la tecnologia?
De la tecnologia, en podem fer ús, i això és bo quan et serveix per exemple per a comunicar-te amb les persones que estimes quan ets lluny. Jo he estat jugador de futbol en lligues estrangeres i sé què vol dir tenir a mà un ordinador per fer una videoconferència amb la família, que és a Barcelona, quan sents la punxada de la nostàlgia.
Però vostès, els experts, parlen d’un ús sense mesura
I això és preocupant. Però el més terrible és que pot passar que ens acabi dominant. De fet ja passa ara i al meu entendre és alarmant. Vivim esclavitzats pel mòbil i sense ell ens sembla que no podem tenir una vida normal.
Hi ha realment casos de trastorns en el sentit clínic relacionats amb la tecnologia?
Hi ha tot un seguit de símptomes descrits que poden perfilar un quadre clínic quan molts coincideixen en una mateixa persona. Ara bé, podem parlar de malalties o d’addiccions, o com vulguem dir-ne, però l’important és que al darrere hi ha algú amb unes actituds que l’estan destruint. Aquí vénen persones amb problemes, amb vides desfetes per la seva obsessió al mòbil, a les xarxes socials, a la missatgeria o els videojocs, i el nostre treball consisteix a descobrir què s’amaga darrere d’aquests comportaments.
I què és?
Moltes coses, de vegades és simplement cobdícia, l’ànsia de sentir més plaer. Guanyar seguidors a Twitter o “m’agrada” a Facebook ens proporciona plaer, ens fa més populars, i per a alguns aquest plaer és molt accentuat. Altres vegades aquestes actituds amaguen la fugida d’un trauma o por del dolor; ens refugiem en la tecnologia per esquivar el dolor que ens produeix el món real.
Són aquests casos més abundants entre els adolescents?
Segons les estadístiques i la nostra experiència, així és. I és lògic, perquè l’adolescent s’enfronta a canvis molt profunds en les seves relacions socials, molt sovint dolorosos. La tecnologia permet, en certa manera, esquivar aquests canvis i el dolor que comporten. La contrapartida és que si evites el dolor i el canvi, no evoluciones, no madures emocionalment i no et converteixes en adult. Per exemple, aquí hem tractat casos de nens que es diuen que s’estimen per WhatsApp però al pati de l’escola no s’atreveixen a mirar-se a la cara. Virtualitzen l’amor per evitar viure’l en la realitat.
No es poden prevenir aquests comportaments amb educació?
Sens dubte, però qui t’educarà? Un pare que és al sofà consultant Twitter en la tauleta en comptes d’estar parlant amb tu…? Vull dir que tots estem superats per aquesta mena de “tsunami” tecnològic que ens ha vingut a sobre i ens és difícil distingir l’ús de la dependència.
Què es pot fer, llavors?
Aquí posem molta èmfasi en les tasques de prevenció i conscienciació. Fem xerrades en escoles, instituts, i fins i tot en associacions de pares per conscienciar tothom. En el cas d’un adult és més fàcil dir: “Això ho he de parar”. Però un adolescent necessita referents que l’ajudin.
És a dir, que l’accés a les noves tecnologies necessitaria un protocol educacional…
Al nostre parer, sí, però les pautes variaran segons la persona i l’ambient. Nosaltres tractem de conscienciar els pares de la transcendència d’algunes actituds dels seus fills a les xarxes socials i que poden tenir conseqüències desastroses.
Per exemple?
Hi ha noies que no s’atreveixen a dir amb paraules a un noi de la seva classe que se senten atretes per ell, però, paradoxalment els resulta més fàcil enviar-li per WhatsApp una foto dels seus pits. Amb això renuncien a la seva intimitat i, a més, corren el risc que el noi difongui la imatge entre els altres companys i elles quedin estigmatitzades per tota la vida. La tecnologia, en aquest sentit, és molt perillosa, perquè deixa una memòria permanent dels nostres actes.