Viure anticoagulats
Aconseguir que la sang estigui en el punt just, ni clara ni espessa, és el difícil equilibri que persegueixen els fàrmacs anticoagulants. S’administren per evitar el risc de desenvolupar trombes i sofrir embòlies o infarts, però ens exposen a un altre perill: les hemorràgies. Per això, els pacients anticoagulats viuen sempre en la corda fluixa. A Espanya, hi ha entre 800.000 i 1.000.000 de persones en aquesta situació, i s’estima que el nombre d’afectats augmenta a un ritme d’un 10% anual, segons la Federació Espanyola d’Associacions d’Anticoagulats (FEASAN).
La majoria necessiten anticoagulants perquè pateixen fibril.lació auricular (FA), una arítmia responsable del 15% dels ictus (accidents cerebrovasculars); uns altres, per ser portadors de vàlvules cardíaques per prevenir la trombosi; i també després d’una cirurgia ortopèdica, com pot ser la col.locació de pròtesis de maluc o de genoll.
Els anticoagulants clàssics són l’acenocumarol (Sintrom®) i la warfarina (Aldocumar®), de la família de l’antivitamina K. Tenen el desavantatge que les seves dosis s’han d’ajustar de forma periòdica per mantenir el nivell de coagulació dins d’un rang terapèutic. Quan és per sobre, s’aprecia risc d’hemorràgia i, per sota, es registra un perill de desenvolupar trombes.
Pocs anys enrere, amb la finalitat d’ajustar aquestes dosis, els pacients acudien als serveis d’hematologia dels hospitals cada quatre setmanes. Ara, es traslladen als centres d’atenció primària on se’ls extreu sang i s’envia a l’hematòleg de l’hospital de referència, que n’analitza el resultat, n’ajusta la dosi i la remet al centre de primària. Així i tot, s’estima que el 50% dels pacients estan mal controlats.
El problema és que aquests controls dificulten la vida diària dels pacients, ja que no tots es poden desplaçar amb freqüència als centres de salut, per ser persones grans, estar discapacitats o treballar. A més, els anticoagulants clàssics els limiten perquè interactuen amb nombrosos fàrmacs i aliments amb vitamina K. I, davant d’una emergència mèdica, si el professional sanitari desconeix que està descoagulat, hi ha risc de complicacions importants. Per aquesta raó, la Federació Espanyola d’Associacions d’Anticoagulats, FEASAN, ha llançat la targeta identificativa “Estic anticoagulat” -en anglès, xinès i espanyol-, perquè se’n sàpiga la condició si perden el coneixement i no es poden expressar.
En contraposició als anticoagulants clàssics, els nous dabigatran i rivaroxaban i apixaban, disponibles en breu, no requereixen un ajustament periòdic de les dosis. Malgrat això, alguns experts adverteixen que, a la llarga, aquest mateix benefici que se’ls atribueix pot produir l’efecte contrari, ja que els pacients poden perdre la sensació del perill que comporta la seva malaltia, relaxar-se amb el tractament i oblidar-se d’alguna dosi, que elevaria de forma notable el risc d’embòlia.
Els nous anticoagulants són una bona solució per a determinats subgrups de pacients, però no per a tots. Des del punt de vista clínic, no es poden administrar a persones més grans de 65 anys, pacients amb factors de risc afegit, als qui estiguin fora del rang terapèutic durant molt de temps o tinguin la funció renal danyada, ni per als portadors de pròtesis cardíaques valvulars.
Una altra alternativa és l’autocontrol del mateix pacient amb anticoagulants clàssics mitjançant els coagulòmetres. De la mateixa manera que es controla els nivells de sucre en sang, es practica una punció digital i es col.loca la gota de sang en una tira reactiva que s’insereix en l’aparell que mesura el nivell de coagulació. Després, els pacients s’ajusten la dosi.
Aquest autocontrol és segur en pacients de totes les edats i millor que el control dels especialistes, segons una metanàlisi recent. A més, un altre article publicat a “Thrombosis and Haemostasias” el 2012 ha demostrat que l’autocontrol en pacients amb Sintrom® no és pitjor i, fins i tot, és una mica millor, respecte del nou dabigatran, per prevenir la trombosi, el sagnat i la mort. I, a més, més barat: 420 euros -per pacient i any- enfront dels 1.100 euros que costa el dabigatran.
La FEASAN calcula que més del 60% dels pacients anticoagulats reuneixen els requisits per a l’autocontrol, però avui tan sols l’utilitzen el 5%, perquè la sanitat pública no ho finança. Per això, reclama que cobreixi tant el cost dels aparells, d’uns 700 euros, que a Espanya comercialitzen Roche, Grífols, iLine Microsystems i Izasa, com les tires reactives, que costen 120 euros i que, ara com ara, només finança la Comunitat Valenciana. Amb tot, per als pacients que no es poden permetre un coagulòmetre, ha sorgit una iniciativa privada, a càrrec del centre Monitor Medical (Catalunya), que ofereix llogar aquests aparells, les tires reactives i l’assessorament d’hematòlegs mitjançant el desemborsament d’un dipòsit de 35 euros i el pagament d’una tarifa plana, de 5 euros al mes.
- Seguir les pautes del metge, no oblidar mai ni el tractament anticoagulant ni els controls, i estar en contacte amb un hematòleg que ho supervisi.
- Dir al metge quin fàrmacs es prenen, sense obviar-ne cap, per prevenir interaccions.
- Evitar talls, cops i esports de contacte que afavoreixin les contusions i el sagnat.
- Evitar fumar i beure, perquè aquests hàbits tenen risc d’hemorràgia.
- En cas de dubtes i símptomes, com ara sang a l’orina, a la boca o a les genives, cal anar ràpidament a l’hospital, ja que pot haver-hi una hemorràgia interna.
- Menjar de tot amb moderació, però evitar els aliments amb vitamina K, com el bròquil, la col, les cols de Brussel.les o els espinacs, si es pren tractament anticoagulant amb medicaments antivitamina K (Sintrom® i Aldocumar®).
- Si s’està molt descontrolat, vigilar l’alimentació.
- Informar-se i plantejar-se l’autocontrol perquè millora la qualitat de vida.
Fonts: Luciano Arochena, president de FEASAN; José Vicente Lozano, metge d’atenció primària del Centre de Salut Serreria 2 (València); i Joan Carles Souto, hematòleg de la Unitat d’Hemostàsia i Trombosi de l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau (Barcelona)