Una detecció precoç, clau per a la curació
El càncer de pròstata (CP) és el segon tumor més freqüent entre els homes i la tercera causa de mort per càncer en homes de més de 50 anys, només superada pel càncer de pulmó i el de còlon. En l’actualitat hi ha un augment de casos d’aquest càncer, la incidència del qual s’eleva amb l’edat. El seu creixement és lent, insidiós, asimptomàtic en els seus inicis. Això fa que el diagnòstic precoç sigui molt difícil i que pugui passar un any des que apareix el primer símptoma fins que es diagnostica. La supervivència en els darrers anys ha millorat, s’ha incrementat en un 70%.
La pròstata és una de les glàndules sexuals masculines. De la mida d’una nou, se situa immediatament sota la bufeta urinària i per sobre de l’ampolla rectal. És travessada per la uretra, la qual envolta en els seus inicis. La seva missió és produir el líquid seminal que serveix per a transportar els espermatozous. Continua creixent durant la major part de la vida de l’home, de manera que és molt comú tenir una pròstata engrandida a partir dels 60 anys, fet que es coneix com hipertròfia prostàtica benigna (HPB) i que pot donar els mateixos símptomes, inicialment, que el càncer de pròstata. Encara que la hipertròfia no és un càncer, els problemes que origina per a la micció, les relacions sexuals i l’ejaculació fan que moltes vegades requereixi tractament quirúrgic. No està provat que la HPB degeneri en càncer.
Els més habituals són:
- Dificultat per a començar o acabar d’orinar
- Pèrdua de força del doll d’orina
- Degoteig al final de la micció
- Sensació de coïssor o dolor en orinar o ejacular
- Disfunció erèctil, dificultats per a l’erecció
- S’orina moltes vegades i poca quantitat, i s’orina diverses vegades a la nit
- Presència de sang en l’orina
- Sensació dolorosa o molesta en la pelvis o en la part més baixa de l’esquena
Qualsevol d’aquests símptomes poden presentar-se quan es pateix un càncer d’aquest tipus, però també amb qualsevol altre problema menys seriós, per la qual cosa no s’ha d’estendre el pànic si es presenten: només cal anar al metge a consultar-ho.
La presència d’un o més símptomes, així com la seva intensitat, depèn de l’estadi de desenvolupament i de creixement del càncer. Al principi, quan és molt petit i està molt localitzat, a penes no mostra símptomes, però a mesura que va creixent pot, si no es posa remei, envair estructures veïnes i enviar metàstasi a altres parts del cos.
Les causes que originen el càncer de pròstata no estan clares, si bé els factors de risc més coneguts són:
- Antecedents familiars de càncer prostàtic.
- Edat: la probabilitat de patir-ne augmenta amb l’edat, poques vegades ocorre abans dels 55 anys i la majoria dels diagnosticats tenen més de 65 anys. Una de la raons de l’augment de la seva incidència en la població és probablement pel fet que els homes cada vegada viuen més anys.
- La dieta rica en greixos pot augmentar-ne el risc.
- L’exposició a cadmi en el lloc de treball (soldadura, bateries, etc.) sembla que pot incrementar-ne el risc.
- També una activitat sexual més gran s’associa a risc més elevat.
- El paper de la testosterona no està molt clar: en les etapes inicials la testosterona pot accelerar el creixement del càncer, però quan el tumor està en fase avançada la mateixa testosterona en frena el creixement.
- La raça sembla que hi té algun paper: és més freqüent en homes de raça negra.
El diagnòstic requereix una sèrie de proves: una exploració del tacte rectal, que permet comprovar la grandària i la consistència de la pròstata; la determinació analítica de l’antigen específic de la pròstata (PSA, sigles en anglès per les quals se’l coneix); la punció/biòpsia per mitjà d’agulla o per un altre mitjà i exàmens radiològics que s’efectuen a criteri de l’especialista (ecografia, TAC, RMN…). Amb tot això es podrà esbrinar si hi ha càncer, en quin estadi es troba, si ha sobrepassat la càpsula prostàtica i hi ha invasió d’estructures veïnes, i si s’ha produït la metàstasi.
Dependrà de l’etapa o l’estadi en què es troba el càncer, de l’edat del pacient, del seu estat general, la seva esperança de vida… És, per tant, un tractament molt individualitzat en què es tenen en compte divers factors. Quan l’afectat té una edat avançada l’objectiu és alleujar els símptomes i se’n valora la supervivència als 5 anys, però en pacients més joves es persegueix la curació total i es valora en supervivència als 10-20 anys. La cirurgia, la radioteràpia, l’hormonoteràpia i la teràpia biològica o immunoteràpia (ús del sistema immune del cos per a combatre el càncer), de forma exclusiva o combinada són les teràpies utilitzades. La quimioteràpia no ha tingut fins ara efectes significatius. La supervivència depèn de l’etapa en què s’ha detectat i tractat el tumor. La del càncer de pròstata ha augmentat fins a més del 70% els últims anys gràcies als tractaments, i es pot dir que quan es detecta precoçment i el càncer està localitzat la supervivència als 10 anys és del 75%.
La detecció precoç és la clau de l’èxit en la curació d’aquesta patologia, però no està demostrada la utilitat de la detecció sistemàtica per mitjà de la determinació de la PSA (antigen prostàtic específic), una prova analítica que en alguns col·lectius d’empreses s’ha efectuat de forma generalitzada per detectar-ne precoçment possibles casos. La determinació de la PSA pot donar molts falsos positius, amb la qual cosa es generarien molts estats d’ansietat i angoixa, a més d’haver de fer moltes exploracions, molestes, innecessàries i costoses. La PSA té altres utilitats: en la presa de decisions a l’hora de realitzar les proves diagnòstiques, per al pronòstic de la supervivència, per a valorar l’eficàcia del tractament, per a avaluar-ne l’evolució, etc. Però en l’actualitat es desaconsella utilitzar-la de forma sistemàtica i indiscriminada per a la detecció precoç. Aquesta es podria efectuar als homes de més de 50 anys que la demandin o en més joves amb factors de risc, a saber: amb dos o més familiars de primer grau amb càncer de pròstata o amb presència de símptomes. En qualsevol cas, la determinació de la PSA cal combinar-la sempre amb la recerca de símptomes i un tacte rectal. És l’única forma d’avaluar correctament cada cas. I en funció del resultat i si hi ha sospita que pugui tractar-se d’un CP, plantejar les proves diagnòstiques oportunes.